La impunitat d’Israel marca el pas

L’Orient Mitjà és una terra poc fèrtil per als pronòstics fiables. Ho reconeixíem a l’inici de l’article que publicàvem ara fa un any a La República intentant predir el camí de la regió pel 2023. Parlàvem de Síria, de l’Iran i d’un grapat de països més. Però de la Palestina històrica, territori que enguany ha esclatat esdevenint el camp de batalla sobre el qual pivota tota la regió, només en destacàvem el 75è aniversari del que els palestins consideren una derrota que arrosseguen des de la creació de l’Estat d’Israel.

L’atemptat de Hamàs contra el sud d’Israel, i l’absoluta destrucció que Israel perpetra en resposta a la Franja de Gaza aplicant el càstig col·lectiu, són atrocitats que arriben a l’Orient Mitjà quan la regió semblava encaminar-se a un període d’estabilitat. O, més ben dit, quan els règims totalitaristes d’aquesta part del món mostraven capacitat per arribar a acords en benefici de la seva pròpia estabilitat, encara que fos contra la voluntat de les seves poblacions. La Síria de Baixar al-Assad havia estat readmesa a la Lliga Àrab. L’Aràbia Saudita i l’Iran havien millorat les seves relacions sota la mediació xinesa. I, pel que fa a Israel, els EUA continuaven treballant en una estabilització de les relacions entre l’Estat jueu i Riad, un pas que la societat civil saudita rebutja i que la població palestina veuria com una humiliació. Mentre el bel·licisme es mantingui, Israel no podrà engreixar la llista de països amics al món àrab com estava fent els darrers anys.

L’executiu de guerra israelià, liderat pel primer ministre, Benjamin Netanyahu, sembla decidit a extingir la Franja de Gaza entesa com a territori palestí tal com el coneixíem fins ara. Els mateixos dirigents israelians asseguren que l’ofensiva contra l’enclavament s’allargarà durant diversos mesos del 2024. No sorprendria que ho complissin. A Netanyahu li va la supervivència política i al seu govern d’extrema dreta, també. Això és l’únic que tenen entre cella i cella. Mentre hi hagi conflicte, seguiran al poder i esquivaran la rendició de comptes pel fracàs del 7 d’octubre. No tenen cap incentiu per aturar la destrucció de Gaza. Malgrat la pèrdua de popularitat de Netanyahu entre l’electorat, bona part de la població civil israeliana coincideix en la necessitat de mantenir l’ofensiva, que veu clau per a la seva futura seguretat. Els propers mesos diran si l’impuls militar patrocinat per Washington acaba amb el desplaçament de residents de Gaza cap al Sinaí egipci, un assumpte tabú setmanes enrere que comença a fer-se un lloc entre les declaracions dels dirigents polítics i entre els editorials dels mitjans de comunicació israelians.

La impunitat amb què les autoritats israelianes triades a les urnes han bombardejat Gaza durant 90 dies i 90 nits les fa sentir capacitades per allargar la guerra en el temps i en l’espai. El bombardeig a Beirut d’aquesta setmana per assassinar alts càrrecs de Hamàs ubicats a la capital del Líban n’és la prova. Líders israelians han avançat sense temor que després de l’ofensiva contra Gaza serà el torn de l’ofensiva contra el Líban, i aquest 2024 la guerra podria entrar en una nova fase radicada al nord de la frontera israelianolibanesa, on Israel reconeix intencions d’ocupar el sud del país del cedre.

Hezbol·là, la poderosa milícia libanesa que intercanvia atacs amb Israel des de l’octubre, ha rebutjat anar a una guerra oberta malgrat tenir múltiples ocasions que li haurien servit de pretext. Israel ha eliminat més de 100 combatents del grup i ha assassinat civils, periodistes i infants libanesos sobre territori libanès sense aconseguir motivar una resposta decidida per part del grup armat. Però les provocacions israelianes podrien convertir les tensions transfrontereres en un conflicte amb vida pròpia. Les capacitats militars de Hezbol·là són molt més elevades que les de Hamàs, i líders israelians han suggerit que no poden deixar dempeus una amenaça com aquesta a l’altra banda del mur. Més de 100.000 israelians segueixen evacuats de forma indefinida del nord d’Israel i la pressió per destruir Hezbol·là és elevada. Alhora, els impulsos israelians per fer mal a Hezbol·là poden arrossegar l’Iran. El grup libanès, amb un exèrcit més poderós que el de les pròpies forces armades del Líban, és per la Guàrdia Revolucionària una mena de defensa avançada que dissuadeix atacs israelians contra Teheran. Però el més probable és que tant l’Iran com Hezbol·là continuïn mantenint un perfil baix mentre les tropes israelianes humilien palestins i libanesos. Saben que a l’altra banda hi ha els EUA, que la Casa Blanca està darrere de cada acció militar israeliana en aquesta guerra i que la potència líder d’Occident està disposada al que sigui per defensar Israel.