Milions de VIDES SALVADES

DESPRÉS DE LA GUERRA

Quan es va crear fa 70 anys, l’OMS havia de fer front a la tasca de recuperar els serveis bàsics de salut després del gran trauma de la II Guerra Mundial. Un dels problemes que hi havia llavors era la diversitat de criteris sobre temes relacionats amb la salut mundial. Per això, a part d’actuar en emergències sanitàries i fer programes de vacunació, prevenció i educació, l’OMS també es va ocupar, des dels seus inicis, de l’establiment de patrons de qualitat uniformes per als medicaments i els productes biològics, d’un sistema de denominacions genèriques per als productes farmacèutics, d’estadístiques i dades d’investigació comparables a escala internacional i d’un sistema universal de classificació de les causes de les malalties i les morts. D’aquesta manera es facilitava el seu objectiu fundacional: que tots els països col·laboressin en l’àmbit de la salut. El fet que l’OMS s’organitzés territorialment, per regions, va facilitar aquesta tasca, malgrat els interessos polítics o estratègics dels països membres (actualment 193, ja que aquest organisme accepta països encara que no tinguin representació a les Nacions Unides o que no siguin considerats estats, com per exemple els territoris sota l’autoritat palestina).

La regionalització de l’OMS ha fet possible grans fites, especialment en la lluita contra malalties contagioses i infecciones, com ara el xarampió, el paludisme, la tuberculosi, el còlera i, des dels anys vuitanta del segle passat, la sida. És cert, però, que aquesta macroinstitució no ha estat exempta de polèmica i controvèrsia. Per exemple, es va criticar que arran de l’accident nuclear de Txernòbil l’organisme oferís dades sobre les repercussions en la salut de la població molt diferents (més lleus) de les que va proporcionar el govern d’Ucraïna, com a resultat de les pressions de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica. I també s’ha posat en qüestió si algunes de les seves decisions, com ara les recomanacions amb relació a la vacuna de la grip del 2009 (quan molts governs van comprar milions de dosis que després no van servir de res), es podrien haver pres per afavorir la indústria farmacèutica.

En qualsevol cas, no s’ha de menysprear la feina feta fins ara sobre el terreny, sovint perillosa, com en el cas del doctor Carlo Urbani, que el 2002 treballava en programes de salut pública al sud-est asiàtic i que va ser el primer a identificar la síndrome respiratòria aguda greu (SARS). Aquesta malaltia potencialment mortal i altament contagiosa va suposar un gran repte de gestió per a les autoritats sanitàries, però finalment va ser possible contenir la malaltia abans d’arribar a les 800 víctimes mortals. Malauradament una d’elles va ser el mateix Urbani, que va emmalaltir mentre tractava pacients a Hanoi. Actualment, l’OMS té diversos reptes pendents, el més important dels quals és la cobertura sanitària universal. Un objectiu complicat tenint en compte que encara hi ha 400 milions de persones que no tenen accés a cap mena de sistema sanitari bàsic.