Salut

Com més sucre més gros

Les noves modalitats de lleure, sempre sedentari, i la irrupció dels aliments hipercalòrics, fan que la taxa d’obesitat entre els infants de tot el món estigui en expansió. Un infant obès serà, amb molta probabilitat, un adult obès. Per tant, tindrà menys qualitat de vida per una qüestió que és perfectament evitable

ACTIVITAT
“L’exercici és millor fer-lo per prevenir l’aparició de l’obesitat. L’infant obès es cansa molt fàcilment”

L’obe­si­tat infan­til és un feno­men crei­xent en bona part del món, amb la para­doxa que alguns països, sobre­tot asiàtics, han pas­sat de tenir una infància amb baix pes a una d’obesa. En els dos casos, hem de par­lar de mal­nu­trició.

L’Orga­nit­zació Mun­dial de la Salut (OMS) cal­cula que l’obe­si­tat infan­til s’ha mul­ti­pli­cat per deu en només 40 anys, i que si aquesta tendència no s’inver­teix, l’any 2020 hi haurà més infants obe­sos que no pas per sota del pes nor­mal. L’OMS ja ha decla­rat el feno­men com a epidèmia del segle XXI.

Aquesta qüestió també afecta els països occi­den­tals, inclo­ent Cata­lu­nya, tot i que la incidència més ele­vada, segons els últims estu­dis, la tro­bem a Malta i a Grècia. L’obe­si­tat infan­til és un pro­blema de salut impor­tant i, per tant, és molt asse­nyat fer una con­sulta al pedi­a­tra en el moment que es mani­festi.

Hem de dis­tin­gir entre sobrepès i obe­si­tat. Encara que s’uti­lit­zen com a sinònims, són dues cir­cumstàncies dife­rents, tot i que rela­ci­o­na­des. El sobrepès indica que el pes cor­po­ral de l’infant és més alt del que cor­res­pon­dria al seu sexe, talla i edat. Un infant amb sobrepès té més greix del que es con­si­dera salu­da­ble, però dins d’uns límits rao­na­bles. En canvi, l’obe­si­tat s’ha de veure com una pato­lo­gia deri­vada d’una nutrició errònia.

Encara que sem­bli una obvi­e­tat, els infants estan en desen­vo­lu­pa­ment i en crei­xe­ment. Per tant, el seu pes no es pot valo­rar de la mateixa manera que si fos un adult. Així, el pes salu­da­ble, més enllà de les fórmu­les matemàtiques, és aquell que ens per­met tenir salut i una bona qua­li­tat de vida.

No hi ha un pes ideal genèric i igual per a tot­hom. Dependrà de la nos­tra edat, del sexe i de la com­plexió. El famós índex de massa cor­po­ral només és una ori­en­tació. En gene­ral, però, es con­si­dera que hi ha obe­si­tat quan acu­mu­lem un 20% més de greix en relació amb el pes ideal.

L’Enquesta de Salut del 2017 indica que a Cata­lu­nya hi ha un 20,8% d’infants de fins a 14 anys que tenen sobrepès, i un 14,4% que patei­xen obe­si­tat i, per tant, són ferms can­di­dats a patir malal­ties. Aquesta obe­si­tat es detecta, sobre­tot, entre els 6 i els 12 anys, però nor­mal­ment el pro­blema es comença a ges­tar abans.

La incidència del sobrepès i l’obe­si­tat és el doble entre els nens que entre les nenes. Altres estu­dis indi­quen que l’obe­si­tat infan­til està retro­ce­dint molt a poc a poc, però el més pre­o­cu­pant és que aquest feno­men apa­reix cada cop en edats més ini­ci­als.

GENÈTICA

És cert que hi ha infants obe­sos per raons genètiques, però només repre­sen­ten el 5% del total. L’altre 95% res­pon a mals hàbits ali­men­ta­ris.

El sobrepès i l’obe­si­tat apa­reix, com en l’edat adulta, quan con­su­mim més calo­ries de les que cre­mem. El meta­bo­lisme de l’ésser humà està genètica­ment pre­pa­rat per acu­mu­lar qual­se­vol calo­ria sobrant en forma de greix, que és la forma més efi­ci­ent de guar­dar l’ener­gia.

La segu­re­tat ali­mentària als països occi­den­tals exis­teix des de fa unes poques dècades, però durant mil·len­nis, la huma­ni­tat ha hagut sobre­viure com ha pogut en èpoques d’escas­se­dat. Si la nos­tra genètica no hagués mode­lat el cos per con­ser­var l’ener­gia sobrant adqui­rida en els moments de vaques gras­ses per ento­mar els períodes de fam, de segur que ens hauríem extin­git, com de fet va estar a punt de pas­sar. Però això, que és un avan­tatge genètic inne­ga­ble, es con­ver­teix en un incon­ve­ni­ent en èpoques d’ali­ments pro­ces­sats i hiper­calòrics.

És cert que si els dos pro­ge­ni­tors són obe­sos, l’infant tindrà fins a un 70% de pro­ba­bi­li­tats més de ser, ell mateix, un obès. I tot i que la raó pot ser genètica, també es pot expli­car perquè els hàbits ali­men­ta­ris són fami­li­ars, i en el cas dels pro­ge­ni­tors obe­sos, pot­ser erro­nis. Una gran part de nens i ado­les­cents, a diferència dels adults, no poden esco­llir quins ali­ments con­su­mei­xen, ni la quan­ti­tat, sinó que és cosa de les famílies.

L’obe­si­tat infan­til, doncs, s’explica sobre­tot per cau­ses ambi­en­tals, fami­li­ars i soci­als. Els estu­dis indi­quen, a més, que és més pro­ba­ble tro­bar nens obe­sos a mesura que baixa el nivell sala­rial i d’estu­dis de la família.

És un error creure que quan faci l’esti­rada de l’ado­lescència, el nen obès dei­xarà de ser-ho. L’obe­si­tat és qüestió d’hàbits, de manera que l’obe­si­tat, o bé es man­tindrà, o bé rea­pa­rei­xerà quan s’esta­bi­litzi el crei­xe­ment.

L’aug­ment mun­dial del sobrepès i l’obe­si­tat s’explica, com queda dit, perquè l’infant con­su­meix mol­tes més calo­ries de les que crema amb la seva acti­vi­tat diària. És un punt impor­tant: inge­rir mol­tes calo­ries no vol dir ali­men­tar-se bé.

MALA DIETA, MASSA CADIRA

Així, els hàbits dietètics, i no sola­ment a Cata­lu­nya, estan evo­lu­ci­o­nant cap als ali­ments amb molts grei­xos, sal i sucres, però amb poques vita­mi­nes, mine­rals i altres nutri­ents neces­sa­ris per tenir una dieta equi­li­brada i salu­da­ble. D’una manera més deta­llada, gai­rebé el 39% de les calo­ries que inge­rei­xen molts infants són àcids gras­sos, gai­rebé el 44% són glúcids o hidrats de car­boni i el 16% són proteïnes. La resta, poc més de l’1%, és fibra.

Un altre fac­tor que explica l’aug­ment del pes és que els infants cada cop fan menys acti­vi­tats físiques. De per­se­guir una pilota amb un grup d’amics o fer jocs que impli­quen movi­ment, molts infants han pas­sat als vide­o­jocs i a estar-se hores engan­xats a les xar­xes soci­als a través dels telèfons mòbils. També hi ha tendència fami­liar a por­tar els fills al col·legi en automòbil, encara que el cen­tre esti­gui a uns pocs cen­te­nars de metres de casa.

En resum: els infants fan poca acti­vi­tat física i no fan una dieta equi­li­brada i salu­da­ble. La con­seqüència és l’aug­ment de pes.

Les inves­ti­ga­ci­ons han tro­bat diver­sos punts comuns en les famílies en què hi ha obe­si­tat, a banda del seden­ta­risme i els hàbits ali­men­ta­ris ina­de­quats. Per exem­ple, veure la tele­visió durant els àpats: és millor que el dinar o el sopar sigui un moment de comu­ni­cació fami­liar. Altres errors freqüents són haver fet un alle­ta­ment matern reduït –el temps ideal és de sis mesos–, inten­tar com­pen­sar la poca atenció als fills –molts cops, no per gust, sinó per raons de feina– amb men­jar. Sovint els pares arri­ben a casa can­sats i com que no tenen ganes de jugar amb els fills, els asse­uen davant la tele­visió i els donen alguna cosa de men­jar. També és un error com­pen­sar altres carències o pro­ble­mes emo­ci­o­nals amb ali­ments. Així es pot esta­blir un hàbit que es per­pe­tua en la vida adulta. El que neces­si­ten els infants és que els paren par­lin o juguin amb ells una estona, encara que sigui curta.

L’obe­si­tat és un pro­blema perquè afec­tarà la salut en anys suc­ces­sius, fins i tot en l’edat adulta. Així, un infant amb obe­si­tat pot patir dia­be­tis, hiper­tensió i pro­ble­mes a l’apa­rell loco­mo­tor i res­pi­ra­tori, però també psi­cològics, començant per una baixa auto­es­tima i aca­bant en depressió. L’obès és víctima de bur­les esco­lars. Això el por­tarà a aïllar-se i li gene­rarà angoixa i inse­gu­re­tat. Al cap­da­vall, tindrà ja des de ben jove una gran pèrdua de qua­li­tat de vida. Evi­tar l’obe­si­tat pot sem­blar fàcil perquè la recepta ini­cial és sen­zi­lla: desen­vo­lu­par uns hàbits ali­men­ta­ris salu­da­bles i fer exer­cici. Però això no és tan fàcil d’acon­se­guir, sinó que s’ha de fer un esforç suple­men­tari. Perquè si els hàbits salu­da­bles no repre­sen­tes­sin cap difi­cul­tat per a mol­tes famílies on hi ha infants obe­sos, per què no els hau­rien d’adop­tar?

I, d’altra banda, per a un infant obès, fer exer­cici no és cap acti­vi­tat fàcil, ja que es cansa molt ràpida­ment. L’exer­cici és millor fer-lo per pre­ve­nir l’obe­si­tat, doncs. Ara bé: sí que podem fixar un horari per seure davant la tele­visió o l’ordi­na­dor, podem enco­rat­jar l’infant a anar al col·legi cami­nant i a fer alguna acti­vi­tat, o, millor encara, podem sor­tir a pas­se­jar tota la família sovint.

Les acti­vi­tats extra­es­co­lars adreçades a apren­dre una habi­li­tat són bones, però això no s’hau­ria de fer en detri­ment de les que són física­ment acti­ves. No s’han d’accep­tar pre­tex­tos per no fer-les. En tot cas, si aque­lla acti­vi­tat no agrada cal bus­car-ne una altra.

Llui­tar con­tra l’obe­si­tat és una bata­lla molt lenta en què cal tenir molta paciència. És pos­si­ble que passi tot un any i que no hi hagi resul­tats visi­bles. La solució és per­sis­tir, no donar-se per vençut. Un cop més, con­sul­tar el pedi­a­tra sobre aquest afer és més que acon­se­lla­ble.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.