Com més sucre més gros
Les noves modalitats de lleure, sempre sedentari, i la irrupció dels aliments hipercalòrics, fan que la taxa d’obesitat entre els infants de tot el món estigui en expansió. Un infant obès serà, amb molta probabilitat, un adult obès. Per tant, tindrà menys qualitat de vida per una qüestió que és perfectament evitable
ACTIVITAT
“L’exercici és millor fer-lo per prevenir l’aparició de l’obesitat. L’infant obès es cansa molt fàcilment”L’obesitat infantil és un fenomen creixent en bona part del món, amb la paradoxa que alguns països, sobretot asiàtics, han passat de tenir una infància amb baix pes a una d’obesa. En els dos casos, hem de parlar de malnutrició.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que l’obesitat infantil s’ha multiplicat per deu en només 40 anys, i que si aquesta tendència no s’inverteix, l’any 2020 hi haurà més infants obesos que no pas per sota del pes normal. L’OMS ja ha declarat el fenomen com a epidèmia del segle XXI.
Aquesta qüestió també afecta els països occidentals, incloent Catalunya, tot i que la incidència més elevada, segons els últims estudis, la trobem a Malta i a Grècia. L’obesitat infantil és un problema de salut important i, per tant, és molt assenyat fer una consulta al pediatra en el moment que es manifesti.
Hem de distingir entre sobrepès i obesitat. Encara que s’utilitzen com a sinònims, són dues circumstàncies diferents, tot i que relacionades. El sobrepès indica que el pes corporal de l’infant és més alt del que correspondria al seu sexe, talla i edat. Un infant amb sobrepès té més greix del que es considera saludable, però dins d’uns límits raonables. En canvi, l’obesitat s’ha de veure com una patologia derivada d’una nutrició errònia.
Encara que sembli una obvietat, els infants estan en desenvolupament i en creixement. Per tant, el seu pes no es pot valorar de la mateixa manera que si fos un adult. Així, el pes saludable, més enllà de les fórmules matemàtiques, és aquell que ens permet tenir salut i una bona qualitat de vida.
No hi ha un pes ideal genèric i igual per a tothom. Dependrà de la nostra edat, del sexe i de la complexió. El famós índex de massa corporal només és una orientació. En general, però, es considera que hi ha obesitat quan acumulem un 20% més de greix en relació amb el pes ideal.
L’Enquesta de Salut del 2017 indica que a Catalunya hi ha un 20,8% d’infants de fins a 14 anys que tenen sobrepès, i un 14,4% que pateixen obesitat i, per tant, són ferms candidats a patir malalties. Aquesta obesitat es detecta, sobretot, entre els 6 i els 12 anys, però normalment el problema es comença a gestar abans.
La incidència del sobrepès i l’obesitat és el doble entre els nens que entre les nenes. Altres estudis indiquen que l’obesitat infantil està retrocedint molt a poc a poc, però el més preocupant és que aquest fenomen apareix cada cop en edats més inicials.
GENÈTICA
És cert que hi ha infants obesos per raons genètiques, però només representen el 5% del total. L’altre 95% respon a mals hàbits alimentaris.
El sobrepès i l’obesitat apareix, com en l’edat adulta, quan consumim més calories de les que cremem. El metabolisme de l’ésser humà està genèticament preparat per acumular qualsevol caloria sobrant en forma de greix, que és la forma més eficient de guardar l’energia.
La seguretat alimentària als països occidentals existeix des de fa unes poques dècades, però durant mil·lennis, la humanitat ha hagut sobreviure com ha pogut en èpoques d’escassedat. Si la nostra genètica no hagués modelat el cos per conservar l’energia sobrant adquirida en els moments de vaques grasses per entomar els períodes de fam, de segur que ens hauríem extingit, com de fet va estar a punt de passar. Però això, que és un avantatge genètic innegable, es converteix en un inconvenient en èpoques d’aliments processats i hipercalòrics.
És cert que si els dos progenitors són obesos, l’infant tindrà fins a un 70% de probabilitats més de ser, ell mateix, un obès. I tot i que la raó pot ser genètica, també es pot explicar perquè els hàbits alimentaris són familiars, i en el cas dels progenitors obesos, potser erronis. Una gran part de nens i adolescents, a diferència dels adults, no poden escollir quins aliments consumeixen, ni la quantitat, sinó que és cosa de les famílies.
L’obesitat infantil, doncs, s’explica sobretot per causes ambientals, familiars i socials. Els estudis indiquen, a més, que és més probable trobar nens obesos a mesura que baixa el nivell salarial i d’estudis de la família.
És un error creure que quan faci l’estirada de l’adolescència, el nen obès deixarà de ser-ho. L’obesitat és qüestió d’hàbits, de manera que l’obesitat, o bé es mantindrà, o bé reapareixerà quan s’estabilitzi el creixement.
L’augment mundial del sobrepès i l’obesitat s’explica, com queda dit, perquè l’infant consumeix moltes més calories de les que crema amb la seva activitat diària. És un punt important: ingerir moltes calories no vol dir alimentar-se bé.
MALA DIETA, MASSA CADIRA
Així, els hàbits dietètics, i no solament a Catalunya, estan evolucionant cap als aliments amb molts greixos, sal i sucres, però amb poques vitamines, minerals i altres nutrients necessaris per tenir una dieta equilibrada i saludable. D’una manera més detallada, gairebé el 39% de les calories que ingereixen molts infants són àcids grassos, gairebé el 44% són glúcids o hidrats de carboni i el 16% són proteïnes. La resta, poc més de l’1%, és fibra.
Un altre factor que explica l’augment del pes és que els infants cada cop fan menys activitats físiques. De perseguir una pilota amb un grup d’amics o fer jocs que impliquen moviment, molts infants han passat als videojocs i a estar-se hores enganxats a les xarxes socials a través dels telèfons mòbils. També hi ha tendència familiar a portar els fills al col·legi en automòbil, encara que el centre estigui a uns pocs centenars de metres de casa.
En resum: els infants fan poca activitat física i no fan una dieta equilibrada i saludable. La conseqüència és l’augment de pes.
Les investigacions han trobat diversos punts comuns en les famílies en què hi ha obesitat, a banda del sedentarisme i els hàbits alimentaris inadequats. Per exemple, veure la televisió durant els àpats: és millor que el dinar o el sopar sigui un moment de comunicació familiar. Altres errors freqüents són haver fet un alletament matern reduït –el temps ideal és de sis mesos–, intentar compensar la poca atenció als fills –molts cops, no per gust, sinó per raons de feina– amb menjar. Sovint els pares arriben a casa cansats i com que no tenen ganes de jugar amb els fills, els asseuen davant la televisió i els donen alguna cosa de menjar. També és un error compensar altres carències o problemes emocionals amb aliments. Així es pot establir un hàbit que es perpetua en la vida adulta. El que necessiten els infants és que els paren parlin o juguin amb ells una estona, encara que sigui curta.
L’obesitat és un problema perquè afectarà la salut en anys successius, fins i tot en l’edat adulta. Així, un infant amb obesitat pot patir diabetis, hipertensió i problemes a l’aparell locomotor i respiratori, però també psicològics, començant per una baixa autoestima i acabant en depressió. L’obès és víctima de burles escolars. Això el portarà a aïllar-se i li generarà angoixa i inseguretat. Al capdavall, tindrà ja des de ben jove una gran pèrdua de qualitat de vida. Evitar l’obesitat pot semblar fàcil perquè la recepta inicial és senzilla: desenvolupar uns hàbits alimentaris saludables i fer exercici. Però això no és tan fàcil d’aconseguir, sinó que s’ha de fer un esforç suplementari. Perquè si els hàbits saludables no representessin cap dificultat per a moltes famílies on hi ha infants obesos, per què no els haurien d’adoptar?
I, d’altra banda, per a un infant obès, fer exercici no és cap activitat fàcil, ja que es cansa molt ràpidament. L’exercici és millor fer-lo per prevenir l’obesitat, doncs. Ara bé: sí que podem fixar un horari per seure davant la televisió o l’ordinador, podem encoratjar l’infant a anar al col·legi caminant i a fer alguna activitat, o, millor encara, podem sortir a passejar tota la família sovint.
Les activitats extraescolars adreçades a aprendre una habilitat són bones, però això no s’hauria de fer en detriment de les que són físicament actives. No s’han d’acceptar pretextos per no fer-les. En tot cas, si aquella activitat no agrada cal buscar-ne una altra.
Lluitar contra l’obesitat és una batalla molt lenta en què cal tenir molta paciència. És possible que passi tot un any i que no hi hagi resultats visibles. La solució és persistir, no donar-se per vençut. Un cop més, consultar el pediatra sobre aquest afer és més que aconsellable.