La píndola que ens va canviar la vida
Fa quaranta anys, l’Estat espanyol legalitzava finalment l’ús de les pastilles anticonceptives, un fàrmac que ha revolucionat la vida sexual i reproductiva de milions de persones
La Isabel és una barcelonina d’Horta que l’any vinent serà besàvia. El 1969, quan va néixer la seva filla petita, els metges li van explicar que per un problema de la circulació de la sang seria millor que no tornés a quedar embarassada. Amb el nadó acabat de néixer i una altra nena de 3 anys a casa, la Isabel també tenia clar que no volia més fills, al marge dels problemes de salut que se’n poguessin derivar. Per desgràcia, el seu marit és al·lèrgic al làtex, per tant els condoms de l’època quedaven descartats, i el matrimoni tampoc volia basar la seva planificació familiar en el qüestionable mètode de la marxa enrere. “Vam aconseguir que un metge ens fes la recepta dels anticonceptius, però el problema era on trobar-los”, recorda la Isabel. Fins que no van localitzar a Barcelona una farmàcia que va començar a vendre les píndoles prescrites com a mètode de regulació de la regla, van haver d’anar en diverses ocasions a la Catalunya Nord per poder-les comprar.
SEXE I PROCREACIÓ
Afortunadament, les filles i les netes de la Isabel no han hagut de passar pel tràngol d’haver de fer front a la repressiva moral franquista de l’època. Fins i tot amb la corresponent recepta mèdica, la dona s’havia trobat amb males cares i comentaris ofensius a les farmàcies on havia provat de comprar el medicament. Cal tenir present que el franquisme i el seu nacionalcatolicisme reduïen el sexe en el matrimoni a la procreació i relegaven la dona a la submissió total al marit, mentre que es tolerava obertament la prostitució com a sistema perquè els homes solters –o no– es poguessin desfogar. Això explica que la venda de preservatius masculins no fos mal vista, amb el pretext d’evitar la transmissió de malalties sexuals.
Mentre que a la resta d’Europa es va anar estenent l’ús de l’anticonceptiu hormonal a partir dels anys seixanta –les primeres píndoles es van començar a comercialitzar als Estats Units el 1961–, l’Estat espanyol en va mantenir la prohibició fins al 1978. De fet, Espanya va ser l’últim país de l’Europa Occidental a permetre’n l’accés al públic en general. Fins i tot en països de llarga tradició catòlica, la píndola era més fàcil d’aconseguir: a Itàlia se’n va legalitzar la venda el 1971 i a Irlanda, després de portar el tema als tribunals, el 1973 es va acordar que fos possible trobar-la en centres de planificació familiar. Això sí, no s’hi podia fer negoci i les pastilles s’havien d’oferir de manera gratuïta, si bé es demanava a canvi un donatiu.
De tota manera, encara que aquí la píndola anticonceptiva no va ser plenament accessible fins fa quaranta anys, s’ha calculat que en el moment de la seva legalització, a finals del 1978, ja hi havia a l’Estat espanyol més de 8 milions de dones que la prenien, perquè durant la Transició molts metges van decidir començar a receptar-la posant d’excusa diversos problemes ginecològics. De fet, en pocs anys es van disparar els suposats trastorns menstruals a les consultes dels ginecòlegs més ben predisposats. Tot això es va acabar el 7 d’octubre del 1978. La importància de les pastilles anticonceptives en la societat moderna té la seva pròpia conseqüència semàntica. Quan parlem de “la píndola” sabem perfectament a què ens estem referint. En canvi no existeix “el xarop” o “la injecció”. Encara que demonitzada per molts sectors –ara s’ha sabut que moltes de les advertències sobre els seus efectes secundaris es van arribar a exagerar– és indubtable l’avenç que va suposar perquè les dones poguessin començar a viure lliurement la seva sexualitat. A partir de la seva generalització, la píndola es va convertir per a les dones en sinònim de llibertat i seguretat, i també va suposar una revolució quant a la decisió del moment de tenir –o no– fills. Així, si d’una banda la natalitat va començar a disminuir en paral·lel a l’augment del seu ús, també va anar pujant l’edat escollida per tenir fills: el 1975 les dones tenien el primer fill de mitjana als 25 anys, mentre que ara ho fan als 31.
una casualitat
S’ha dit de la píndola que mai una cosa tan petita ha tingut unes efectes tan grans. I no deixa de ser curiós que aquesta revolució farmacològica social fos el resultat d’una casualitat. Va ser el químic nord-americà Russell Marker qui a mitjans del segle passat, i mentre estava investigant a Mèxic el potencial de diverses plantes per a la indústria dels esteroides, va descobrir que hi havia un tubercle local a partir del qual es podia sintetitzar progesterona, una de les hormones involucrades en el cicle menstrual. Fins llavors, era molt difícil aconseguir aquesta hormona en quantitats suficients –calien milers de quilos d’ovaris de vaca per obtenir-ne una quantitat molt minsa–com per plantejar el seu ús anticonceptiu. La descoberta de Marker va permetre desenvolupar el primer fàrmac, anomenat Enovid, que es va posar a la venda als Estats Units el 1957 com a regulador de la regla i el 1960 directament com a anticonceptiu oral. Des de llavors, la píndola s’ha estès arreu del planeta, i actualment es calcula que 100 milions de dones la prenen. Per països, un dels que té la taxa més baixa d’utilització és el Japó (1%), on no es va legalitzar fins al 1999.
Oblidar-se’n, el principal risc
Les primeres píndoles que es van comercialitzar tenien fins a deu vegades més estrògens que les que es poden trobar ara, que són igualment efectives. Tot i això, encara tenen fama de provocar efectes secundaris, el més lleu dels quals seria l’augment de pes. En realitat, tot i que no estan exemptes de risc (com tots els medicaments) les pastilles anticonceptives són segures si es fan servir sota supervisió mèdica. El principal problema és que no són efectives si algun dia la dona s’oblida de prendre-les. També s’ha de tenir en compte que no són un mètode barrera i que, per tant, no protegeixen de malalties de transmissió sexual.