Morir de son

La nar­colèpsia és un tras­torn que afecta poca població, però que fa que qui el pateix, sobre­tot si no està ben diagnos­ti­cat, se senti molt mala­ment amb ell mateix. El prin­ci­pal símptoma és una som­nolència diürna exces­siva, que es mani­festa en cri­sis sob­ta­des i irre­sis­ti­bles de son, de manera que qui sofreix aquesta malal­tia té atribuïda la mala fama, injusta, de gan­dul o de tenir una intensa vida noctàmbula.

Si ate­nem als regis­tres dels països del nos­tre entorn, a Cata­lu­nya hi ha uns 5.000 nar­colèptics, però només n’hi ha diagnos­ti­cats uns 400. La diferència s’explica perquè hi ha qui pateix nar­colèpsia i no hi dona importància ni es posa en mans de la medi­cina i, per tant, el seu cas no es comp­ta­bi­litza. A més, els símpto­mes no acos­tu­men a aparèixer tots alhora, sinó que es van mani­fes­tant al llarg del temps, una cir­cumstància que com­plica el diagnòstic.

Es tracta d’un tras­torn crònic d’ori­gen neu­rològic, tot i que no hi ha alte­ra­ci­ons cere­brals. De moment, no té cura, però tam­poc és un tras­torn neu­ro­de­ge­ne­ra­tiu.

El cer­vell del nar­colèptic no regula bé els cicles de son i vigília. La fase de la son MOR (durant la qual hi ha movi­ments ocu­lars ràpids, el cos es para­litza i se somia), acos­tuma a aparèixer abans d’hora, gai­rebé a l’inici, i se’n regis­tren algu­nes alte­ra­ci­ons.

El nar­colèptic dorm mala­ment i acos­tuma a tenir mal­sons. En el 80% dels casos és somnàmbul. En con­seqüència, pateix una som­nolència diürna anor­mal que en la majo­ria dels casos va acom­pa­nyada de cri­sis sob­ta­des d’hipo­to­nia mus­cu­lar o cata­ple­xies.

Aques­tes cri­sis mus­cu­lars, que afec­ten el 70% dels nar­colèptics, acos­tu­men a arri­bar després d’una emoció forta: un riure intens, l’expli­cació d’un acu­dit, l’anti­ci­pació d’algun fet diver­tit, la rea­lit­zació d’una apor­tació bri­llant o tro­bar-se ines­pe­ra­da­ment amb alguna per­sona cone­guda. En un 10% dels casos, la cata­ple­xia pre­ce­deix la son diürna sob­tada.

Com passa amb altres trans­torns, la nar­colèpsia es pot mani­fes­tar en diver­sos graus. Alguns tenen símpto­mes lleus: només una cap­ci­nada, tan­quen les par­pe­lles, obren la boca o se’ls aflui­xen les cames, però d’altres arri­ben a caure a terra. Fins i tot, en els casos de cata­ple­xia més intensa, el nar­colèptic no perd la consciència, un fet que no es dona quan es patei­xen con­vul­si­ons.

Sem­bla que en aquests epi­so­dis hi inter­ve­nen el mateix grup de neu­ro­nes que actuen durant la fase MOR de la son. Però hi ha nar­colèptics que mai han patit aquest símptoma.

Un 40% dels nar­colèptics es poden ador­mir de cop i sense avís. L’epi­sodi pot durar alguns segons –i resul­tar ina­pre­ci­a­ble per a l’entorn– o minuts. Hi ha per­so­nes que estan fent una acti­vi­tat, es que­den ador­mi­des uns ins­tant, es des­per­ten i con­ti­nuen fent la seva feina, sense ado­nar-se que n’han patit un epi­sodi. En alguns casos rars, aquest son diürn pot durar una hora o més.

El tras­torn també es carac­te­ritza perquè durant el període que va del somni a la vigília es patei­xen al·luci­na­ci­ons en el moment d’ador­mir-se o de des­per­tar-se, i perquè hi ha breus epi­so­dis de paràlisi total a l’inici o al final del son, que en oca­si­ons poden arri­bar a durar quinze minuts. La com­bi­nació d’al·luci­na­ci­ons i paràlisi pot ser ter­rorífica. Aquest feno­men com­bi­nat d’al·luci­na­ci­ons i paràlisi s’explica perquè, com s’ha dit, el nar­colèptic arriba a la fase MOR molt ràpida­ment.

Altres sig­nes que ens poder fer sos­pi­tar que una per­sona pateix nar­colèpsia són la con­ducta automàtica –o fer acti­vi­tats que després no recor­den haver fet–, que es dona en el 80% dels casos, la sen­sació sub­jec­tiva de pèrdua de memòria i de con­cen­tració, tras­torns de l’estat d’ànim i visió bor­rosa.

El epi­so­dis de son nar­colèptica no depe­nen de la volun­tat de la per­sona, sinó que poden aparèixer en qual­se­vol moment: xer­rant, men­jant, jugant o con­duint. Com que la crisi –que es pot mani­fes­tar fins a tres o qua­tre vega­des al dia– no depèn de la volun­tat és un tras­torn inca­pa­ci­tant i angoi­xant. Un fac­tor que ajuda a l’apa­rició d’una crisi és la rea­lit­zació de fei­nes monòtones i avor­ri­des.

El tras­torn comença a aparèixer sobre­tot entre els 15 i els 25 anys, amb un altre repunt d’incidència entre els 35 i els 45, i sem­bla que hi intervé algun fac­tor genètic, perquè pot afec­tar diver­sos mem­bres d’una mateixa família.

Pas­sa­des aques­tes edats és molt rar que el tras­torn es mani­festi, tot i que hi ha alguns casos mino­ri­ta­ris que apa­rei­xen a par­tir dels 60 anys.

La nar­colèpsia per­sis­teix tota la vida i és tan freqüent entre els homes com entre les dones. En la gran majo­ria, la pri­mera mani­fes­tació clínica del tras­torn con­sis­teix en atacs de son irre­sis­ti­bles.

Molts afec­tats no van a la con­sulta mèdica en part per des­co­nei­xe­ment de l’existència de la malal­tia, però també perquè es bus­quen expli­ca­ci­ons alter­na­ti­ves, com l’excés de feina. Per aquest motiu, de vega­des el diagnòstic s’endar­re­reix fins a deu anys després de l’apa­rició dels pri­mers símpto­mes.

La ciència encara no ha pogut deter­mi­nar la causa exacta d’aquest tras­torn, però sí que s’asse­nya­len alguns fac­tors des­en­ca­de­nants, com ara l’estrès, els can­vis sob­tats del ritme vigília son, trau­ma­tis­mes cra­ni­als i, per aca­bar, la mono­nu­cle­osi infec­ci­osa.