Fent escola

Comença el curs escolar. En uns primers moments, sobretot per a aquells infants que s’estrenen a les aules, hi pot haver plors. No és perquè l’escola sigui un mal lloc, sinó perquè qualsevol institució representa obligació i rutina, i sempre costa deixar el campi qui pugui que, en general, han representat les llargues vacances d’estiu.

La durada del plor infantil els primers dies d’escola està en relació directa amb la seva edat, però també amb les seves vivències. Un germà petit es pot animar a l’hora d’anar-hi per primer cop si veu que el gran hi va content. Més encara si, en els mesos anteriors, ha vist que el seu germà tornava feliç de l’escola.

Les escenes d’angoixa per la separació dels pares i de l’entorn familiar són normals els primers dies. Una bona estratègia per calmar tant com es pugui aquest mal tràngol és explicar als fills el que passarà, si és que tenen prou edat per entendre-ho. Cal explicar-los que aniran a un lloc durant unes hores on trobaran altres infants i que després tornaran a casa amb els pares.

Malgrat aquestes explicacions, els més petits no s’ho passen bé els primers dies. Per tant, cal fer el cor fort i deixar-los. Per molta pena que faci als pares novells, l’escola és una eina de socialització de primer ordre. Hi ha escoles que tenen un sistema d’adaptació gradual, i els primers dies els infants només s’hi estan una estona. Pot representar un trasbals per a les famílies, però a curt termini els beneficia.

Hem de tenir en compte que els infants no tenen la mateixa percepció del temps que els adults. Per ells només té significat el moment del comiat i el del retorn. El temps que hi ha entremig té un valor diferent que del que li donem nosaltres.

Quan els escolars es fan grans, l’angoixa per la separació ja no existeix, fet que no vol dir que no els inquieti el que trobaran al recinte escolar. L’angoixa deriva llavors en el fet d’haver d’adaptar-se novament a la rutina i a la disciplina; és a dir, en la pèrdua de llibertat que tenien durant el període de vacances. Aquesta fase acostuma a ser molt passatgera. No dura més d’una setmana. Tanmateix, si l’angoixa s’allarga massa, caldrà parlar-ho amb els mestres. És possible que llavors hi hagi algun problema que de vegades l’escolar no sap o no vol expressar.

El rebuig a l’escola pot ser de vegades símptoma d’un problema més profund, que requereix la consulta del pediatra. Si hi ha una situació patològica, el desencadenant de la crisi, però no la causa principal, pot ser l’escola.

En general, els plors infantils per la incorporació o pel retorn a l’escola no ens han de preocupar. Només cal demanar ajut professional si l’estada escolar causa problemes que interfereixen en la vida normal. És a dir, anirem al pediatra si veiem que l’infant està ansiós, té problemes per dormir o es queixa de mal de cap o de panxa. També farem una consulta si ens adonem que la idea mateixa d’anar a l’escola els provoca una ansietat creixent que no desapareix. Ara bé, passar-s’ho malament els primers dies és del tot normal.

És molt important no parlar mai de l’escola com si fos un càstig. No són pocs els pares que quan perden la paciència amb els fills els diuen que ja veuran el que els espera quan tornin o vagin a l’escola, perquè se’ls haurà acabat la bona vida. Llavors els infants tenen una imatge esbiaixada i terrorífica del col·legi. I tampoc s’ha de dir als fills, si se’ls castiga, frases de l’estil “així n’aprendràs”, perquè llavors el que pensaran és que l’aprenentatge és dolorós i desagradable.

Tot al contrari. Sempre parlarem de l’escola com un lloc engrescador, on s’aprenen coses útils i interessants, i on farem bones amistats que poden durar molts anys. Ara bé: també podem adoptar mesures per tal que el retorn a l’escola sigui com més còmode millor. Les famílies poden fer-hi molt si col·laboren per restablir la rutina normal.