Salut

Fent escola

Aquesta setmana, els infants han tornat a l’escola. Alguns hi han anat per primer cop. Entre els més petits, hi pot haver plors i resistències, però aquests episodis acostumen a durar poc. Hi ha estratègies que fan que el moment sigui molt més amable

CONSULTA
CONSULTA
Si l’angoixa pel retorn a l’escola dura més d’una setmana serà el moment de parlar amb el tutor de l’infant
SOLUCIONS
SOLUCIONS
Una bona estratègia per evitar malestar és fer plegats un calendari d’horaris, repassar els hàbits del curs anterior i veure què cal millorar

Comença el curs esco­lar. En uns pri­mers moments, sobre­tot per a aquells infants que s’estre­nen a les aules, hi pot haver plors. No és perquè l’escola sigui un mal lloc, sinó perquè qual­se­vol ins­ti­tució repre­senta obli­gació i rutina, i sem­pre costa dei­xar el campi qui pugui que, en gene­ral, han repre­sen­tat les llar­gues vacan­ces d’estiu.

La durada del plor infan­til els pri­mers dies d’escola està en relació directa amb la seva edat, però també amb les seves vivències. Un germà petit es pot ani­mar a l’hora d’anar-hi per pri­mer cop si veu que el gran hi va con­tent. Més encara si, en els mesos ante­ri­ors, ha vist que el seu germà tor­nava feliç de l’escola.

Les esce­nes d’angoixa per la sepa­ració dels pares i de l’entorn fami­liar són nor­mals els pri­mers dies. Una bona estratègia per cal­mar tant com es pugui aquest mal tràngol és expli­car als fills el que pas­sarà, si és que tenen prou edat per enten­dre-ho. Cal expli­car-los que ani­ran a un lloc durant unes hores on tro­ba­ran altres infants i que després tor­na­ran a casa amb els pares.

Mal­grat aques­tes expli­ca­ci­ons, els més petits no s’ho pas­sen bé els pri­mers dies. Per tant, cal fer el cor fort i dei­xar-los. Per molta pena que faci als pares novells, l’escola és una eina de soci­a­lit­zació de pri­mer ordre. Hi ha esco­les que tenen un sis­tema d’adap­tació gra­dual, i els pri­mers dies els infants només s’hi estan una estona. Pot repre­sen­tar un tras­bals per a les famílies, però a curt ter­mini els bene­fi­cia.

Hem de tenir en compte que els infants no tenen la mateixa per­cepció del temps que els adults. Per ells només té sig­ni­fi­cat el moment del comiat i el del retorn. El temps que hi ha entre­mig té un valor dife­rent que del que li donem nosal­tres.

Quan els esco­lars es fan grans, l’angoixa per la sepa­ració ja no exis­teix, fet que no vol dir que no els inqui­eti el que tro­ba­ran al recinte esco­lar. L’angoixa deriva lla­vors en el fet d’haver d’adap­tar-se nova­ment a la rutina i a la dis­ci­plina; és a dir, en la pèrdua de lli­ber­tat que tenien durant el període de vacan­ces. Aquesta fase acos­tuma a ser molt pas­sat­gera. No dura més d’una set­mana. Tan­ma­teix, si l’angoixa s’allarga massa, caldrà par­lar-ho amb els mes­tres. És pos­si­ble que lla­vors hi hagi algun pro­blema que de vega­des l’esco­lar no sap o no vol expres­sar.

El rebuig a l’escola pot ser de vega­des símptoma d’un pro­blema més pro­fund, que reque­reix la con­sulta del pedi­a­tra. Si hi ha una situ­ació patològica, el des­en­ca­de­nant de la crisi, però no la causa prin­ci­pal, pot ser l’escola.

En gene­ral, els plors infan­tils per la incor­po­ració o pel retorn a l’escola no ens han de pre­o­cu­par. Només cal dema­nar ajut pro­fes­si­o­nal si l’estada esco­lar causa pro­ble­mes que inter­fe­rei­xen en la vida nor­mal. És a dir, ani­rem al pedi­a­tra si veiem que l’infant està ansiós, té pro­ble­mes per dor­mir o es queixa de mal de cap o de panxa. També farem una con­sulta si ens ado­nem que la idea mateixa d’anar a l’escola els pro­voca una ansi­e­tat crei­xent que no des­a­pa­reix. Ara bé, pas­sar-s’ho mala­ment els pri­mers dies és del tot nor­mal.

És molt impor­tant no par­lar mai de l’escola com si fos un càstig. No són pocs els pares que quan per­den la paciència amb els fills els diuen que ja veu­ran el que els espera quan tor­nin o vagin a l’escola, perquè se’ls haurà aca­bat la bona vida. Lla­vors els infants tenen una imatge esbi­ai­xada i ter­rorífica del col·legi. I tam­poc s’ha de dir als fills, si se’ls cas­tiga, fra­ses de l’estil “així n’aprendràs”, perquè lla­vors el que pen­sa­ran és que l’apre­nen­tatge és dolorós i des­a­gra­da­ble.

Tot al con­trari. Sem­pre par­la­rem de l’escola com un lloc engres­ca­dor, on s’apre­nen coses útils i interes­sants, i on farem bones amis­tats que poden durar molts anys. Ara bé: també podem adop­tar mesu­res per tal que el retorn a l’escola sigui com més còmode millor. Les famílies poden fer-hi molt si col·labo­ren per res­ta­blir la rutina nor­mal.

HORA­RIS

No hi ha res més deses­ta­bi­lit­za­dor per a un infant que pas­sar de la dis­bauxa horària típica de les vacan­ces a la rutina esco­lar en només vint-i-qua­tre hores. No pot ser que fins i tot un o dos dies abans del retorn, l’infant con­tinuï anant a dor­mir i aixe­cant-se del llit a l’hora que vul­gui. I el mateix val per als àpats i altres ruti­nes. El millor és començar a repren­dre la nor­ma­li­tat una set­mana abans del retorn. Una altra estratègia útil és fer ple­gats un calen­dari d’hora­ris.

També és molt posi­tiu fer la llista de mate­rial junts i fer que es res­pon­sa­bi­lit­zin de tot el que por­ta­ran a la mot­xi­lla. Si no és el pri­mer cop que van a l’escola, podem repas­sar els hàbits del curs ante­rior i exa­mi­nar qui­nes coses es poden millo­rar. Per exem­ple: quan hem de fer els deu­res, si n’hi ha? En arri­bar de l’escola? Després de bere­nar? Abans de sopar?

Sem­pre que puguem, acom­pa­nya­rem els fills a l’escola cami­nant. El vehi­cle és millor dei­xar-lo a casa, si podem i si el cen­tre esco­lar no està a més de vint minuts del domi­cili. Durant aquest temps, podem par­lar amb ells i que ens expli­quin les coses que els pre­o­cu­pen. Aquests pocs minuts dia­ris de diàleg amb els fills tenen un valor edu­ca­tiu enorme. Igual­ment, si veiem que hi ha algun pro­blema d’adap­tació caldrà que en par­lem amb els tutors.

l’altra cara de la moneda

L’altra cara de la moneda del retorn a l’escola són els pares. N’hi ha que després de deixar-hi els seus fills se’n van amb sentiment de culpa. La millor manera d’esvair aquesta sensació és pensar que no hi seran tota la vida, per solucionar els problemes dels fills, i que ells s’han d’espavilar pel seu compte. Podem ajudar els fills a entomar les crisis, però no les podem superar per ells. Tampoc podem sobreprotegir-los, que és un fenomen que va a l’alça en els últims anys. Aquesta és una mala actitud perquè, igualment, els pares no poden protegir els fills tota la vida. Naturalment, els fills han de saber que poden comptar amb els pares en l’acompanyament, però que els responsables de la seva vida són ells mateixos. L’escola és un bon lloc per començar a aprendre-ho.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor