Xavier Rull publica una guia sobre com parlar en públic amb l’estàndard oral lleidatà

‘Con­fi­gu­ració de l’estàndard oral llei­datà’ és un manual amb ori­en­ta­ci­ons sobre com una per­sona de la regió de Lleida i de les comar­ques inte­ri­ors tar­ra­go­ni­nes (Pri­o­rat, Ribera d’Ebre i Terra Alta) ha de par­lar en públic, tot indi­cant quins trets del seu par­lar poden usar-se en una inter­venció oral for­mal. L’obra del pro­fes­sor del Depar­ta­ment de Filo­lo­gia Cata­lana de la URV, Xavier Rull, dona, a més, ins­truc­ci­ons en qüesti­ons que no estan trac­ta­des, o ho estan molt per sobre, en la Pro­posta per a un estàndard oral de la llen­gua cata­lana de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans.

L’obra s’adreça a qual­se­vol per­sona que té de par­lar en públic (vide­o­blo­gai­res, you­tu­bers, polítics, docents, advo­cats, peri­o­dis­tes de mit­jans audi­o­vi­su­als, etc.) i a pro­fes­sors de llen­gua i tècnics lingüístics perquè les ins­truc­ci­ons que conté el lli­bre publi­cat per l’edi­to­rial llei­da­tana Pagès estan redac­ta­des de manera que són fàcil­ment com­pren­si­bles i apli­ca­bles. “En això es dife­ren­cia d’altres manu­als anàlegs que han sol­gut a con­sig­nar la infor­mació de manera molt tec­ni­fi­cada (per exem­ple, amb l’ús de l’alfa­bet fonètic inter­na­ci­o­nal), cosa que els feia inser­vi­bles de cara a la població en gene­ral”, segons espe­ci­fica Xavier Rull.

De més a més, l’obra aporta infor­mació sobre ele­ments lingüístics curi­o­sos, com la partícula afir­ma­tiva eu, “que, estra­nya­ment, no figura en cap des­cripció dia­lec­tològica acadèmica”, apunta Rull, o la logi­ci­tat fle­xiva dels verbs de la segona con­ju­gació que tenen una u con­sonàntica al final de l’arrel (caure, coure, etcètera), que a Lleida es con­ju­guen d’una manera, a les Ter­res de l’Ebre i al País Valencià d’una altra manera i a Bar­ce­lona es fan ser­vir tots dos sis­te­mes de manera irre­gu­lar. “Això ha fet que la llen­gua pública faci ser­vir com a con­ju­gació d’aquests verbs el sis­tema irre­gu­lar bar­ce­loní, en comp­tes d’emprar el sis­tema regu­lar llei­datà o tor­tosí-valencià, que hau­ria set lo lògic a efec­tes d’ense­nyar l’idi­oma a estran­gers”, pun­tu­a­litza Rull.

Alhora, el lli­bre té un apar­tat breu i clar sobre per i per a. Aquest apar­tat està redac­tat d’una manera molt ente­ne­dora per a esvair dub­tes. En això es dife­ren­cia de la pràctica tota­li­tat d’obres lingüísti­ques cata­la­nes, que o bé ofe­rei­xen expli­ca­ci­ons enre­ves­sa­des o bé opten per una solució sim­plista però que no diu ningú, com ara “usar per sem­pre davant d’infi­ni­tiu tot dis­tin­gint per i per a davant altres mots, de manera que es crea deso­ri­en­tació entre la gent, que aca­ben escri­vint mala­ment per en el segon con­text”, segons Rull.