El MUME inaugura una nova exposició fotogràfica sobre l’exili republicà

El Museu Memo­rial de l’Exili (MUME) de la Jon­quera pre­senta aquest dis­sabte, 19 de febrer, l’expo­sició “Em dei­xen l’exili”, amb la par­ti­ci­pació de l’autora, la fotògrafa Lae­ti­tia Tura. L’acte es farà a les 12 del mig­dia i comp­tarà amb la presència del direc­tor del MUME, Enric Pujol. La mos­tra que­darà ins­tal·lada a l’espai Art i Memòria del MUME, fins el pro­per 10 d’abril. “Em dei­xen l’exili” és un recull de foto­gra­fies que resu­mei­xen el tre­ball d’inves­ti­gació que ha fet l’autora al vol­tant de la memòria de l’exili i la violència d’estat, una recerca que impulsa des de fa anys. Segons explica Tura, “més de vui­tanta anys després de la Guerra Civil, encara queda pen­dent res­tau­rar el relat dels vençuts. Les memòries de l’exili espa­nyol adop­ten for­mes insi­di­o­ses, a mig camí entre l’amnèsia i l’excés de dis­cur­sos, perquè no estan enre­gis­tra­des en la memòria col·lec­tiva”. L’autora explica que ha res­se­guit “les capes d’un relat que s’ela­bora entre el silenci i la mito­lo­gia política. Aquest tre­ball no pretén l’objec­ti­vi­tat científica, sinó la res­tau­ració d’una forma sen­si­ble als camins de pro­ducció de la memòria”.

Lae­ti­tia Tura, neta d’un repu­blicà exi­liat a França, va recla­mar la naci­o­na­li­tat espa­nyola arran de l’apro­vació de la Llei de la memòria històrica de l’any 2007. L’apro­vació d’aquesta llei la va moti­var a refle­xi­o­nar sobre aquesta temàtica: “tres gene­ra­ci­ons més tard, es desen­ter­ren els des­a­pa­re­guts a Espa­nya i es desen­terra la memòria dels vençuts de la guerra i la dic­ta­dura. Es fan cir­cu­lar les memòries a l’esfera pública, cosa que per­met una rea­pro­pi­ació col·lec­tiva”. El títol de l’expo­sició prové del vers ‘Me dejan el des­ti­erro’, inclòs dins el poema “Un espa­nyol habla de su tierra”, de Luis Cer­nuda, de l’any 1939. La fotògrafa inves­tiga sobre els últims tes­ti­mo­nis de l’èxode repu­blicà, que es produí entre gener i febrer de 1939, durant la reti­rada, quan mig miler de repu­bli­cans -civils i sol­dats- van tra­ves­sar els Piri­neus fugint de l’exèrcit fran­quista. A la fron­tera, les tro­pes són des­ar­ma­des, i homes i dones, sepa­rats i després reu­nits en camps de con­cen­tració impro­vi­sats. La costa del Ros­selló es trans­forma en un vast camp de refu­gi­ats, a la platja i als aigua­molls. I aviat s’obren camps per tot França. “Els exi­li­ats esde­ve­nen inde­sit­ja­bles, des­ter­rats de la ciu­tat pel seu ‘esta­tus’ d’estran­gers. D’aquests antics camps, ara només hi ha sorra, mar i fang”, explica Laei­tita Tura. L’artista entre­vista els dar­rers tes­ti­mo­nis a casa seva: “Em par­len de records d’infan­tesa. Al vol­tant de la taula de la cuina, de vega­des al dor­mi­tori d’una residència de jubi­lats, par­len. Alguns han pas­sat per les seves vides amb el fan­tasma d’una per­sona des­a­pa­re­guda que mai s’ha tro­bat. Els fills i els nets esde­ve­nen guar­di­ans de la memòria dels pares”.