Cabanes, marges i cisternes són algunes de les construccions de pedra seca que els agricultors i ramaders de la conca del Mediterrani van bastir regularment del segle XII fins a la primera meitat del segle XX per resguardar-se del mal temps, formar bancals i recollir l’aigua de pluja. Amb el despoblament rural, moltes d’aquestes construccions característiques del paisatge agrícola han desaparegut malgrat el seu valor històric (la tècnica de construcció és patrimoni cultural immaterial de la humanitat) i per a l’ecosistema. L’interès per preservar aquest patrimoni va dur un equip d’investigadors de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la URV a desenvolupar un mètode per establir les característiques de l’estructura de les construccions de pedra seca a partir de models tridimensionals. Si bé això no farà que es puguin mantenir totes, sí que permetrà tenir un bon registre i documentar-ne les característiques tant per reconstruir-les com per fer-ne el manteniment i la reparació.

“A causa de la inexistència de manuals i de la dificultat de poder recórrer a antigues generacions de margers (constructors de pedra en sec), l’únic que ens queda és comunicar-nos directament amb les mateixes pedres mitjançant la captura massiva de dades per construir models en tres dimensions”, explica Cèlia Mallafrè, investigadora que ha dut a terme aquesta recerca dins el programa de doctorats industrials de la Generalitat a la URV amb la Fundació el Solà de la Fatarella. Fins a la implantació sistemàtica d’aquesta tècnica, les mides de les construccions de pedra seca es prenien a mà mitjançant fotografies i després s’elaborava una planta semblant. En canvi, la nova metodologia permet analitzar les construccions des del punt de vista arquitectònic. S’utilitza la fotogrametria digital: amb una càmera fotogràfica s’obtenen imatges de la construcció per dins i per fora, que a continuació es processen. Les dades que descriuen cada construcció consisteixen en un núvol de punts de tres dimensions, entre 600.000 i 3,5 milions en els casos analitzats, que configuren una malla que serveix de model a escala i amb textura real per analitzar les construccions.

El nord-est de la península Ibèrica és una de les zones de la conca mediterrània on hi ha més construccions de pedra seca, per això aquest mètode s’ha provat en dos tipus de construccions de la vall de l’Ebre: les cabanes de volta de canó de la Fatarella (Terra Alta) i els cocons de Tivenys (Baix Ebre), que fan funcions de resguard de persones i animals, d’emmagatzematge de la collita i de dipòsits d’aigua, i tenen un cert grau de complexitat executiva per les dimensions i la posició.