“L’economia social posa la persona a l’eix, no el capital”

En els estu­dis hem apos­tat per donar una visió de l’eco­no­mia com més hete­ro­doxa, àmplia, millor. Expli­car als estu­di­ants que hi ha molts models de gestió, i que poden tenir altres fina­li­tats, no només el ren­di­ment econòmic. Hi ha orga­nit­za­ci­ons, d’eco­no­mia social, que bus­quen altres objec­tius i no per això són menys com­pe­ti­ti­ves, ni menys inno­va­do­res i gene­ra­do­res d’acti­vi­tat. Però la manera de pro­duir i la manera d’orga­nit­zar genera unes exter­na­li­tats posi­ti­ves basa­des ens uns deter­mi­nats valors. Es dona per fet que l’eco­no­mia i la gestió de l’empresa només es poden con­ce­bre amb uns deter­mi­nats postu­lats, els del capi­ta­lisme, que poden ser vàlids, però que no són els únics. La uni­ver­si­tat té com a fina­li­tat difon­dre el conei­xe­ment i pro­pi­ciar la reflexió i, per tant, és incon­ce­bi­ble que en una escola de gestió no s’ense­nyin tots els models pos­si­bles. I insis­teixo que no tenim una visió adoc­tri­na­dora, al con­trari, volem donar a l’alum­nat totes les visi­ons. L’alumne, quan surti al mer­cat labo­ral, deci­dirà lliu­re­ment el model que li convé més. Però és una rea­li­tat que fins fa poc la rellevància de l’eco­no­mia social en el PIB no s’havia vist reflec­tida a l’acadèmia. I això era una ano­ma­lia.

Com que hi ha prin­ci­pis de l’eco­no­mia social que s’esca­pen del que tenim com a gene­ral­ment accep­tat, hi ha eco­no­mis­tes que no hi posen l’atenció que cal­dria.

L’eco­no­mia social té reper­cus­si­ons molt posi­ti­ves fora de la mateixa empresa, i hau­rien de ser objecte d’un estudi més pro­fund i d’una con­si­de­ració més ele­vada per part del con­junt de la soci­e­tat. Per què? Perquè l’eco­no­mia social posa la per­sona a l’eix de les rela­ci­ons econòmiques, labo­rals, comer­ci­als. La per­sona, no el capi­tal. Les rela­ci­ons es fan a par­tir de la visió que s’ha de pro­cu­rar con­tri­buir al bé comú.

És clar! El sis­tema capi­ta­lista clàssic manté que si cadascú busca el bene­fici propi tots arri­ba­rem al benes­tar col·lec­tiu. L’eco­no­mia social no veu que passi real­ment així. Con­si­dera que el benes­tar glo­bal ve a par­tir de la con­si­de­ració de l’indi­vidu i que totes les orga­nit­za­ci­ons i totes les per­so­nes, amb les nos­tres acci­ons, dei­xem una pet­jada a la soci­e­tat. És un ele­ment clau de consciència.

És pas­sar d’una eco­no­mia estric­ta­ment quan­ti­ta­tiva a una de qua­li­ta­tiva. En la quan­ti­ta­tiva, un bon ges­tor és el que incre­menta els bene­fi­cis, la pro­duc­ti­vi­tat. Però no es con­si­dera prou l’anàlisi qua­li­ta­tiva. És a dir: com s’ha produït això? Quin impacte ha tin­gut en la soci­e­tat? Un bon ges­tor és el que des­lo­ca­litza l’empresa i, per tant, redu­eix cos­tos? Segons l’eco­no­mia tra­di­ci­o­nal, sí. Però aquest ges­tor no ha incor­po­rat en la seva decisió l’impacte que té en la nos­tra soci­e­tat.

Posa el capi­tal al cen­tre de la seva acti­vi­tat. Tindrà una pressió molt forta, si vol aquest marge sobre ven­des del 400%. Haurà d’anar a pro­duir a un lloc on els cos­tos siguin un 400% més bai­xos.

S’ha glo­ba­lit­zat l’eco­no­mia, però no s’ha glo­ba­lit­zat la consciència de ciu­tadà glo­bal. Per exem­ple: les grans empre­ses auto­mo­bilísti­ques acon­se­guei­xen que tre­ba­lla­dors d’una planta ubi­cada en un país com­pe­tei­xin amb tre­ba­lla­dors de la mateixa empresa però d’una planta d’un altre país, i tot per por­tar la pro­ducció a un lloc o a un altre.

El sis­tema ha acon­se­guit que un tre­ba­lla­dor de Bar­ce­lona no vegi un tre­ba­lla­dor de Polònia com un com­pany, sinó com un con­trin­cant. Això, com a mínim, ens hau­ria de fer refle­xi­o­nar.

No es qüesti­ona, perquè es dona per fet que és molt difícil sepa­rar democràcia de mer­cat, des d’un punt de vista de l’eco­no­mia apli­cada. Sem­bla que si des­a­pa­reix el mer­cat, des­a­pa­reix la democràcia. La reflexió que cal fer és si podem acce­dir al mer­cat amb unes orga­nit­za­ci­ons que no gene­rin per­de­dors ni gua­nya­dors...

Exacte. El model coo­pe­ra­tiu n’és un exem­ple.

La fórmula jurídica no és con­dició sufi­ci­ent per con­si­de­rar que l’empresa ja és d’eco­no­mia social. El que li dona la con­dició és l’actu­ació. Sí que és cert, però, que si la pro­pi­e­tat està en poques mans, la gestió col·lec­tiva és més com­pli­cada perquè, en el fons, l’última paraula sem­pre la té el pro­pi­e­tari i, per tant, es tracta més aviat d’una cessió voluntària de poder per part del pro­pi­e­tari. En canvi, si el capi­tal ja està dis­tribuït de bon prin­cipi, la gestió col·lec­tiva és una manera de fun­ci­o­nar estruc­tu­rada. Dit això, és cert que hi ha empre­ses d’eco­no­mia tra­di­ci­o­nal en què el capi­tal està con­cen­trat en poques mans i tenen un fun­ci­o­na­ment intern, i cap a la soci­e­tat, propi d’empre­ses d’eco­no­mia social: democràtiques, inclu­si­ves i amb pet­jada posi­tiva.

No, no. Tot­hom s’arrisca. Nosal­tres, com a tre­ba­lla­dors, for­mem part d’una orga­nit­zació i mun­tem la nos­tra vida basats en la con­fiança que hi ha algú que ges­ti­o­narà bé l’empresa. Con­fiem que podrem desen­vo­lu­par el nos­tre pro­jecte vital. De manera dife­rent, tots estem arris­cant. No arrisca només qui hi ha posat els diners. Hi ha una empresa de cot­xes a la qual els seus direc­tius han enga­nyat amb l’emissió de fums. Han fet rees­truc­tu­ració de plan­ti­lla. El tre­ba­lla­dor que ha per­dut la feina també va arris­car: la mala praxi dels direc­tius de l’empresa ha recai­gut sobre ell.

No des­a­pa­reix, en tant que empre­sari empre­ne­dor, el que passa és que aquest empre­sari s’encarna en mol­tes per­so­nes de l’orga­nit­zació. També s’asso­cia l’eco­no­mia social a qüesti­ons assis­ten­ci­als, d’ONG, i no és així.

Però els guanys que busca una empresa d’eco­no­mia social són aquells que per­me­tin que l’empresa con­tinuï exis­tint.

Les nos­tres acci­ons tenen con­seqüències. No hi ha lli­ber­tat sense res­pon­sa­bi­li­tat. Quan par­ti­ci­pes en un pro­jecte d’eco­no­mia social no només tens dret a unes bones con­di­ci­ons labo­rals, sinó que l’auto­gestió també genera la res­pon­sa­bi­li­tat de com­pro­me­tre’s amb allò que s’està fent. L’absència de poder sem­pre està rela­ci­o­nada amb la res­pon­sa­bi­li­tat. Geor­ges Bras­sens deia que era tan anar­quista que pas­sava pels pas­sos de via­nants perquè no hi hagués d’haver un poli­cia que el multés. És la falta de res­pon­sa­bi­li­tat la que genera con­di­ci­ons favo­ra­bles per a l’auto­ri­tat.