Arqueologia DE LA VIA LÀCTIA
L’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona ha participat en la descoberta de subestructures de la nostra galàxia que fins ara no es coneixien
El nostre Sol, i per tant la Terra, es troben en un dels braços de la Via Làctia, una galàxia en forma d’espiral que està formada per una quantitat descomunal d’estels, que podrien ser entre 100.000 milions i 400.000 milions. Per conèixer millor com és la Via Làctia, el 2013 l’Agència Espacial Europea (ESA) va llançar a l’espai la sonda espacial Gaia, un satèl·lit amb eines d’última generació que té com a missió fer un mapa de la galàxia i intentar catalogar com més estrelles millor.
Els primers resultats d’aquest ambiciós programa han estat analitzats per científics d’arreu del món, entre ells un equip d’investigadores de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona (ICCUB, UB-IEEC), que han fet una sorprenent troballa: l’existència de subestructures dins de la galàxia que fins ara no es coneixien. En concret, es va descobrir un patró de moviment en les estrelles que confirma que el disc de la nostra galàxia va patir una important sacsejada –una pertorbació gravitacional seria la definició més exacta– fa entre 300 i 900 milions d’anys.
PRECISIÓ SENSE PRECEDENTS
Aquest descobriment, que s’ha publicat en forma d’article a la revista Nature, ha estat el resultat d’analitzar la posició i el moviment de 6 milions d’estrelles a partir de les dades recollides per Gaia, que tenen una precisió que mai abans s’havia aconseguit. Les investigadores de la Universitat de Barcelona es van sorprendre en comprovar que, un cop fets gràfics i simulacions, apareixien una sèrie de patrons en forma d’espirals. “Ens vam sorprendre molt, perquè no sabíem a què corresponien aquestes formes, però quan les hem pogut comparar amb alguns models de l’evolució de la galàxia hem vist que s’assemblen molt a un cas on hi ha un impacte gravitatori fort sobre el disc de la galàxia”, explica la doctora Teresa Antoja, investigadora de l’Institut de Ciències dels Cosmos.
Una de les formes més destacables que s’observen, tal com explica la investigadora, és el patró espiral que mostren les estrelles situades a prop del Sol, i que no s’havia observat fins ara. “De fet –afegeix– les formes observades en els gràfics eren tan evidents, a diferència dels casos habituals, que vam arribar a pensar que es podria tractar d’un error en les dades.”
Ara bé, més de cent enginyers i científics europeus –amb un paper destacat de l’equip de la UB–, van treballar durant mesos en les tasques de verificació i validació de les dades de Gaia i van confirmar l’existència d’aquests patrons que revelen la sacsejada i que són una troballa fonamental de l’arqueologia galàctica. En concret, la doctora Mercè Romero-Gómez explica que amb les simulacions realitzades a la UB també s’han pogut reproduir les espirals en qüestió. Aquestes formes són el reflex, en el moviment orbital de les estrelles, de la sacsejada que van patir fa milions d’anys.
Per entendre-ho millor, es pot comparar el que li va passar al disc de la Via Làctia amb les ones que es propaguen per la superfície d’un estany quan llancem una pedra, o amb la forma amb què s’ordenen i s’alineen les llimadures de ferro quan se’ls acosta un imant. La pregunta lògica que segueix és quin va ser el motiu de la pertorbació que va causar aquest patró de figures en espiral. La hipòtesi que han plantejat les investigadores de la UB és que la sacsejada es va produir per l’acostament d’una galàxia propera, la galàxia nana de Sagitari. Ho han pogut deduir perquè hi ha altres equips científics que tenen models de com és l’òrbita d’aquesta galàxia –molt més petita que la nostra–, i precisament el moment en què s’acosta més a la Via Làctia coincideix amb el moment en què s’ha calculat que es va produir la pertorbació. “Els temps coincideixen i, per tant, aquesta és la principal hipòtesi”, explica Teresa Antoja. Tot plegat ha portat a concloure, ja de manera definitiva, que el disc de la Via Làctia és dinàmicament jove, sensible a les pertorbacions i que canvia amb el temps.
La investigadora Amina Helmi, de la Universitat de Groningen, que també ha participat en la redacció del treball publicat a Nature, afegeix que la Via Làctia és una galàxia “caníbal” i que ha anat creixent engolint-ne altres de més petites, que és el que està passant amb la de Sagitari, que s’ha calculat que d’aquí deu milions d’anys xocarà finalment amb el disc de la Via Làctia.
Fins al 2020
El satèl·lit Gaia fa quatre anys que recull i envia dades amb èxit sobre la nostra galàxia, i l’ESA ja ha aprovat allargar la seva missió fins a finals del 2020. Segons Carme Jordi, investigadora de la UB i membre del Gaia Science Team, l’òrgan científic assessor de l’ESA per a aquesta missió, tot indica que hi ha un extens conjunt de noves troballes –i sorpreses– que amaguen les dades de Gaia publicades l’abril passat. “És la punta d’un iceberg en l’estudi de l’origen i l’evolució de la galàxia on estem immersos”, afirma.
Sis milions d’estrelles
Les investigadores de l’ICCUB Cesca Figueras, Teresa Antoja i Mercè Romero –a la fotografia– han analitzat les dades recollides per la missió Gaia i han combinat les posicions i les velocitats de 6 milions d’estrelles. Però no són les úniques que treballen amb l’allau d’informació obtinguda per la sonda de l’ESA. De fet, la publicació el mes d’abril passat del segon catàleg de la missió ha permès a més de 400 investigadors de diversos països publicar posicions i moviments precisos per a més de 1.300 milions d’objectes de la Via Làctia. “Científics i enginyers de la UB han tingut un paper fonamental per fer realitat aquestes dades”, destaca Xavier Luri, director de l’ICCUB i coordinador de l’equip que ha estat responsable de l’elaboració de l’arxiu de Gaia en l’àmbit europeu.