Republicans a Berlín

A pocs metres de la porta de Brandenburg, just davant de la sortida del metro on emergeixo al sol de Berlín, hi ha un dels centres de la fundació Willy Brandt (1913-1992), polític nascut a l’estat de Schleswig-Holstein, líder de la socialdemocràcia europea, canceller de la RFA, alcalde de Berlín i premi Nobel de la Pau. I, dada poc sabuda, bon coneixedor de la causa catalana. Una coneixença fruit de l’amistat juvenil entre l’aleshores futur estadista i l’arquitecte barceloní Jordi Tell, independentista de vida trepidant a qui un jove Brandt va fer de secretari (i de padrí de boda) quan ambdós van coincidir a Noruega en la resistència contra el nazisme, l’un com a bregat exiliat del franquisme, l’altre, encara barbamec, socialista fugitiu de l’alemanya hitleriana.

“Mira, un catalán. Lleva el puto lazo amarillo.” Les meves evocacions històriques es veuen abruptament interrompudes per aquest lladruc d’una turista que voreja la seixantena que parla amb qui suposo que és el seu marit. El catalán és un servidor, que fa una mica el badoc per la capital alemanya. El llaç groc a la vista l’he volgut mantenir un cop arribat al país. Tinc curiositat per saber si l’atenció mediàtica que s’està donant al cas Puigdemont ha passat de l’opinió publicada a l’opinió pública. A la Postdamer Platz una colla d’estudiants catalans em saluda cridant «in-inde-independència». Empat a un. Quan ja desisteixo que algun berlinès autòcton identifiqui el llacet, un cambrer a tocar de l’estació d’Alexanderplatz m’assenyala la solapa i em diu «viva Cataluña».

Arriba l’hora de la cita. És el quart Molt Honorable que entrevisto en vint-i-cinc anys. Si fa un quart de segle m’haguessin dit que un dia hauria d’anar a veure un president de la Generalitat a l’exili no m’ho hauria cregut. Si m’ho haguessin dit fa un any, tampoc. El president arriba acompanyat de l’inseparable Jami Matamala a una adreça buscada per evitar intromissions indesitjades. A la protocol·lària encaixada de mans s’hi sumen les abraçades de tres antics companys de feina a la redacció del Punt Diari de principi dels anys noranta. A Puigdemont se’l veu distès, però no relaxat. Li lliurem un carnet de subscriptor de La República. Per a l’entrevista, seu en una butaca vintage, davant d’una prestatgeria amb llibres dels propietaris del pis. Just darrere la testa presidencial treu el cap un exemplar de Wo ist Wally? Seixanta-sis minuts després ens acomiadem i tinc la sensació de veure allunyar-se algú que ja no és pas només actiu polític català, sinó una incipient promesa europea, això sempre que no li barri el pas una extradició amenaçant.

De tornada, passant de nou per la porta de Brandenburg em revé l’arquitecte Tell. Recordo que, abans de conèixer Willy Brandt a Noruega, Tell es va establir a Berlín l’any 1934, en un primer exili derivat de la seva participació en els Fets d’Octubre. Temps més tard, el 18 de juliol del 1936, entrava a cops de puny a l’ambaixada espanyola, que s’havia alineat amb els sollevats, i la recuperava en nom de la República amb l’ajut de tres companys: el violoncel·lista Ricard Boadella (oncle, per cert, de l’actual bufó tabarnès), el periodista Jaume Gascon i el mític corresponsal i cronista Eugeni Xammar. Vuitanta-dos anys després, la pròspera Alemanya ha canviat com un mitjó. L’ambaixada espanyola no ho crec, però no tenim temps per comprovar-ho, hem de tornar a casa a fundar La República. Almenys sobre el paper, el que teniu a les mans.