Republicans a Berlín

A pocs metres de la porta de Bran­den­burg, just davant de la sor­tida del metro on emer­geixo al sol de Berlín, hi ha un dels cen­tres de la fun­dació Willy Brandt (1913-1992), polític nas­cut a l’estat de Sch­leswig-Hols­tein, líder de la soci­al­de­mocràcia euro­pea, can­ce­ller de la RFA, alcalde de Berlín i premi Nobel de la Pau. I, dada poc sabuda, bon conei­xe­dor de la causa cata­lana. Una conei­xença fruit de l’amis­tat juve­nil entre l’ales­ho­res futur esta­dista i l’arqui­tecte bar­ce­loní Jordi Tell, inde­pen­den­tista de vida tre­pi­dant a qui un jove Brandt va fer de secre­tari (i de padrí de boda) quan ambdós van coin­ci­dir a Noru­ega en la resistència con­tra el nazisme, l’un com a bre­gat exi­liat del fran­quisme, l’altre, encara bar­ba­mec, soci­a­lista fugi­tiu de l’ale­ma­nya hit­le­ri­ana.

“Mira, un catalán. Lleva el puto lazo ama­ri­llo.” Les meves evo­ca­ci­ons històriques es veuen abrup­ta­ment inter­rom­pu­des per aquest lla­druc d’una turista que voreja la sei­xan­tena que parla amb qui suposo que és el seu marit. El catalán és un ser­vi­dor, que fa una mica el badoc per la capi­tal ale­ma­nya. El llaç groc a la vista l’he vol­gut man­te­nir un cop arri­bat al país. Tinc curi­o­si­tat per saber si l’atenció mediàtica que s’està donant al cas Puig­de­mont ha pas­sat de l’opinió publi­cada a l’opinió pública. A la Post­da­mer Platz una colla d’estu­di­ants cata­lans em saluda cri­dant «in-inde-inde­pendència». Empat a un. Quan ja desis­teixo que algun ber­linès autòcton iden­ti­fi­qui el lla­cet, un cam­brer a tocar de l’estació d’Ale­xan­der­platz m’asse­nyala la solapa i em diu «viva Cataluña».

Arriba l’hora de la cita. És el quart Molt Hono­ra­ble que entre­visto en vint-i-cinc anys. Si fa un quart de segle m’hagues­sin dit que un dia hau­ria d’anar a veure un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat a l’exili no m’ho hau­ria cre­gut. Si m’ho hagues­sin dit fa un any, tam­poc. El pre­si­dent arriba acom­pa­nyat de l’inse­pa­ra­ble Jami Mata­mala a una adreça bus­cada per evi­tar intro­mis­si­ons inde­sit­ja­des. A la pro­to­col·lària encai­xada de mans s’hi sumen les abraçades de tres antics com­panys de feina a la redacció del Punt Diari de prin­cipi dels anys noranta. A Puig­de­mont se’l veu distès, però no rela­xat. Li lliu­rem un car­net de subs­crip­tor de La República. Per a l’entre­vista, seu en una butaca vin­tage, davant d’una pres­tat­ge­ria amb lli­bres dels pro­pi­e­ta­ris del pis. Just dar­rere la testa pre­si­den­cial treu el cap un exem­plar de Wo ist Wally? Sei­xanta-sis minuts després ens aco­mi­a­dem i tinc la sen­sació de veure allu­nyar-se algú que ja no és pas només actiu polític català, sinó una inci­pi­ent pro­mesa euro­pea, això sem­pre que no li barri el pas una extra­dició amenaçant.

De tor­nada, pas­sant de nou per la porta de Bran­den­burg em revé l’arqui­tecte Tell. Recordo que, abans de conèixer Willy Brandt a Noru­ega, Tell es va esta­blir a Berlín l’any 1934, en un pri­mer exili deri­vat de la seva par­ti­ci­pació en els Fets d’Octu­bre. Temps més tard, el 18 de juliol del 1936, entrava a cops de puny a l’ambai­xada espa­nyola, que s’havia ali­neat amb els solle­vats, i la recu­pe­rava en nom de la República amb l’ajut de tres com­panys: el vio­lon­cel·lista Ricard Boa­de­lla (oncle, per cert, de l’actual bufó tabarnès), el peri­o­dista Jaume Gas­con i el mític cor­res­pon­sal i cro­nista Eugeni Xam­mar. Vui­tanta-dos anys després, la pròspera Ale­ma­nya ha can­viat com un mitjó. L’ambai­xada espa­nyola no ho crec, però no tenim temps per com­pro­var-ho, hem de tor­nar a casa a fun­dar La República. Almenys sobre el paper, el que teniu a les mans.