“Més enllà de la nefasta decisió de reprimir un referèndum es van cometre nombroses irregularitats”

És una suma de diversos factors. En primer lloc, hi ha una simpatia i una solidaritat des de la nostra formació, EH Bildu, amb el sobiranisme català, fet que no és nou. A més a més, es dona la circumstància que estic al Senat, on ha pres més protagonisme la repressió contra Catalunya, que s’ha certificat amb l’aplicació de l’article 155. En aquell moment ja vaig advertir que hi havia un problema polític que havia de ser resolt per aquesta via i no per la repressiva i vaig denunciar la narrativa que a Catalunya hi hagués hagut violència o una rebel·lió. Al mateix temps, també soc membre de la comissió d’Interior, que s’ha centrat en temes com ara la repressió de l’1 d’octubre i altres fets anteriors. Tot plegat m’ha portat potser a tenir més protagonisme. Però també voldria reivindicar la tasca que estan fent dia a dia els senadors del PDeCAT o ERC en contra de la repressió de l’Estat.

És veritat que el Senat ha tingut molt poc ressò mediàtic. En tractar-se d’una cambra de segona lectura i amb una clara majoria del Partit Popular ja se sap les decisions que es prendran, a diferència del que passa al Congrés, on hi ha més joc polític. Això va canviar el dia del debat del 155, quan va haver-hi centenars de periodistes acreditats. Per altra banda, també és veritat que hi ha alguns partits, com ara el PP, que ho han convertit en un cementiri d’elefants, per dir-ho d’alguna manera. Hi envien polítics que havien tingut un paper destacat temps enrere en l’àmbit de comunitats autònomes, especialment. A vegades em pregunten per què serveix el Senat. Doncs perquè hi hagi un partit, com el PP, que amb només un 33% de vots en les darreres eleccions tingui un 66% de representació al Senat. El PP podria haver aplicat el 155 sol sense necessitat de cap altre partit. La conclusió és que el Senat es va fer perquè la dreta, per una qüestió de repartiment, disposés permanentment d’una majoria absolta per bloquejar-ho tot.

Jo personalment, però també molts altres senadors i diputats, hem intentat esbrinar què va succeir aquell dia i els anteriors; i en primer lloc hem de denunciar la manca de transparència que va tenir l’anterior executiu i l’actual. Jo he demanat instruccions, ordres, imatges o organigrames i no se m’han facilitat dient que s’està en un procés judicial, quan sí que han aparegut, a conveniència, en alguns mitjans de comunicació. A mi em sembla excel·lent que els periodistes puguin fer la seva tasca, però també se’ns hauria de facilitar a nosaltres allò que demanem perquè és la nostra funció. En primer lloc, doncs, hi ha ocultació. I, en segon lloc, no cal ser un expert en política interior, més enllà de l’absurditat i de la nefasta decisió de reprimir un referèndum (és la primera vegada en la història que es fa), per adonar-se que es van cometre nombroses irregularitats, ordres defectuoses i desproporció policial. Tots els que vam ser allí ho vam poder comprovar, per molt que ara es vulgui tapar amb notícies falses o altres recursos. Jo crec que els jutjats tenen l’obligació d’aclarir el que va passar i els parlamentaris, també; i el govern actual té l’obligació de proporcionar-nos la informació que l’anterior no va voler facilitar-nos.

En això hi ha opinions de tot tipus. La meva lectura és que no és un problema que se li escapés de la mà, sinó que la violència exercida a aquella hora del matí i en uns llocs i uns col·legis determinats en què hi havia més mitjans de comunicació o en què havien d’anar a votar persones significatives, cercava l’objectiu d’atemorir la població i evitar que anés a votar. És molt significatiu que la major repressió es donés a primera hora del matí.

És veritat que això va deteriorar la seva imatge i es van convertir en allò que jo anomeno la “Turquia occidental”, però estic convençut que en alguns sectors de població devia generar pànic i por. Et confesso que si els meus pares haguessin volgut anar a votar jo els hauria dit que no, els hauria demanat que es quedessin a casa. També és veritat que la repressió va mobilitzar alguns ciutadans i els va fer anar a votar, però la societat catalana és molt cívica i tranquil·la i estic convençut que aquella imatge de violència li devia espantar. L’Estat volia que no s’arribés a un mínim de participació del 50% i un vot favorable del 55; sobretot perquè ja hi ha estàndards internacionals, com ara a Montenegro, que fixen aquests límits per ser reconegut. Si repassem l’hemeroteca dels dies anteriors a l’1 d’octubre, podem comprovar que hi havia enquestes de diaris digitals com ara El Diario.es i El Español que situaven la participació més enllà del 55% i que el positiu també seria superior. Per tant, des del meu punt de vista, això no va ser un caos, sinó que la violència policial estava perfectament calculada. Una persona tan influent com l’exministre Alfredo Pérez Rubalcaba va dir que Espanya hauria de pagar un preu però que, aquest preu, calia pagar-lo. Des del meu punt de vista el preu a què es referia era la imatge exterior d’Espanya.

Aquell dia em vaig sentir profundament trist per la injustícia i al mateix temps vaig ratificar la idea que l’Estat no té una solució en termes democràtics a les crisis territorials que ha d’afrontar. Els senadors van acabar aplaudint i victorejant aquella mesura que ells deien que era a favor del poble de Catalunya quan la immensa majoria hi estava en contra. En la meva intervenció, els vaig dir que es tractava d’una mesura supremacista i colonialista i que si creien que era tan bona per als catalans que la portessin al Parlament i la sotmetessin a votació allà. A part de tot això, nombrosos constitucionalistes han advertit que l’article 155 no permetia cessar tot un govern ni convocar eleccions al Parlament. De totes maneres, també crec que hi havia un càlcul polític en la convocatòria d’eleccions, però els va sortir malament la jugada.

Algun dia ens ho haurà d’aclarir. Jo crec que en un primer moment ell va actuar de bona fe intentant fer de mitjancer, però també crec que des de sectors de l’Estat hi va haver gent que el va enganyar i el va utilitzar per anar contra el poble català. Aquelles declaracions no són les més afortunades, perquè estava responsabilitzant les víctimes de la repressió. Segons sembla, hi havia la proposta de no aplicar el 155 si es convocaven eleccions, però quan es van demanar garanties no es van donar. I després hi havia una segona lectura, que s’aplicaria el 155 però que seria lleu. Per tant, es va enganyar la mediació. L’Estat, des de tots els estaments, des del cap de l’Estat fins a la judicatura, volia un càstig exemplar a les autoritats i a la societat catalana.

Des de bon començament he dit que, igual com va fer el lehendakari Agirre quan va acompanyar el govern català a l’exili i va pronunciar aquella frase que ara es repeteix tant (“Nosaltres sempre amb Catalunya”), jo hauria esperat que el lehendakari hagués anat a Brussel·les o a Berlín a trobar-se amb Carles Puigdemont i que hagués estat molt més contundent en les seves declaracions. És veritat que ha demanat la llibertat dels presos i que ha visitat Oriol Junqueras, però hauria d’haver estat molt més actiu i contundent. En una pregunta al Senat, el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, va advertir que el 155 es podia aplicar a tots. I això és clarament un avís a navegants del qual Urkullu hauria de prendre nota.

El PNB és un partit molt ampli, però és evident que el lehendakari no comparteix les decisions que s’han pres a Catalunya, però també cal dir que ha estat molt tebi a l’hora de criticar i denunciar les mesures repressores que ha impulsat l’Estat contra la societat catalana en general.

Sí, això és obvi. Si passegem per qualsevol poble d’Euskal Herria des de fa set anys veiem més estelades que no pas ikurriñas; i això no és nou. A Catalunya s’ha demostrat que fora d’un context de violència és possible portar a terme una aposta política democràtica i legítima que ha aconseguit fer trontollar les estructures de l’Estat; i això és una gran victòria del poble català. Però la paradoxa és que l’Estat ha respost a aquest moviment cívic i pacífic amb les mateixes mesures repressores que va fer servir a Euskal Herria en un context de violències. L’Estat ha demostrat la incapacitat de respondre a aquest repte de manera democràtica. A Euskal Herria tenim molt a aprendre del que han fet els catalans. A més a més, hi voldria afegir que seria molt millor que bascos i catalans anéssim al mateix ritme. L’Estat està intentant el “divide et impera” de Juli Cèsar i en contra d’això cal aplicar “la unió fa la força”. Aixà ajudaria a cercar una solució al conflicte territorial i fins i tot pensant en aquells sectors, que no són pocs, que aspiren a democratitzar l’Estat.

Això és veritat. Nosaltres estem en una fase de postconflicte, postviolència, i queden encara molts temes per resoldre des del punt de vista penitenciari i reconeixement de totes les víctimes. Però la crisi territorial no és nova, es troba en l’ADN d’Espanya i crec que hauríem de buscar un acord, encara que fos de mínims.

Jo l’altre dia vaig dir al PSOE que no entenia el discurs que només es pot parlar de tot dins la Constitució. Rubio Llorente defensava que no es podien posar obstacles a un referèndum en un determinat territori i que calia trobar-hi una sortida. Quan el PSOE pensa que n’hi ha prou a dir que polítics que es troben a la presó no van cometre rebel·lió, sinó sedició i malversació (amb la qual cosa es poden passar deu anys a la presó), és que no ha entès res. Igualment com no han entès res quan proposen votar un Estatut. No pots posar límits. És com si s’hagués perdut el que ha passat a Catalunya en els darrers deu anys. Tornant a la seva pregunta, el mínim comú denominador entre Catalunya i Euskal Herria es podria situar perfectament en la defensa del dret a decidir.

Segurament s’han comès errors. Potser el més significatiu és no haver calculat el nivell de repressió que estava disposat a exercir l’Estat. Ara mateix preocupa veure com aquest Estat hagi pogut aconseguir deixar la societat catalana en estat de xoc i dividida a partir d’una estratègia de repressió sistemàtica dels seus líders. Al meu entendre, sempre que el sobiranisme aconsegueixi mantenir el seu comú denominador, se seguirà avançant en el procés. I això ho dic des d’un territori, Euskal Herria, en què no s’ha aconseguit arribar a aquest comú denominador. Per això sempre dic que vinc a aprendre, més que no pas a donar consells.

Això ho va teoritzar el senyor Cebrián fa dos anys al diari El Mundo: va dir que el procés català s’acabaria ràpid si s’aplicava el 155 i s’empresonaven els líders independentistes, perquè aleshores el debat ja no seria sobre independència, sí o no, sinó recuperació de l’autonomia i alliberament dels presos. La resposta d’això és intentar mantenir una estratègia de resoldre el conflicte polític i, al mateix temps, crear un front antirepressiu molt més ampli. L’Estat, òbviament, s’estima més el debat sobre els presos i la recuperació de l’autonomia.

Per això dic que no accepto l’argument que no hi va haver rebel·lió però sí sedició o malversació. Ja sé que una vegada judicialitzes un procés és molt complicat sortir-ne, però cal donar una solució política al problema.

La societat catalana ha donat un exemple de mobilització i civisme que no s’havia vist mai a Europa. L’1 d’octubre és un exemple que passarà als annals de la història i que s’estudiarà a les universitats com a exemple de mobilització política i civisme. Les institucions europees no han actuat de la manera que s’esperava, però sí que hi ha hagut mobilitzacions de persones i entitats a Europa. Cal continuar pressionant a Europa i en l’àmbit espanyol; i, òbviament, plantant cara en la batalla judicial. En aquest sentit, l’Estat ja sap que serà condemnat per la justícia europea però, com que sap que aquesta via és lenta, juga amb el factor temps per venjar-se i que hi hagi una pena durant tots aquests anys.