“Més enllà de la nefasta decisió de reprimir un referèndum es van cometre nombroses irregularitats”

És una suma de diver­sos fac­tors. En pri­mer lloc, hi ha una sim­pa­tia i una soli­da­ri­tat des de la nos­tra for­mació, EH Bildu, amb el sobi­ra­nisme català, fet que no és nou. A més a més, es dona la cir­cumstància que estic al Senat, on ha pres més pro­ta­go­nisme la repressió con­tra Cata­lu­nya, que s’ha cer­ti­fi­cat amb l’apli­cació de l’arti­cle 155. En aquell moment ja vaig adver­tir que hi havia un pro­blema polític que havia de ser resolt per aquesta via i no per la repres­siva i vaig denun­ciar la nar­ra­tiva que a Cata­lu­nya hi hagués hagut violència o una rebel·lió. Al mateix temps, també soc mem­bre de la comissió d’Inte­rior, que s’ha cen­trat en temes com ara la repressió de l’1 d’octu­bre i altres fets ante­ri­ors. Tot ple­gat m’ha por­tat pot­ser a tenir més pro­ta­go­nisme. Però també vol­dria rei­vin­di­car la tasca que estan fent dia a dia els sena­dors del PDe­CAT o ERC en con­tra de la repressió de l’Estat.

És veri­tat que el Senat ha tin­gut molt poc ressò mediàtic. En trac­tar-se d’una cam­bra de segona lec­tura i amb una clara majo­ria del Par­tit Popu­lar ja se sap les deci­si­ons que es pren­dran, a diferència del que passa al Congrés, on hi ha més joc polític. Això va can­viar el dia del debat del 155, quan va haver-hi cen­te­nars de peri­o­dis­tes acre­di­tats. Per altra banda, també és veri­tat que hi ha alguns par­tits, com ara el PP, que ho han con­ver­tit en un cemen­tiri d’ele­fants, per dir-ho d’alguna manera. Hi envien polítics que havien tin­gut un paper des­ta­cat temps enrere en l’àmbit de comu­ni­tats autònomes, espe­ci­al­ment. A vega­des em pre­gun­ten per què ser­veix el Senat. Doncs perquè hi hagi un par­tit, com el PP, que amb només un 33% de vots en les dar­re­res elec­ci­ons tin­gui un 66% de repre­sen­tació al Senat. El PP podria haver apli­cat el 155 sol sense neces­si­tat de cap altre par­tit. La con­clusió és que el Senat es va fer perquè la dreta, per una qüestió de repar­ti­ment, dis­posés per­ma­nent­ment d’una majo­ria absolta per blo­que­jar-ho tot.

Jo per­so­nal­ment, però també molts altres sena­dors i dipu­tats, hem inten­tat esbri­nar què va suc­ceir aquell dia i els ante­ri­ors; i en pri­mer lloc hem de denun­ciar la manca de trans­parència que va tenir l’ante­rior exe­cu­tiu i l’actual. Jo he dema­nat ins­truc­ci­ons, ordres, imat­ges o orga­ni­gra­mes i no se m’han faci­li­tat dient que s’està en un procés judi­cial, quan sí que han apa­re­gut, a con­veniència, en alguns mit­jans de comu­ni­cació. A mi em sem­bla excel·lent que els peri­o­dis­tes puguin fer la seva tasca, però també se’ns hau­ria de faci­li­tar a nosal­tres allò que dema­nem perquè és la nos­tra funció. En pri­mer lloc, doncs, hi ha ocul­tació. I, en segon lloc, no cal ser un expert en política inte­rior, més enllà de l’absur­di­tat i de la nefasta decisió de repri­mir un referèndum (és la pri­mera vegada en la història que es fa), per ado­nar-se que es van come­tre nom­bro­ses irre­gu­la­ri­tats, ordres defec­tu­o­ses i des­pro­porció poli­cial. Tots els que vam ser allí ho vam poder com­pro­var, per molt que ara es vul­gui tapar amb notícies fal­ses o altres recur­sos. Jo crec que els jut­jats tenen l’obli­gació d’acla­rir el que va pas­sar i els par­la­men­ta­ris, també; i el govern actual té l’obli­gació de pro­por­ci­o­nar-nos la infor­mació que l’ante­rior no va voler faci­li­tar-nos.

En això hi ha opi­ni­ons de tot tipus. La meva lec­tura és que no és un pro­blema que se li escapés de la mà, sinó que la violència exer­cida a aque­lla hora del matí i en uns llocs i uns col·legis deter­mi­nats en què hi havia més mit­jans de comu­ni­cació o en què havien d’anar a votar per­so­nes sig­ni­fi­ca­ti­ves, cer­cava l’objec­tiu d’ate­mo­rir la població i evi­tar que anés a votar. És molt sig­ni­fi­ca­tiu que la major repressió es donés a pri­mera hora del matí.

És veri­tat que això va dete­ri­o­rar la seva imatge i es van con­ver­tir en allò que jo ano­meno la “Tur­quia occi­den­tal”, però estic con­vençut que en alguns sec­tors de població devia gene­rar pànic i por. Et con­fesso que si els meus pares hagues­sin vol­gut anar a votar jo els hau­ria dit que no, els hau­ria dema­nat que es que­des­sin a casa. També és veri­tat que la repressió va mobi­lit­zar alguns ciu­ta­dans i els va fer anar a votar, però la soci­e­tat cata­lana és molt cívica i tran­quil·la i estic con­vençut que aque­lla imatge de violència li devia espan­tar. L’Estat volia que no s’arribés a un mínim de par­ti­ci­pació del 50% i un vot favo­ra­ble del 55; sobre­tot perquè ja hi ha estàndards inter­na­ci­o­nals, com ara a Mon­te­ne­gro, que fixen aquests límits per ser reco­ne­gut. Si repas­sem l’heme­ro­teca dels dies ante­ri­ors a l’1 d’octu­bre, podem com­pro­var que hi havia enques­tes de dia­ris digi­tals com ara El Dia­rio.es i El Español que situ­a­ven la par­ti­ci­pació més enllà del 55% i que el posi­tiu també seria supe­rior. Per tant, des del meu punt de vista, això no va ser un caos, sinó que la violència poli­cial estava per­fec­ta­ment cal­cu­lada. Una per­sona tan influ­ent com l’exmi­nis­tre Alfredo Pérez Rubal­caba va dir que Espa­nya hau­ria de pagar un preu però que, aquest preu, calia pagar-lo. Des del meu punt de vista el preu a què es refe­ria era la imatge exte­rior d’Espa­nya.

Aquell dia em vaig sen­tir pro­fun­da­ment trist per la injustícia i al mateix temps vaig rati­fi­car la idea que l’Estat no té una solució en ter­mes democràtics a les cri­sis ter­ri­to­ri­als que ha d’afron­tar. Els sena­dors van aca­bar aplau­dint i vic­to­re­jant aque­lla mesura que ells deien que era a favor del poble de Cata­lu­nya quan la immensa majo­ria hi estava en con­tra. En la meva inter­venció, els vaig dir que es trac­tava d’una mesura supre­ma­cista i colo­ni­a­lista i que si cre­ien que era tan bona per als cata­lans que la por­tes­sin al Par­la­ment i la sot­me­tes­sin a votació allà. A part de tot això, nom­bro­sos cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes han adver­tit que l’arti­cle 155 no per­me­tia ces­sar tot un govern ni con­vo­car elec­ci­ons al Par­la­ment. De totes mane­res, també crec que hi havia un càlcul polític en la con­vo­catòria d’elec­ci­ons, però els va sor­tir mala­ment la jugada.

Algun dia ens ho haurà d’acla­rir. Jo crec que en un pri­mer moment ell va actuar de bona fe inten­tant fer de mit­jan­cer, però també crec que des de sec­tors de l’Estat hi va haver gent que el va enga­nyar i el va uti­lit­zar per anar con­tra el poble català. Aque­lles decla­ra­ci­ons no són les més afor­tu­na­des, perquè estava res­pon­sa­bi­lit­zant les vícti­mes de la repressió. Segons sem­bla, hi havia la pro­posta de no apli­car el 155 si es con­vo­ca­ven elec­ci­ons, però quan es van dema­nar garan­ties no es van donar. I després hi havia una segona lec­tura, que s’apli­ca­ria el 155 però que seria lleu. Per tant, es va enga­nyar la medi­ació. L’Estat, des de tots els esta­ments, des del cap de l’Estat fins a la judi­ca­tura, volia un càstig exem­plar a les auto­ri­tats i a la soci­e­tat cata­lana.

Des de bon començament he dit que, igual com va fer el lehen­dakari Agirre quan va acom­pa­nyar el govern català a l’exili i va pro­nun­ciar aque­lla frase que ara es repe­teix tant (“Nosal­tres sem­pre amb Cata­lu­nya”), jo hau­ria espe­rat que el lehen­dakari hagués anat a Brus­sel·les o a Berlín a tro­bar-se amb Car­les Puig­de­mont i que hagués estat molt més con­tun­dent en les seves decla­ra­ci­ons. És veri­tat que ha dema­nat la lli­ber­tat dels pre­sos i que ha visi­tat Oriol Jun­que­ras, però hau­ria d’haver estat molt més actiu i con­tun­dent. En una pre­gunta al Senat, el minis­tre de l’Inte­rior, Juan Igna­cio Zoido, va adver­tir que el 155 es podia apli­car a tots. I això és clara­ment un avís a nave­gants del qual Urku­llu hau­ria de pren­dre nota.

El PNB és un par­tit molt ampli, però és evi­dent que el lehen­dakari no com­par­teix les deci­si­ons que s’han pres a Cata­lu­nya, però també cal dir que ha estat molt tebi a l’hora de cri­ti­car i denun­ciar les mesu­res repres­so­res que ha impul­sat l’Estat con­tra la soci­e­tat cata­lana en gene­ral.

Sí, això és obvi. Si pas­se­gem per qual­se­vol poble d’Euskal Her­ria des de fa set anys veiem més este­la­des que no pas ikurriñas; i això no és nou. A Cata­lu­nya s’ha demos­trat que fora d’un con­text de violència és pos­si­ble por­tar a terme una aposta política democràtica i legítima que ha acon­se­guit fer tron­to­llar les estruc­tu­res de l’Estat; i això és una gran victòria del poble català. Però la para­doxa és que l’Estat ha res­post a aquest movi­ment cívic i pacífic amb les matei­xes mesu­res repres­so­res que va fer ser­vir a Euskal Her­ria en un con­text de violències. L’Estat ha demos­trat la inca­pa­ci­tat de res­pon­dre a aquest repte de manera democràtica. A Euskal Her­ria tenim molt a apren­dre del que han fet els cata­lans. A més a més, hi vol­dria afe­gir que seria molt millor que bas­cos i cata­lans anéssim al mateix ritme. L’Estat està inten­tant el “divide et impera” de Juli Cèsar i en con­tra d’això cal apli­car “la unió fa la força”. Aixà aju­da­ria a cer­car una solució al con­flicte ter­ri­to­rial i fins i tot pen­sant en aquells sec­tors, que no són pocs, que aspi­ren a demo­cra­tit­zar l’Estat.

Això és veri­tat. Nosal­tres estem en una fase de post­con­flicte, post­violència, i que­den encara molts temes per resol­dre des del punt de vista peni­ten­ci­ari i reco­nei­xe­ment de totes les vícti­mes. Però la crisi ter­ri­to­rial no és nova, es troba en l’ADN d’Espa­nya i crec que hauríem de bus­car un acord, encara que fos de mínims.

Jo l’altre dia vaig dir al PSOE que no ente­nia el dis­curs que només es pot par­lar de tot dins la Cons­ti­tució. Rubio Llo­rente defen­sava que no es podien posar obs­ta­cles a un referèndum en un deter­mi­nat ter­ri­tori i que calia tro­bar-hi una sor­tida. Quan el PSOE pensa que n’hi ha prou a dir que polítics que es tro­ben a la presó no van come­tre rebel·lió, sinó sedició i mal­ver­sació (amb la qual cosa es poden pas­sar deu anys a la presó), és que no ha entès res. Igual­ment com no han entès res quan pro­po­sen votar un Esta­tut. No pots posar límits. És com si s’hagués per­dut el que ha pas­sat a Cata­lu­nya en els dar­rers deu anys. Tor­nant a la seva pre­gunta, el mínim comú deno­mi­na­dor entre Cata­lu­nya i Euskal Her­ria es podria situar per­fec­ta­ment en la defensa del dret a deci­dir.

Segu­ra­ment s’han comès errors. Pot­ser el més sig­ni­fi­ca­tiu és no haver cal­cu­lat el nivell de repressió que estava dis­po­sat a exer­cir l’Estat. Ara mateix pre­o­cupa veure com aquest Estat hagi pogut acon­se­guir dei­xar la soci­e­tat cata­lana en estat de xoc i divi­dida a par­tir d’una estratègia de repressió sis­temàtica dels seus líders. Al meu enten­dre, sem­pre que el sobi­ra­nisme acon­se­gueixi man­te­nir el seu comú deno­mi­na­dor, se seguirà avançant en el procés. I això ho dic des d’un ter­ri­tori, Euskal Her­ria, en què no s’ha acon­se­guit arri­bar a aquest comú deno­mi­na­dor. Per això sem­pre dic que vinc a apren­dre, més que no pas a donar con­sells.

Això ho va teo­rit­zar el senyor Cebrián fa dos anys al diari El Mundo: va dir que el procés català s’aca­ba­ria ràpid si s’apli­cava el 155 i s’empre­so­na­ven els líders inde­pen­den­tis­tes, perquè ales­ho­res el debat ja no seria sobre inde­pendència, sí o no, sinó recu­pe­ració de l’auto­no­mia i alli­be­ra­ment dels pre­sos. La res­posta d’això és inten­tar man­te­nir una estratègia de resol­dre el con­flicte polític i, al mateix temps, crear un front anti­re­pres­siu molt més ampli. L’Estat, òbvi­a­ment, s’estima més el debat sobre els pre­sos i la recu­pe­ració de l’auto­no­mia.

Per això dic que no accepto l’argu­ment que no hi va haver rebel·lió però sí sedició o mal­ver­sació. Ja sé que una vegada judi­ci­a­lit­zes un procés és molt com­pli­cat sor­tir-ne, però cal donar una solució política al pro­blema.

La soci­e­tat cata­lana ha donat un exem­ple de mobi­lit­zació i civisme que no s’havia vist mai a Europa. L’1 d’octu­bre és un exem­ple que pas­sarà als annals de la història i que s’estu­diarà a les uni­ver­si­tats com a exem­ple de mobi­lit­zació política i civisme. Les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees no han actuat de la manera que s’espe­rava, però sí que hi ha hagut mobi­lit­za­ci­ons de per­so­nes i enti­tats a Europa. Cal con­ti­nuar pres­si­o­nant a Europa i en l’àmbit espa­nyol; i, òbvi­a­ment, plan­tant cara en la bata­lla judi­cial. En aquest sen­tit, l’Estat ja sap que serà con­dem­nat per la justícia euro­pea però, com que sap que aquesta via és lenta, juga amb el fac­tor temps per ven­jar-se i que hi hagi una pena durant tots aquests anys.