“El llibre és el seguiment de Puigdemont en temps real”

Com a periodista, sempre m’havia encuriosit saber què es viu darrere dels escenaris i, en aquest cas concret, com passa la vida dins del Palau de la Generalitat, tant des del punt de vista polític com personal. Inicialment, el meu objectiu era simplement retratar això. Quan m’hi poso, el gener del 2016, encara no es parla ni de referèndum. Quan a Puigdemont el fan president, un munt de gent del meu entorn comença a publicar llibres per explicar com és el president. Un dia, en una conversa amb ell, li dic: “Hi ha una cosa que no s’ha fet fins ara, que és deixar constància de com és el dia a dia d’un president.” I li faig aquesta proposta, pensant més a fer un anecdotari personal i polític.

Va costar poc. Vam parlar de les condicions de com ho faríem, i crec que aquí és molt important la metodologia, i el sistema de treball que hem seguit. És el que té de diferent, i d’important, aquest llibre respecte dels que s’han escrit fins ara. Molta gent deu pensar: “Mira, Puigdemont treu un llibre. Ha aprofitat l’exili per fer memòria i reflexionar.” No. Aquest llibre està fet en directe, en viu. Ens hem anat veient cada setmana, cada quinze dies, i l’he anat escrivint a mesura que anava passant tot. Aquest llibre són fets i és el pensament de Puigdemont en el moment i escrit en el mateix moment. Si haguéssim fet televisió, seria una història filmada en el moment que passava. I amb el compromís de no canviar-ho a posteriori. Crec que això no hauria funcionat si el president no hagués estat periodista com jo. Ha respectat la meva feina.

En la primera conversa, ell em diu: “Quina sortida tindrà això?” I vam quedar que la sortida la decidiríem més endavant, però em va advertir: “Saps que corres el risc que això acabi en un arxiu d’aquí deu anys i que serveixi només perquè ho estudiïn els historiadors?” Per mi, això no era cap risc. Tenia la possibilitat de fer-ho i no podia deixar-la passar. Estaria igual de satisfet si hagués acabat en un arxiu sense publicar com a llibre.

Això s’explica en el segon volum. L’haurà de llegir.

Durant aquests anys, sempre hi ha hagut una idea en l’aire sobre si la gent té dret a saber algunes coses que han passat. Hi ha un moment clau en què em truca i em diu: “Crec que és el moment que aquestes coses se sàpiguen.” El perquè s’entendrà quan surti el segon volum.

He viscut fets gairebé en pròpia pell que no hauria viscut. En els moments clau, he tingut l’oportunitat de parlar amb ell i analitzar. També és veritat que hi ha hagut moments molt angoixants. La proximitat també fa que, en algun moment, vegis com pateix el personatge o com estan passant algunes coses greus.

Ens coneixíem del diari i vam anar consolidant una amistat amb el temps, més enllà d’haver estat companys de feina. Per això vaig gosar fer-li la proposta, perquè aquest projecte passava per una altíssima confiança mútua en temes de confidencialitat. Cal tenir en compte que el seu entorn no va saber res d’aquest treball fins a finals del 2017. I fins a la recta final, no ho han sabut més de dues o tres persones del seu i del meu entorn més proper.

Això ho jutjaran els lectors. Crec que si una cosa hem de saber fer els periodistes és abstreure’ns de les qüestions personals i ideològiques i intentar relatar el que veiem. He aplicat escrupolosament això.

Perquè és irrellevant. No té cap interès en comparació amb poder explicar què pensa en cada moment el president de la Generalitat.

En el còmput global, ens hem trobat més de noranta vegades en quatre anys, i arran de l’exili algunes d’aquestes vegades no han estat unes hores o un dia, sinó estades llargues a Bèlgica, o a Alemanya. Hem aprofitat moments en llocs molt diferents, des de la Casa dels Canonges, on en vam fer moltes, fins a trajectes d’autopista o àrees de servei. Però, com pot imaginar, mai no m’hauria imaginat que acabaria visitant-lo tan lluny.

Posant en risc la família, perquè la feina del diari és molt intensa i, per tant, m’he hagut de dedicar molts caps de setmana al llibre, viatges constants a banda. Són moltes hores robades a la família, que ho ha entès molt bé. I també discernint molt bé què era diari i què era llibre.

Unes quantes. Però voldria pensar que els meus companys del diari ho han entès. Perquè trencar la confidencialitat en algunes coses era trencar el lligam amb el president que em permetia seguir la història. En un llibre que està escrit cada setmana o cada quinze dies, és evident que hi ha coses que les sabia abans que alguns periodistes o que els mateixos consellers.

En cada moment, m’he preguntat si alguna exclusiva que he sabut arran de les meves, com en dic jo, activitats extraescolars, l’hauria poguda saber d’alguna altra manera. Quan la resposta era que no, doncs no es publicava. Hi ha un tema de confidencialitat i honestedat prioritari.

Hi ha una cosa que no es pot negar i és que Puigdemont va treballar en el diari i que hi va deixar bons amics. Ni el diari ni jo ens hem d’avergonyir d’aquesta bona relació, però les lectures polítiques que es puguin fer a partir d’aquí són inacceptables. No hem amagat mai que El Punt Avui és un diari que pensa que Catalunya hauria de ser independent. Si Puigdemont hi està còmode, fantàstic, si Junqueras i ERC hi estan còmodes, fantàstic, si la CUP hi està còmoda, fantàstic.

Més enllà que, en alguna conversa de cafè, hàgim comentat l’actualitat, no. És a dir, si vostè em pregunta si en algun moment ell m’ha dit: “Haig de prendre aquesta decisió. Tu què faries?”, la resposta és no. M’he limitat a observar i fer preguntes. I ell ha entès sempre quina era la meva feina. Tots dos hem fet el paper que ens tocava; ell de president i jo de periodista. I estic molt agraït que sempre hagi complert la seva part del tracte, perquè ni en els moments més complicats de l’exili, que em podia haver dit “pleguem”, ha deixat de rebre’m.

Al principi, em va dir: “A mi això també em servirà per tenir un dietari que jo no tindria temps de fer.” I en això haig de reconèixer que s’ha vist el nas periodístic del president. Des del primer moment, va veure, probablement més que jo, la rellevància del fet que mai abans cap periodista havia pogut ser tan a prop del president. És una de les seves virtuts, que sempre veu les coses més enllà del moment.

Un dels més impactants és el dia que entro a veure’l a la presó de Neumünster, que relato en el segon volum. En aquells moments, no sabíem que al cap de quinze dies sortiria. I anar a veure el president del teu país en una presó estrangera és impactant. La conversa d’allà dins em va tocar molt. També em va impactar molt, un cop passat l’1 d’octubre, viure aquells moments de gran tensió a Palau, quan havia de decidir què feia. Entre trucada i trucada, entre visita i visita, quan em donava dos minuts per entrar, vaig tenir la sensació d’estar vivint uns moments molt bèsties. Hi ha un moment en què ell escriu, en unes reflexions de pròpia mà d’aquells dies: “Em sento el parallamps de Catalunya.” Ho vaig veure així. La pressió que va rebre va ser inhumana.

Per mi, el dia que es va a lliurar a les autoritats belgues. Casualment, jo era allà i el vaig acompanyar en el trajecte de Lovaina a la gendarmeria. I m’ha quedat gravat el moment que, quan vam arribar, es va quedar un moment dins del vehicle parlant per telèfon amb la seva filla, que feia anys aquell dia, just abans d’entrar a comissaria sense saber què li esperava. Un president a punt de lliurar-se a la policia l’últim que fa és trucar a la seva filla. En aquest sentit, he vist i constatat que l’exili és duríssim. Per exemple, quan jo, sovint des de Waterloo, llegia informacions sobre les suposades xefles i bona vida que s’hi portava, puc dir que res era més lluny de la realitat. Allà he vist un patiment molt gran i una situació d’angoixa i d’incertesa altíssims. Això crec que ningú ho ha reflectit.

La sensació de sentir-se observat o seguit, sobretot a l’exili, hi ha estat. Ja és clar, pel que estem veient aquests dies, que tot això de l’espionatge no és cap pel·lícula. Ara bé, també li podria preguntar: “I vostè, que és periodista, quina certesa té que no el segueixen? Com ho sap, que no té el telèfon punxat?”

És que és clar que l’Estat i la repressió no s’aturaran, i no sabem fins on poden arribar. Però sensació de risc no l’he tinguda en cap moment concret. Potser perquè sempre he actuat professionalment, sabent que estava fent la meva feina.

Molt dels fets que el lector llegirà, sobretot del primer volum –perquè els del segon són més inèdits–, ja són coneguts. Però el que no sap és què en pensava i com els va viure el president en el moment que es produïen. A partir d’aquí, trobaran relats inèdits molt fidels de converses amb Zapatero, amb Rajoy, amb Pedro Sánchez, amb Iglesias, amb el rei... Perquè, ho reitero, no és un relat elaborat a partir del que recorda d’aquelles converses, sinó explicat en el moment que es produïen o amb pocs dies de diferència. També es reprodueixen documents manuscrits d’ell, especialment reflexions durant els moments més tensos de l’octubre de 2017, i en el segon volum hi ha un dietari manuscrit dels dies de presó a Alemanya. I també les converses i la correspondència amb el lehendakari Urkullu.

Aquest és un llibre dur. Qui s’esperi un llibre amable quedarà decebut. La meva editora, Isabel Martí, i la gent de Random House, que m’han ajudat molt, després de llegir-ho em van dir: “Aquest és un llibre tan fàcil de llegir com dur de pair.” Se saben amb tota la profunditat algunes coses que s’intuïen. Potser algunes coses a algú li doldrà saber-les, però crec que Puigdemont fa un exercici d’honestedat i transparència total. Es despulla i no ha corregit ni matisat res amb el pas del temps per quedar més bé. Ell mateix diu, en el pròleg del llibre, que hi ha passatges on no queda bé ningú, ni tan sols ell mateix. Les relacions amb Esquerra són les que han estat en cada moment. Decidir si això trenca o no trenca coses queda en mans del lector i dels partits. Hi ha una cosa que no s’ha de perdre de vista i és que l’adversari de Puigdemont en tot el llibre és l’Estat espanyol. És amb qui té la batalla. Amb les relacions que pugui tenir amb Esquerra, o amb Marta Pascal, o amb algun dels seus, algú hi podrà sucar pa, certament, però per mi és un error llegir aquest llibre a partir de fragments. Cal llegir-lo en conjunt, i fins i tot esperar-se al segon volum, abans d’extreure’n conclusions. Seria massa simple dir que aquest llibre és un relat de les relacions amb Esquerra.

Sempre vaig aprofitar per fer de periodista, però és cert que vaig propiciar algunes trobades, sempre a petició d’un dels dos, i no sempre el mateix. Vaig facilitar algunes trobades, però, a partir d’aquí, el meu paper era irrellevant. I aquí sí que he considerat que no seria honest ocultar al lector que hi era present. En altres moments, es pot sobreentendre, o m’ho explicava el president sense haver-hi estat jo, però, en aquest cas, m’ha semblat que ho havia de deixar clar, per incòmode que em resulti o per lectures malinterpretades que es puguin fer. No seria honest no haver-ho dit.

Sobre la sintonia entre ells, que cada lector arribi a les seves pròpies conclusions quan el llegeixi. Probablement, no han estat tan fluïdes com podrien haver estat, cert. Ara bé, crec que les relacions personals entre Puigdemont i Junqueras no han condicionat l’evolució del procés.

Malgrat que tot l’entorn i moltíssima gent m’ha alertat que pot ser que sí, i més enllà que algun dia el mòbil em fa coses estranyes, no en tinc cap evidència. Però ja no m’estranya res. És evident que si algú ha seguit o espiat l’entorn de Puigdemont, jo no li he passat desapercebut, però estic tranquil.

No. Perquè estava fent la meva feina, una feina que molts que potser la criticaran probablement haurien acceptar de bon gran fer-la ells. Però hi insisteixo: ja no m’estranya res. Si per una cosa tan normal com que El Punt Avui publiqués els anuncis de l’1-0 ja he hagut d’anar a declarar dos cops davant la Guàrdia Civil, fer-ho davant el jutge Llarena i al Tribunal Suprem davant Marchena, vostè creu que em sorprendria?

Més a prop, indiscutiblement. No diré que ho tinguem a tocar, perquè en algunes coses hem pecat d’ingenuïtat o d’excés de confiança, però mai no havíem tingut una radiografia tan clara com tenim ara. Ara sabem com és l’Estat. El primer pas per arribar a un lloc sempre és saber com serà el camí. Ara, vistos l’1-O i el 3-O, ja sabem segur on volem anar i, a base de patacades, som conscients de quins són els perills. Tot és obert. Sembla que hi hagi desconcert, però, en part, és perquè sabem on volem anar i les dificultats que hi haurà. I de la mateixa manera que un any abans ningú no visualitzava un 1-0 i hi va ser, estic convençut que hi haurà una altra oportunitat. No hi ha marxa enrere possible.