Carles Puigdemont
President de la Generalitat a l’exili
“No és un llibre per passar comptes”
Més d’un miler de planes dividides en dos volums expliquen en primera persona l’experiència d’un president de la Generalitat que va ser i és protagonista d’un dels períodes més intensos de la Catalunya moderna
EL PAPER I EL FUTUR DEL REI
“La monarquia entra en un punt crític el 3-0. Aquell dia, va començar la seva caiguda, que veig inevitable”RELACIÓ AMB JUNQUERAS
“Les relacions amb Junqueras no van ser tan dolentes per impedir que féssim les grans coses que vam fer junts”TRANSPARÈNCIA
“No em fa por que la gent sàpiga que hi ha hagut moments que ens hem fet la traveta; això ens reforça”DECISIONS
“La DUI és el que, ateses les circumstàncies ens va permetre que avui puguem continuar”EL LLIBRE
“No ha estat un llibre fàcil. Perquè hi ha molts passatges dolorosos i episodis que encara reobren ferides”Carles Puigdemont és el gran protagonista de M’explico. De la investidura a l’exili, el primer dels dos volums en què el president a l’exili relata al periodista Xevi Xirgo tot el viscut en quatre anys intensos.
En l’entrevista sobre el llibre que fèiem la setmana passada amb Xevi Xirgo, ell ens deia que tota la feina corria el risc d’haver quedat inèdita i dipositada en un arxiu d’aquí a uns anys per a l’estudi d’historiadors. Per què s’ha decidit a fer un llibre?
Una part de la resposta està en el segon volum.
Això també m’ho va contestar el senyor Xirgo la setmana passada. Vostè tampoc em pot fer un espòiler?
Hi ha un factor que m’hi ha empès, i és que, ateses algunes narratives interessades que han explicat els fets d’una forma que crec que no es correspon a la realitat, cal una explicació, perquè alguns dels fets m’afecten directament. Em sentia amb el deure i l’obligació d’explicar-me.
L’explicació no és a pilota passada, sinó recuperant moment a moment.
Només podia ser d’aquesta manera perquè és com havíem treballat el material amb Xevi Xirgo. Jo no podia dedicar-me, ara, a recordar uns fets que són molt delicats, en què, de vegades els detalls poden ser rellevants, perquè no els recordava amb detall; és impossible. No podia idealitzar o seleccionar una memòria perquè corria el risc de no ser honest. I com que Xirgo va tenir la idea d’anar documentant la presidència, crec que valia la pena aprofitar tota aquesta documentació sonora i escrita per donar-hi autenticitat i veracitat.
I per què surt ara?
L’atzar ha fet que sortís en aquest moment. Estava previst que sortís per Sant Jordi passat i la pandèmia ha fet que no poguéssim ser totalment amos del calendari editorial.
Però llavors s’havien de convocar eleccions i ara, també. És un llibre amb objectius polítics? Perquè el mateix llibre publicat d’aquí deu anys no tindria el mateix impacte, no creu?
Puc entendre que algú pensi que el llibre té un objectiu polític. És exactament el contrari. Quan l’havíem previst treure inicialment potser algú especulava que hi hauria eleccions.
Bé, aquest algú va ser el president de la Generalitat.
El president Torra va dir “quan s’aprovin els pressupostos, anunciaré la data”, cosa que no vol dir convocar immediatament les eleccions. Torra va ser molt precís perquè vam voler que fos així. En aquell moment, doncs, ens semblava que hi hauria prou distància entre la sortida del llibre i les eleccions. De fet, però, aquests últims tres anys, qualsevol moment triat hauria coincidit amb alguna precampanya de les cinc eleccions que hi ha hagut. És molt difícil trobar el moment. I fent-ho l’abril passat, vam pensar que podíem tenir alguns mesos de coll.
No és un llibre oportunista?
No, no és un llibre oportunista. En primer lloc, perquè no té una tesi concloent. Hi ha més tesi en el segon volum. És un conjunt d’instantànies d’aquests anys. Si vols treure alguna instantània de context i donar-hi un sentit polític llegit amb ulls d’avui, de precampanya, ho pots fer, però és un acte conscientment tergiversador de la intenció que té el llibre.
Com que vostè no l’ha escrit directament, en llegir-ho què ha sentit?
Ha estat com mirar-me al mirall, perquè em reconec en cada passatge i em sento la pròpia veu. Per això no ha estat un llibre fàcil. Perquè hi ha molts passatges dolorosos i molts episodis que, encara que els recordaré sempre, no deixen de reobrir algunes ferides o alguns moments d’angoixa. Però el resultat crec que és útil per tal que la gent arribi a les seves pròpies conclusions sense que els les haguem de donar cuinades.
El lector hi pot trobar la versió del president sobre fets coneguts, fets poc coneguts, episodis inèdits i sorpreses. Per exemple, l’evolució del rei. Què li passa perquè comenci proposant diàleg i acabi amb l’a por ellos?
És evident que hi ha un canvi de posició radical. I, segurament, aquest punt d’inflexió és per la tesi que alguns defensem, que és que veritablement hi ha hagut un cop d’estat a l’Estat espanyol. De fet, és un cop d’estat permanent, que comença el 2010 amb la sentència del TC, una clara esmena a la totalitat al pacte constitucional del 78. I allò no ha parat. Felip VI ha estat el cap d’estat d’un cop d’estat. Però no tinc prou detalls per explicar, perquè el 3-0 decideix abdicar en directe de ser el rei dels catalans.
Veient el que s’està veient avui sobre la monarquia, no pot ser que simplement el rei decidís posar-se del costat dels qui li poden salvar la cadira?
Això és especulació, però és evident que entra dins de les hipòtesis. L’encara rei també hauria de fer un M’explico, perquè crec que ens el deu a tots, a les víctimes de l’a por ellos i als espanyols, que tenen dret a saber qui mana realment i per què, i què passa en aquests cercles tan foscos del poder espanyol que ho acaben decidint tot sense retre comptes a ningú.
Al marge de la relació del rei amb Catalunya, amb els escàndols recents té futur la monarquia espanyola?
La monarquia entra en un punt crític el 3 d’octubre del 2017. Fins aquell dia, tenia possibilitats d’esdevenir una monarquia europea que, davant de crisis serioses, feia el que s’espera de qualsevol monarca de les democràcies de referència. Aquell dia va començar el seu declivi i la caiguda, que veig inevitable.
Acaba de qualificar el rei de cap d’estat d’un cop d’estat. Llegint-lo a vostè en el llibre, no em queda clar si el paper de Mariano Rajoy en aquest cop d’estat és d’actor o d’espectador.
A mi tampoc em queda clar. I potser això és el que defineix millor Mariano Rajoy: no acabem de saber quin és el veritable Rajoy. Aparentment, fa la sensació que els fets el superaven, o que li feien mandra, o que tenia tan clara la decisió que ni es molestava a posar-se en la pell de l’altre. Una barreja de tot plegat. Sí que va haver-hi un moment determinat, cap al final, que va semblar que llançava la tovallola d’intentar qualsevol tipus de diàleg i de contacte directe amb mi, cosa que és una gran irresponsabilitat, perquè sempre li vaig explicitar que jo no tenia cap problema per parlar amb ell en el moment que fos.
Potser no depenia d’ell?
Aquesta és una versió benpensant sobre les intencions de Mariano Rajoy i jo no tendeixo a ser tan ben pensat. Crec que era perfectament conscient que, petés qui petés, tenia una agenda prevista, que no volia donar explicacions i que assumíssim les conseqüències perquè li era igual si teníem o no teníem raó. M’ho va dir, que no havia vingut a reformar Espanya. Ell defensava la idea històrica de la sagrada unitat de la pàtria.
En aquells dies d’octubre del 2017, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias són els comparses simpàtics del 155?
Això no és just en el cas de Pablo Iglesias, perquè clarament es va oposar al 155. Crec que va intentar ajudar en el que va poder. I crec que, fins ben bé el 3-O, el PSOE tampoc estava on va acabar estant. La preocupació de Sánchez era certa, com també era cert que no tenia cap solució. Si ho recordem, arran de la violència a la turca de l’Estat espanyol l’1-O, el PSOE mateix va entrar al Congrés una reprovació a la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría. Poques hores després del discurs del rei, la va retirar. A partir d’aquí sí que es converteix en comparsa.
En el llibre, vostè fa valoracions sobre molta gent. Un dels que surt menys malparat del que es podria esperar és Santi Vila.
No he pretès que la gent hi surti malparada o benparada. No he fet un llibre per salvar ningú, ni per matar ningú. Senzillament, he fet una descripció de com veia les coses en cada moment. En Santi potser en el segon llibre no queda tan bé, i hi ha crítiques raonades. Però, per exemple, el Vila conseller de Cultura que defensa l’art de Sixena és un 10. És un conseller que està al costat del govern, està al costat del Parlament i que arriba fins al final i en paga les conseqüències. I en el tema del procés, hi afegiré una altra cosa: sé que no era l’únic que tenia converses amb membres del govern de Madrid. Però era l’únic que me n’informava sempre, abans i després de les converses.
Entre els moments tensos viscuts durant la seva presidència, n’hi ha un que, en principi, no té res a veure amb el procés, que és l’atemptat del 17-A. Actualment, els familiars d’algunes víctimes i el seu advocat Jaume Alonso-Cuevillas estan plantejant dubtes raonables sobre la implicació dels serveis secrets espanyols i fins i tot sobre si el líder de la banda, Es Satty, va morir realment en l’explosió d’Alcanar. Això són teories conspiranoides?
Haig de dir que hi va haver coses d’aquells dies que tampoc vaig entendre. No entenc com és que el rei em truca tan tard, gairebé de matinada. No entenc com és que el president Rajoy sembla que ens cedeixi tot el protagonisme posterior a l’atemptat a nosaltres i als Mossos, si perquè tenia confiança que ho faríem bé, o amb la pretensió contrària. Hi ha alguns elements que precisament pel bé del rigor s’haurien d’aclarir per no alimentar teories de la conspiració. Què hem proposat alguns? Comissió d’investigació. Quina ha estat la resposta, que és la que alimenta els dubtes? La resposta ha estat d’això no se’n pot parlar, hi ha interessos de l’Estat a preservar. Estem parlant de molts morts! Ens poden explicar quins són aquests interessos que passen per davant del dret dels familiars de les víctimes de saber què va fallar? Quan l’Estat decideix tancar portes a aclarir aquest atemptat, està alimentant sospites. Si, a més a més, hi ha proves, circumstancials o no, que reforcen aquestes sospites, crec que hi ha el dret de tothom que algú faci també un M’explico dels atemptats.
Sigui com sigui, l’atemptat podria haver aturat en sec el procés, perquè va ser un cop psicològic col·lectiu molt fort a menys d’un mes i mig de l’1-O. Això no demostra que, en realitat, la cohesió del seu govern era superior a la sensació que en algun moment podien tenir, fins i tot, vostès mateixos?
Aquest tràngol va ser molt dur, perquè tampoc sabíem si podia augmentar, si formava part d’una cadena d’accions terroristes contra interessos catalans, com ja havia passat a França, a Bèlgica i a Alemanya. Això ens preocupava. Un context d’escalada terrorista era molt delicat. Però hi va haver un fet que ens va reforçar més, que era la brillant gestió de la policia catalana d’aquella crisi. La gestió i la comunicació de la crisi. I el referèndum el teníem a punt.
El titular de l’entrevista a Xevi Xirgo de la setmana passada en aquesta revista era “Puigdemont ha rebut una pressió inhumana”. Quin és el moment concret de més tensió que ha viscut vostè en aquests últims quatre anys?
No és un moment concret, sinó un període temporal, des que decideixo convocar eleccions si s’accepten unes condicions fins abans de l’inici del ple de declaració d’independència, perquè, un cop el ple va començar, ja estava tot decidit. En aquell lapse, vaig tenir sobre la taula una decisió difícil, que probablement hauria estat contestada per una part de l’independentisme, però que tenia clar que, si l’Estat acceptava aquelles condicions, de guanyar temps per obrir un diàleg, era la solució que convenia en el país. El fet que cap dels intermediaris tingués certeses va ser molt angoixant perquè, a més a més, a la nit, quan em quedava a dormir a la Casa dels Canonges, sentia un helicòpter permanentment sobrevolant el Palau de la Generalitat damunt del cap, amb clara voluntat intimidatòria. Són moments en què, malgrat aquella tensió tan forta, saps que la teva decisió haurà de respondre a criteris que puguis explicar, sigui una decisió encertada o no. Això és el que em va guiar. I avui puc explicar tot el que vaig decidir i per què ho vaig decidir.
Ha patit per la seva salut, per no poder resistir la pressió?
No pateixo per la meva salut, però haig d’admetre que noto que, físicament, tots aquests anys pesen molt. Faig un esforç molt gran perquè cap sensació no transcendeixi, perquè soc conscient del que represento i, formalment, haig de mostrar-me en òptimes condicions, però aquests anys m’han passat factura, seria infantil negar-ho. I tinc una edat en què aquest tipus de coses comencen a tenir conseqüències. Però, bé, no cal exagerar, simplement passa que un té la carrosseria més atropellada.
S’ha sentit mai en perill?
No he patit mai per la meva vida. Sé que hi ha hagut plans clars per agafar-me, com en el cas del ara el dia de la manifestació d’Estrasburg, que s’explica en el segon volum, però no ho visc amb gran angoixa.
Durant aquests anys, tots els entorns independentistes han anat alimentat la teoria de les males relacions entre Puigdemont i Junqueras. En el llibre queda clar que la teoria no era cap mite.
No van ser les millors relacions que hauria d’haver-hi hagut entre un president i un vicepresident. I tampoc van ser tan dolentes per impedir que féssim les grans coses que vam fer junts. Discrepàncies és normal que hi siguin, perquè pertanyem a dues famílies polítiques diferents i venim de llocs diferents. Si ho he volgut explicar tot és perquè la gent vegi, primer, en quines circumstàncies s’han hagut de prendre algunes decisions i, segon, que doni més valor encara a tot allò que hem fet junts, perquè malgrat que hi hagués divergències el que vam saber fer va ser important: es diu 1 d’octubre. I això és el que ens fa molt forts. No ens enganyem sobre el fet que tenim visions diferents o que hem fet accions, ell i jo mateix, que han pogut ferir l’altre, o que el poden haver decebut. Hem estat i som prou adults i prou madurs per tenir clara quina és la nostra responsabilitat. Per això ho explico, perquè el que hem fet té més valor així que no pas si haguéssim estat amics d’infantesa.
Entén que el votant independentista estigui desconcertat pels enfrontaments entre partits independentistes?
No només ho entenc, sinó que ho comparteixo. He treballat i treballo per la unitat, perquè he cregut i crec que quan hem anat junts hem guanyat i hem derrotat un estat molt poderós, com va passar l’1-O. Quan hem anat separats, ens ha costat molt més. Com que segueixo pensant que continuem estant en un procés de confrontació amb un estat molt poderós, crec que hem de ser molt forts. I quan hi ha coses que ens allunyen d’aquesta unitat, a mi m’entristeix i em decep, i de vegades em fa més mal això que no pas els atacs de l’Estat.
Doncs no sé si aquest llibre ajuda gaire a refer ponts, ja no només amb Esquerra sinó amb el mateix PDeCAT.
És un llibre que cal llegir com ha estat plantejat, com una successió d’instantànies que van repassant el pas del temps. Només es pot entendre la pel·lícula sencera si no et falla cap fotograma. Com que no està fet per passar comptes amb ningú, apel·lo a la maduresa i a la majoria d’edat del lector, del ciutadà. Hem d’explicar les coses com són. No em fa por que la gent pugui saber que hi ha hagut moments que hem estat lluny, o que ens hem fet la traveta els uns als altres, perquè ha estat així. No em fa por, sinó al contrari; crec que comencem a ser més forts si ens adonem que, malgrat tots els enfrontaments, hem estat capaços de fer grans coses. Que ningú no es preocupi si avui tenim discrepàncies, perquè les grans coses les farem igual. Hem de superar l’esperit derrotista i desmobilitzador per intentar tenir molta més confiança en nosaltres mateixos.
Gonzalo Boye, en una entrevista de fa unes setmanes en aquesta revista, deia que no ha pensat mai en vostè assegut al Tribunal Suprem perquè aquest moment no arribarà. Vostè hi pensa?
Amb en Gonzalo hem passat de la confiança inicial a la confiança empírica, perquè he vist la qualitat del seu treball i del seu compromís democràtic i això dona molta seguretat. Lluitem amb esperit de victòria. Tenim esperança certa en els nostres arguments. El que transmet Boye correspon no a un desig, sinó a la realitat.
Hi ha una frase seva que trobo la més memorable del llibre, del 25 d’octubre del 2017: “No vull portar el país de la preindependència a la preautonomia.” Avui som en la preautonomia?
Per la voluntat del poder espanyol, segur. El que es va pactar el 78 no és el que tenim ara. Només fixi’s que després de dues reunions de la taula de diàleg, avui tenim menys autonomia i menys recursos que abans de començar les reunions. Hi ha un procés regressiu. Això va començar amb la sentència del TC del 2010.
Si el 27 d’octubre del 2017 hagués convocat eleccions, ara no estaríem en la preautonomia?
Estaríem encara pitjor. Convocar eleccions sense les garanties que demanàvem hauria obert la porta a una rendició absoluta i a plegar veles. Quan l’Estat no va voler habilitar un espai per guanyar temps per tornar a seure i dialogar, la declaració d’independència ens ha permès ser aquí i defensar la legitimitat dels nostres actes i que Catalunya té dret a l’autodeterminació. Si haguéssim claudicat i acceptat la derrota, avui no podríem estar discutint cap reclamació. El valor històric que té la DUI és aquest. No són les conseqüències immediates sobre el desplegament de la República a partir de l’endemà, sinó que el que vam fer aquell dia és el que avui ens permet continuar. I sobre la renúncia sense condicions no es podria construir res. Aquest és un fet molt rellevant per entendre històricament el perquè de les decisions.
WATERLOO EN DIES DE PANDÈMIA
Com viu la pandèmia?
Amb molta serenitat. Malgrat que hi havia xifres que preocupaven, la vida tot i la lògica alteració ha continuat funcionant.
Se li ha retret que vulgui liderar telemàticament. Ara no ho fan tots els països?
Ja fa un temps que no escolto aquestes crítiques [somriu]. La pitjor crisi després de la Segona Guerra Mundial s’ha gestionat a distància. S’ha demostrat que, en moments de màxima tensió, per videoconferència no només es pot governar sinó que es pot governar bé. També s’ha demostrat que es pot organitzar una societat. Però això no és cap novetat, perquè la tecnologia que ho permet ja fa dues dècades que existeix. La novetat és clic cultural que s’ha fet per part de moltes generacions. Hi ha hagut un bateig de virtualització.
Aquests anys ha tingut moltes visites, que li deuen haver fet més suportable l’exili. No ho trobarà a faltar ?
Ara hem vist que moltes coses es poden resoldre amb una conversa de vint minuts sense necessitat de desplaçaments. Però alhora hem descobert que hi ha coses que presencialment són insuperables. És un valor més qualitatiu que quantitatiu.
EL CONGRÉS DE JUNTS
Aquest cap de setmana comença el congrés de Junts. No han tingut temps des del 2017 i han de córrer ara que venen eleccions?
Sempre he volgut que fos un procés d’integració, que no hi hagués cap trencadissa, i això és el que explica en part el temps que hem tardat. Abans de la pandèmia teníem un calendari segons el qual tot això que estem fent ara hores d’ara ja havia d’estar fet. No va ser possible. I els cicles electorals que hi ha hagut entremig ens han impedir arribar amb calma a l’objectiu, que és donar a aquest espai que la gent ja vota una estructura organitzativa adequada perquè funcioni bé. Quan no era un all, era una ceba.
Hi ha gent de l’espai postconvergent que lamenten que Junts s’allunyi de l’ideari.
La ponència ideològica està per escriure. Fem-la entre tots. A Junts per Catalunya hi veig un munt de gent que ve d’aquesta tradició. Però si algú pensava que anàvem amb apriorismes, s’equivocava. És un procés de baix cap a dalt, transparent i molt obert.
Serà el cap de llista de Junts per Catalunya a les eleccions?
L’única certesa que hi ha és que el cap de llista el decidiran els militants, i no serà una decisió de dalt a baix, sinó que serà de baix a dalt.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.