Fent endreça
L’espai polític que envolta Carles Puigdemont obre el procés per confluir en un partit que ordeni les idees, l’organització i les estratègies en el marc d’una estructura més sòlida que la que pivotava fins ara en diverses formacions, grups i corrents interns
UN PARTIT PER DEFINIR
Més tard o més d’hora caldrà desplegar un programa polític clar, fiable i sobretot previsible ideològicament més enllà de la ferma aposta independentistaUN PARTIT AMORTITZAT
El PDeCAT ja ha culminat tot el recorregut històric que tenia reservat, que era fer de fusible entre CDC i l’actualitatDes del món de l’anàlisi política se’ls anomena postconvergents o centredreta sobiranista, dues denominacions que evidencien tant la necessitat de posar etiquetes que puguin servir de sinònim a l’hora d’escriure un article com, sobretot, el prejudici interpretatiu derivat d’un marc mental prerepublicà. Analitzar la política catalana tenint com a referència el règim de partits de gairebé una dècada és l’error més comú de tot un exèrcit de politòlegs (això sense mencionar els transmissors dels argumentaris de partits rivals disfressats d’articulistes) ancorats en un món que va saltar pels aires el dia 1 d’octubre del 2017.
Si analitzem allò que es veu en comptes d’allò que ens és més còmode de veure, comprovarem que l’espai liderat per Carles Puigdemont, que aquesta setmana obre el seu procés de concentració, ha desbordat tant la postconvergència com el centredreta i que, precisament, els qui d’entrada s’hi senten més incòmodes són els sectors de centredreta i els postconvergents, no necessàriament per aquest ordre. A Junts per Catalunya hi ha, almenys fins demà, un bon grapat de postconvergents. Són, aquests sí, tots aquells quadres que, aquest mes de juliol fa exactament quatre anys, van refundar el partit de Pujol i Mas per intentar treure’s la merda de la corrupció que portaven a l’espardenya. Com a bons catalans, haurien d’haver sabut que, quan trepitges merda amb una espardenya, el millor és llençar-la, perquè no hi ha manera de fer net l’espart de la sola. El PDeCAT no va ser ben bé un nou calçat, sinó una neteja feta a corre-cuita amb certa voluntat de canviar-ho tot perquè tot continués més o menys igual. Una operació d’emergència que va començar amb mal peu, amb un congrés fundacional caòtic en què no es va encertar ni a triar un bon nom per al partit (la majoria de periodistes encara avui hem d’apuntar-nos en un post-it com s’escriu la combinació de majúscules i minúscules de l’acrònim), una pífia de primer de brànding que ha llastat en bona part el recorregut d’una formació que, paral·lelament, ha vist com era impossible continuar fent de convergent a la clàssica en un país on bona part del seu electorat tradicional més fidel ha virat cap a l’independentisme decidit, cap a l’esquerra una mica kumbaià, una mica de segona residència i, finalment, dirigint el vot de seny cap a Esquerra, que si cap a un lloc es pot dir que ha eixamplat la base és cap al votant catalanista d’ordre.
LA REVOLUCIÓ DE L’UNGIT
Al disseny elaborat per Mas i el seu equip (un entorn sempre tendent a sobrevalorar les seves possibilitats messiàniques) amb el pecat els va arribar la penitència o, dit de manera laica, els van créixer els nans. Concretament, l’ungit Puigdemont. Curiosament, no haurà estat la CUP sinó un convergent de primera hora qui, de manera més elegant però igualment contundent, ha posat la paperera de la història a disposició de qui no vulgui seguir-lo en la nova organització destinada a conglomerar tots els caps sota un mateix barret, el seu.
En aquest context de reordenació, al PDeCAT tenen tot el dret del món a reivindicar-se i a fer-se valer. Però acudint a la teoria clàssica que sosté que un partit és un agrupació de persones de què l’objectiu principal és obtenir el poder polític, és clar que l’hora dels postconvergents ja declina i ja ha fet la seva funció de fusible entre CDC i la nova realitat política, perquè, a hores d’ara, més que un actiu comença a ser un llast que només se sosté des de la perspectiva de supervivències personals. I ni així, perquè amb aquest objectiu ja ha vingut al món el PNC (Partit Nacionalista Català, tot i que ja n’hi ha que ja comencen a dir-li sorneguerament Partit Nacionalista de la Cadira) de Marta Pascal. Tot plegat, envoltat d’un dels silencis més clamorosos dels últims anys en el panorama polític del nostre país, el del president Artur Mas, que aplica més que mai abans l’estratègia del wait and see des d’una posició personal que l’impel·liria a anar enretirant-se cap a posicions més de sènior de segona línia combinades amb la responsabilitat de preservar un llegat ideològic i de govern que molts creuen en perill de desaparició.
PERFIL IDEOLÒGIC
A Junts, doncs, hi haurà postconvergents, però entre molts d’altres. També hi ha gent de centradreta, però no tanta, ni tan rellevant, per poder situar tot Junts en aquesta banda del tauler. També és cert que s’està empaquetant el producte amb una aura d’esquerra que costa igualment d’empassar ni que vulgui presentar-se com un progressisme no dogmàtic un tant naïf i perillosament condescendent amb un relativisme ideològic que, a la llarga, despista els electors menys convençuts. Com a exemple, un dels moviments que confluiran demà, la Crida Nacional per la República (que es reformularà com a fundació) fa mesos que té debats interns de ponències obertes en tres flancs: el liberal, el socialdemòcrata i el d’esquerres. Com era de preveure amb un ventall ideològic tan ampli i fins a cert punt contradictori, els dies, les setmanes i els mesos s’han anat escolant sense que hagin aconseguit trobar la fórmula magistral per fer-ho encaixar.
Per anar-ho recentrant, si se suma la postconvergència del PDeCAT, l’heterogeneïtat de la Crida i el submón de grups, grupuscles i agents lliures, l’espai Puigdemont s’acosta perillosament a una nova cita a les urnes no només sense una línia política clara sinó, sobretot, sense una estructura prou sòlida per afrontar un embat electoral, que fins ara han pogut sostenir gràcies a la implantació territorial del PDeCAT, un sistema que cada cop genera més incomoditat.
Per més que les eleccions vagin allunyant-se del futur més imminent, l’espasa de Dàmocles judicial sobre l’actual inquilí del Palau de la Generalitat, Quim Torra, no tardarà gaire a caure. Així doncs, el president a l’exili i el seu entorn més immediat disposen de poc temps per endreçar un espai que, de moment, té com a principal actiu la important capacitat d’atracció del líder independentista que més èxits es pot apuntar des del 27-0, amb una estratègia d’internacionalització del conflicte efectista i efectiva i el manteniment de l’esperit de lluita que els seus detractors consideren pirotècnic i eixorc mentre ell se’ls mira afermat al seu escó d’europarlamentari efectiu i home lliure per voltar tot el món on es respecta la democràcia mantenint-hi la presència del cas català.
Caldrà veure fins a quin punt és capaç Puigdemont de solidificar aquest magma independentista i quin posicionament en el mapa polític acaba tenint l’artefacte sortint més enllà d’un gens negligible moviment transversal per la independència. Perquè, més tard o més d’hora, caldrà desplegar un programa polític clar, fiable i sobretot previsible tot i el marge de contingència a què obliga la realitat. Ja ho deia Josep Pla del diari on va treballar Carles Puigdemont: “El Punt Diari vol anar a favor del bisbe, dels revolucionaris, dels socialistes, dels conservadors... Vol anar a favor de tothom! Un diari s’ha de definir, ha de ser de dretes o d’esquerres.” Això no seria ben bé el que avui s’espera dels diaris. Però dels partit, més aviat sí. Si no et defineixes, et defineixen, com per exemple dient-te postconvergent o centredreta. Ara comença el procés de definició, que no serà senzill però que pot ajudar a aclarir les opcions de la sempre motivada però cada cop més desconcertada parròquia independentista.
congrés telemàtic
JxCat no tancarà fins al 3 d’octubre el congrés fundacional, que comença aquest cap de setmana. Així, a l’octubre s’aprovaran les ponències organitzativa i política i s’escollirà l’executiva nacional en un final de congrés telemàtic que haurà durat dos mesos i que fa pensar que el president Torra no convocarà abans les eleccions catalanes. Serà la mesa congressual que es constituirà aquest cap de setmana la que haurà de dirigir, també, el procés d’elecció dels candidats a la Generalitat. Entre avui i demà, també està previst triar la mesa del congrés i aprovar el reglament per tal d’iniciar els debats telemàtics per aprovar la ponència política i el disseny de l’estructura del partit i escollir els dirigents de la primera executiva.
En el calendari previst, no serà fins al 3 d’octubre, amb la direcció nacional triada, que començarà el desplegament territorial del partit.
