Entrevista

MARIA TERESA CODINA

MESTRA I PIONERA DE LA RENOVACIÓ PEDAGÒGICA A CATALUNYA

“L’educació ha de tenir un lloc per a tothom”

La Generalitat ha atorgat la Medalla d’Or a la mestra Maria Teresa Codina per la seva important tasca en la renovació pedagògica i en l’atenció a l’educació de les classes menys afavorides

DIFICULTATS
“Els nostres alumnes, quan acabaven els estudis, s’havien d’anar a examinar per lliure a fora. I ho havien de fer en castellà!
RECONEIXEMENT
“Quan es va proposar fer una escola a Can Tunis, el col·lectiu gitano va demanar que m’hi posés al capdavant”
VALOR
“Els i les mestres estan poc valorats, perquè els seus resultats són a llarg termini i el rendiment no és immediat”
CONEIXEMENT
“Sempre dic que els professionals han de tenir la pell fina per saber com són els seus alumnes dins i fora de l’aula”
RENOVACIÓ
“L’escola pública era franquista, amb uns valors que jo no predicava. A mi m’interessava un model en què l’infant fos el centre de tot”

Maria Teresa Codina atén la tru­cada telefònica amb una veu enèrgica i una memòria enve­ja­ble. Ha fet 93 anys, i el mes de setem­bre la Gene­ra­li­tat li va con­ce­dir la màxima dis­tinció honorífica del país, la Meda­lla d’Or per la seva extensa i prolífica tra­jectòria pro­fes­si­o­nal en el camp de la reno­vació pedagògica i el seu com­promís amb l’edu­cació dels col·lec­tius més des­a­fa­vo­rits. Diu que el guardó li va fer molta il·lusió i que no el va rebut­jar com al seu moment va fer amb la Creu de Sant Jordi. Durant l’entre­vista ens explica per què.

Feli­ci­tats pel reco­nei­xe­ment.
Mol­tes gràcies. Va ser una sor­presa, perquè no me l’espe­rava gens. Quan el pre­si­dent em va tru­car i m’ho va comu­ni­car li vaig dir que s’equi­vo­cava. La vaig accep­tar en reco­nei­xe­ment a la feina de tots els mes­tres, perquè sovint estan poc valo­rats, i vaig creure que valia la pena rebre’l en nom de tota la pro­fessió.
Però vostè no volia ser mes­tra. Com hi va arri­bar?
És cert. Jo vaig aca­bar el magis­teri, perquè el meu pare em va obli­gar. Volia anar a la uni­ver­si­tat, però ell em va convèncer que el magis­teri em seria útil a la vida. Jo tenia segur que no volia ser mes­tra. Ima­gina’t! Era la gran d’onze ger­mans i ja estava farta de fer-los repas­sar les matèries de l’escola i les capi­tals d’Europa. Veia impos­si­ble dedi­car-m’hi tota la vida. Vaig estu­diar filo­lo­gia clàssica i entre­mig em vaig treure el magis­teri, perquè lla­vors apro­vant només catorze assig­na­tu­res ja el tenies apro­vat. Amb la car­rera de clàssi­ques sota el braç, la pri­mera feina que vaig tenir me la va donar el doc­tor Joan Petit, de la Ber­nat Metge, amb una tra­ducció de Demòste­nes que em va sem­blar massa fei­xuga i vaig veure que allò no era pas per a mi. No me n’he pene­dit mai. Vaig mar­xar a França, a dife­rents llocs i fins i tot vaig poder seguir les clas­ses a la Sor­bona i a l’Ins­ti­tut de Peda­go­gia, on tre­ba­lla­ven amb el mètode Mon­tes­sori. Vaig apro­fi­tar al màxim aquells sis mesos a l’estran­ger.
I va arri­bar a la peda­go­gia.
Quan em diuen peda­goga jo els res­ponc que no ho soc, perquè només vaig cur­sar el pri­mer curs. Quan vaig tor­nar a Bar­ce­lona tot just començava l’espe­ci­a­li­tat, però tot era massa teòric i estava mal orga­nit­zat. Allà vaig conèixer la Marta Mata i l’Ange­leta Fer­rer, filla de la Rosa Sen­sat, amb qui em veia reflec­tida. A mi m’interes­sava molt més la feina directa amb els alum­nes, la col·labo­ració entre pro­fes­sors. Vaig mar­xar a un inter­nat de la Molina, on qua­tre mes­tres ens ocupàvem de tot, des del par­vu­lari fins a quart de bat­xi­lle­rat. En Jordi Galí, fill del peda­gog Ale­xan­dre Galí, n’era el direc­tor. Vaig des­co­brir que tot allò m’interes­sava molt, que aquell era el model d’escola que jo volia.
Ben dife­rent del de l’època.
No tenia res a veure. Par­lem que l’escola pública era fran­quista, amb uns valors que jo no pre­di­cava. A mi m’interes­sava un model en què l’infant estigués al cen­tre de tot, i em volia emmi­ra­llar en França, on hi havia esco­les pri­va­des on les famílies paga­ven en funció de les seves pos­si­bi­li­tats, donant l’opor­tu­ni­tat de bar­re­jar clas­ses soci­als, de gene­rar noves experiències...
I va fun­dar Tha­lita.
Va ser el 1956 i va durar fins al 1974. Quan ara hi penso m’adono que va ser tota una aven­tura. Només tenia 29 anys i la resta de l’equip de mes­tres era tant o més jove que jo. Vam començar amb poc més de trenta alum­nes i vuit mes­tres i en vam aca­bar tenint més de sis-cents. Les famílies que ens por­ta­ven les cri­a­tu­res eren prou valen­tes perquè volien una escola dife­rent i feta en català.
Qui­nes eren les prin­ci­pals diferències?
Moltíssi­mes. Res­pectàvem la indi­vi­du­a­li­tat de l’alumne, fomentàvem la prova objec­tiva del tre­ball durant tot el curs, que incloïa lec­tura, redacció, càlcul men­tal i reso­lució de pro­ble­mes. Donàvem molta importància al joc, a l’expe­ri­men­tació. Mes­tres i alum­nes ens reuníem per par­lar de qui­nes coses podíem millo­rar i dis­cutíem a classe l’actu­a­li­tat, lle­gint les notícies dels dia­ris.
Per què era tan impor­tant l’entorn de l’alumne, sobre­tot la seva acti­tud al pati?
Des del pri­mer moment, vam tenir una mes­tra que estava pen­dent de què pas­sava a l’hora de l’esbarjo. L’alumne dins de classe té un ren­di­ment intel·lec­tual, però fora, al pati, es mos­tra tal com és i et mos­tra el seu caràcter, la seva acti­tud, les seves mane­res de fer. Això ho vaig veure a França i ho vaig voler apli­car aquí.
Man­te­nir una escola en català durant el fran­quisme no devia ser gens fàcil.
De fet, la nos­tra escola no va ser reco­ne­guda ofi­ci­al­ment durant els pri­mers deu anys i els nos­tres alum­nes, quan aca­ba­ven els estu­dis, s’havien d’anar a exa­mi­nar per lliure a fora. I ho havien de fer en cas­tellà! El pri­mer any de fun­ci­o­na­ment va venir un ins­pec­tor i com que no fèiem les clas­ses del Espíritu Naci­o­nal ens va negar el permís i així van anar pas­sant els anys. Quan tor­na­ven els fun­ci­o­na­ris fèiem mans i mànigues per evi­tar que s’ado­nes­sin que con­tinuàvem ense­nyant en català i amagàvem el mate­rial, penjàvem la foto d’en Franco i fèiem les clas­ses en cas­tellà. Quan ens va arri­bar la noti­fi­cació que ens volien tan­car el cen­tre vam córrer a esbri­nar-ne el motiu i resulta que era perquè ens fal­tava pagar un segell de 25 pes­se­tes. Era només una excusa per fer-nos pagar la nos­tra rebel·lia.
L’aven­tura de Tha­lita va aca­bar el 1974.
Les neces­si­tats del cen­tre s’havien fet molt grans. Ens calia un nou edi­fici i, o les famílies hi posa­ven els diners, o havíem de pas­sar a escola pública. Els mes­tres van veure que si es recla­ma­ven diners als pares es per­dia l’essència de les quo­tes vari­a­bles de les famílies amb menys recur­sos i que corríem el perill de per­dre-les. Vaig deci­dir mar­xar-ne. El cen­tre va con­ti­nuar amb el nom d’Orlan­dai i deu anys després es va con­ver­tir en escola pública.
On va con­ti­nuar la feina?
A la pri­mera escola pública que em va accep­tar. Me la va faci­li­tar la Pepita Casa­ne­lles del barri del Port, tocant a la Zona Franca, on vaig conèixer el pre­si­dent de l’Asso­ci­ació de Veïns, en Basi­lio González, que també era mes­tre a l’escola i amb qui vam fer grans coses. Era un món ben dife­rent al de Tha­lita. Feia català, cas­tellà i francès. Era el moment de l’auge de la immi­gració, i l’acti­vi­tat als bar­ris era frenètica, perquè hi havia mol­tes neces­si­tats. Pri­mer només hi havia escola de primària, però amb el suport i l’empenta de l’Asso­ci­ació de Veïns vam acon­se­guir un ins­ti­tut, que ara es diu Montjuïc, perquè els alum­nes pogues­sin con­ti­nuar estu­di­ant a la mateixa zona i no es veies­sin obli­gats a mar­xar-ne.
I com va entrar en con­tacte amb Can Tunis?
De l’escola vaig pas­sar a fer de cap d’estu­dis a l’ins­ti­tut, que era a tocar de Can Tunis. Men­tre érem a l’aula, els nens gita­nos venien a picar les fines­tres, des­tor­ba­ven els alum­nes. Jo els donava una pilota o algun altre mate­rial perquè s’entre­tin­gues­sin. Eren infants molt vius, àgils, espa­vi­lats, des­perts. M’hi vaig aca­bar rela­ci­o­nant, amb ells i amb les famílies. Els caps de set­mana, amb el meu dos cavalls, en reco­llia uns quant, me’ls enduia al zoo i els donava un entrepà i un gelat. Quan l’Asso­ci­ació de Veïns va tras­lla­dar a l’alcalde Socias Hum­bert la pro­posta de fer un gran pro­jecte que incloïa una escola per als gita­nos, el col·lec­tiu va dema­nar que m’hi posés al cap­da­vant.
Un gran repte, sens dubte.
Sense cap mena de dubte. Per ini­ci­a­tiva pròpia pot­ser no ho hau­ria fet mai, però ells m’ho van dema­nar i vaig voler cor­res­pon­dre a la seva con­fiança. Hi vaig entrar com a direc­tora i puc afir­mar que l’escola de Can Tunis no tenia res a veure amb les esco­les típiques. Partíem de situ­a­ci­ons molt dife­rents, i et podies tro­bar nens de 5 anys que es mira­ven al mirall i no es reco­nei­xien, que no sabien la sime­tria de les mans, que mai no havien aga­fat un lla­pis, que no conei­xien els noms i els paren­tius dels cognoms. En canvi, tenien una agi­li­tat física i manual extra­or­dinària, i vam ori­en­tar l’escola en aquest sen­tit, per apro­fi­tar al màxim les seves apti­tuds. Malau­ra­da­ment, el pro­jecte de reha­bi­li­tació de Can Tunis es va atu­rar, la zona es va anar degra­dant i la droga ho va omplir tot. L’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona va tenir altres pri­o­ri­tats i tot es va aca­bar. Va ser ter­ri­ble. Jo vaig dei­xar l’escola el 1983, i la Sara Blasi em va dema­nar si em volia fer càrrec de les esco­les d’Acció Espe­cial i del Pro­grama d’Edu­cació Com­pen­satòria d’arreu del país. Em va sem­blar una pro­posta molt interes­sant, perquè trac­tava direc­ta­ment amb els cen­tres, m’expli­ca­ven qui­nes eren les seves neces­si­tats i jo les tras­lla­dava a l’admi­nis­tració perquè hi poses­sin solució. Bé, o això era el que jo em pen­sava...
No va ser així.
Aviat em vaig ado­nar que els interes­sos i la pro­blemàtica d’aque­lles esco­les que neces­si­ta­ven de tot i que jo volia solu­ci­o­nar no coin­ci­dien amb els objec­tius de l’admi­nis­tració que, en el millor dels casos, no hi dona­ven res­posta. La meva experiència a Can Tunis em va ser­vir molt, perquè apli­cava les acti­vi­tats que havien tin­gut més bona aco­llida i resul­tat, com ara les manu­a­li­tats. Tot i això, la situ­ació no va millo­rar amb el temps. Recordo en espe­cial el cas del barri de bar­ra­ques de la Perona de Bar­ce­lona, que quan volíem matri­cu­lar els nens a les esco­les de la zona ens trobàvem només amb nega­ti­ves. Fins i tot un direc­tor d’una escola va dir: “De cap de les mane­res, ja tenim prou merda perquè ens en vin­gui més!” Hi va haver situ­a­ci­ons sur­re­a­lis­tes, com la d’un grup d’infants i un mes­tre que es van estar dos tri­mes­tres pas­se­jant per Bar­ce­lona fent classe perquè cap cen­tre els va cedir una aula. Era inad­mis­si­ble, i veient que ni jo amb el meu càrrec ni ningú per sobre meu podia resol­dre coses tan ele­men­tals com que uns alum­nes tin­gues­sin un espai físic fix, en vaig aca­bar mar­xant molt dece­buda.
Tot el que va viure allà va ser deci­siu a l’hora de rebut­jar la Creu de Sant Jordi que li va ator­gar la Gene­ra­li­tat.
Ho vaig fer per coherència. Només havien pas­sat dos anys que havia mar­xat molt enfa­dada per la falta abso­luta de res­posta de l’admi­nis­tració cap a les esco­les dels bar­ris més des­fa­vo­rits, quan em van tru­car per dir-me que em volien donar la Creu de Sant Jordi. No havia can­viat res, tot seguia igual i jo havia d’accep­tar un guardó de qui no havia mogut ni un dit perquè les coses millo­res­sin? Els vaig res­pon­dre que si es pen­sa­ven que repa­pi­e­java, i no la vaig voler de cap de les mane­res. En van tru­car un parell o tres de vega­des per veure si m’ho repen­sava, però els vaig res­pon­dre sem­pre que no. I és una altra decisió de la qual no m’he pene­dit mai.
Després de la mala experiència, però, va tor­nar a Can Tunis.
No hi havia per­dut el con­tacte del tot, i recordo aquell temps com molt dolorós, perquè ja havia anat a l’enter­ra­ment de tres alum­nes que havien mort de sobre­dosi o de la sida. Amb en Basi­lio González vam començar a tre­ba­llar en un nou pro­jecte edu­ca­tiu per donar una res­posta i una opor­tu­ni­tat als nois ado­les­cents del barri que els per­metés for­mar-se, tro­bar feina i sor­tir d’aquell cer­cle viciós. Vam acon­se­guir, després de molt llui­tar, que es posés en marxa un cen­tre de for­mació pro­fes­si­o­nal amb el nom de Xavó-Xaví que vol dir noi i noia en caló. Els formàvem en cons­trucció, lam­pis­te­ria, fus­te­ria i jar­di­ne­ria i ho com­ple­mentàvem amb clas­ses per apren­dre a lle­gir i escriure. Les qua­tre nor­mes bàsiques, vaja, per anar pel món sense pro­ble­mes. Em vaig jubi­lar aquí. El pri­mer any en vaig ser direc­tora, però aviat vaig cedir el càrrec a algú més pre­pa­rat.
Veig que no ha estat mai una per­sona con­for­mista.
Quan he vist alguna injustícia en el meu àmbit ho he hagut de denun­ciar i si no m’han donat una res­posta que jo cregués justa, doncs n’he mar­xat. He tre­ba­llat durant tota la vida en aquells pro­jec­tes que tenien sen­tit. Sem­pre he cre­gut en el fet de garan­tir una edu­cació per a tot­hom, sense diferències, i no parlo de cari­tat, ni de bene­ficència, ni de que­dar bé de cara a la gale­ria. L’edu­cació és un dret i una justícia social.
Què és per a vostè la peda­go­gia?
És la manera d’entre­nar i pre­pa­rar l’alumne per a la vida. Ser mes­tre és aju­dar a viure, a tenir uns valors i a ser d’una manera deter­mi­nada. És conèixer l’infant, acom­pa­nyar-lo en el seu crei­xe­ment, des­co­brir les seves apti­tuds i poten­ciar-les al màxim. Sem­pre dic que els pro­fes­si­o­nals han de tenir la pell fina per saber com són els seus alum­nes dins i fora de l’aula, per estar al cas de les seves neces­si­tats, dels seus interes­sos, de les seves capa­ci­tats. Quan entens tot això ja tens mig camí fet per enten­dre’t amb aquells a qui has d’ense­nyar.
Per cert, ens deixàvem un dar­rer guardó que va rebre fa dos anys.
Ai, sí! La uni­ver­si­tat de Vic em va nome­nar doc­tora hono­ris causa. Quan m’ho vam comu­ni­car no m’ho podia creure. Una mes­tra com jo digna d’un reco­nei­xe­ment com aquest! Estava con­vençuda que no em calia tanta atenció, però quan em va tru­car el pro­fes­sor Joan Soler em va expli­car que aquell títol també repre­sen­tava la feina, la gran feina, que dia rere dia fan els pro­fes­si­o­nals de l’ense­nya­ment. Em va agra­dar la com­pa­ració i em vaig sen­tir molt con­tenta d’accep­tar-lo.
L’ofici de mes­tre és més reco­ne­gut avui que en el seu temps?
Ara i en aquest món es valora tot allò que pro­du­eix més diners i que pot avançar més ràpida­ment. Tot són pres­ses per asso­lir els màxims objec­tius. Els i les mes­tres estan poc valo­rats, perquè els seus resul­tats són a llarg ter­mini i el ren­di­ment no és imme­diat. Per­so­nal­ment, em sento pri­vi­le­gi­ada d’haver pogut tenir un recor­re­gut en la meva pro­fessió tan llarg i ple, i quan coin­ci­deixo amb algun exa­lumne que m’explica com li ha ser­vit a la vida allò que va estu­diar al meu cos­tat em fa sen­tir molt orgu­llosa.
Creu que sur­ten més ben pre­pa­rats ara que abans?
Seguríssim que s’ha superat el nivell que teníem nosal­tres. Ara la pre­pa­ració és més extensa i com­pleta, amb més pràctica, però segur que també han d’afron­tar molts rep­tes. Nosal­tres havíem de fer ser­vir molt la ima­gi­nació, i una de les meves dèries va ser sem­pre tre­ba­llar en equip, com­par­tir les idees i deba­tre els con­tin­guts abans de tirar enda­vant qual­se­vol ini­ci­a­tiva.
Si hagués de triar una qua­li­tat indis­pen­sa­ble per ser mes­tre quina seria?
Buf! Difícil m’ho poses. La for­mació en gene­ral hi ha de ser, així com el domini de les com­petències i de les dife­rents situ­a­ci­ons que es tro­ba­ran durant els anys que exer­cei­xin. Sense anar més lluny, ara mateix admiro la capa­ci­tat dels pro­fes­si­o­nals que han hagut d’adap­tar les clas­ses a la pandèmia de la covid amb la pri­o­ri­tat que els alum­nes que­des­sin afec­tats al mínim. Però si par­lem de valors, crec que no li ha de fal­tar sen­si­bi­li­tat ni sen­tit comú.

UNA LLARGA I PLENA VIDA

Maria Teresa Codina i Mir va néixer a Barcelona l’any 1927. Va obtenir el títol de mestra (1951) i la llicenciatura de filosofia i lletres (1952). Posteriorment, va fer una estada a França, on va rebre una intensa formació pedagògica. De retorn a Catalunya, després d’iniciar i abandonar els estudis de pedagogia a la Universitat de Barcelona, es va decantar pel treball educatiu en un col·legi internat de la Molina. Destaquen en la seva trajectòria la fundació i direcció de l’escola Talitha (1956-1974), la seva participació en l’equip fundador de l’Escola de Mestres Rosa Sensat (1965), la docència a l’Escola Nostra Senyora del Port i l’Institut Nacional de Batxillerat Casa Antúnez (1974-1977), el desenvolupament del projecte d’actuació integral de Can Tunis (1977-1983) i, uns anys després, el de l’escola secundària adaptada Xavó-Xaví (1989-1992). Finalment, respecte a la seva feina a l’administració, tant el Departament d’Ensenyament (1983-1987) com l’Àrea d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona (1987-1992) li van encarregar la direcció de programes d’acció especial, educació compensatòria i educació en la diversitat.

Maria Teresa Codina i Mir va néixer a Barcelona l’any 1927. Va obtenir el títol de mestra (1951) i la llicenciatura de filosofia i lletres (1952). Posteriorment, va fer una estada a França, on va rebre una intensa formació pedagògica. De retorn a Catalunya, després d’iniciar i abandonar els estudis de pedagogia a la Universitat de Barcelona, es va decantar pel treball educatiu en un col·legi internat de la Molina. Destaquen en la seva trajectòria la fundació i direcció de l’escola Talitha (1956-1974), la seva participació en l’equip fundador de l’Escola de Mestres Rosa Sensat (1965), la docència a l’Escola Nostra Senyora del Port i l’Institut Nacional de Batxillerat Casa Antúnez (1974-1977), el desenvolupament del projecte d’actuació integral de Can Tunis (1977-1983) i, uns anys després, el de l’escola secundària adaptada Xavó-Xaví (1989-1992). Finalment, respecte a la seva feina a l’administració, tant el Departament d’Ensenyament (1983-1987) com l’Àrea d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona (1987-1992) li van encarregar la direcció de programes d’acció especial, educació compensatòria i educació en la diversitat.

FORMAR ELS QUE FORMEN

Transformar l’escola i millorar l’educació. Amb aquestes dues premisses es va posar en marxa, amb el suport de professionals, famílies i ciutadans, l’Escola de Mestres Rosa Sensat, de la qual Maria Teresa Codina va ser sòcia fundadora. “Érem set, la M. Antònia Canals, en Jordi Cots, en Pere Darder, l’Enric Lluch, la Marta Mata, l’ Anna Maria Roig i jo. El punt de partida va començar al voltant d’una taula de cals Foraster”, recorda Codina. L’activitat de l’escola va començar el 1965, i els professionals fundadors eren mestres amb anys d’experiència i amb la ferma voluntat de transmetre els valors i la bona pedagogia heretada dels temps de la República. “Es va fer molta i bona feina”, destaca Maria Teresa Codina.

Transformar l’escola i millorar l’educació. Amb aquestes dues premisses es va posar en marxa, amb el suport de professionals, famílies i ciutadans, l’Escola de Mestres Rosa Sensat, de la qual Maria Teresa Codina va ser sòcia fundadora. “Érem set, la M. Antònia Canals, en Jordi Cots, en Pere Darder, l’Enric Lluch, la Marta Mata, l’ Anna Maria Roig i jo. El punt de partida va començar al voltant d’una taula de cals Foraster”, recorda Codina. L’activitat de l’escola va començar el 1965, i els professionals fundadors eren mestres amb anys d’experiència i amb la ferma voluntat de transmetre els valors i la bona pedagogia heretada dels temps de la República. “Es va fer molta i bona feina”, destaca Maria Teresa Codina.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor