“La lluita ambiental també és una lluita social i política”

Ara mateix no podem obviar el tema de la pandèmia, que encara que no sigui un tema frontalment ambiental sí que hi té a veure. En cap dimensió de l’anàlisi ambiental pots deixar de tenir en compte aquest factor pertorbador. No hi ha cap àrea de la gestió ambiental que no tingui una gran d’afectació del tema pandèmic. I segons ens diuen els investigadors, és clar que la gènesi de la pandèmia està associada, com a mínim en part, a l’alteració d’ecosistemes tropicals i boscosos, on hi ha les poblacions més importants de quiròpters [ratpenats], que tenen allotjat el coronavirus. Una vegada desplegada, la pandèmia té un caràcter tan universal i tan pertorbador que afecta totes les àrees. Tampoc es pot deixar de banda que les Nacions Unides ha decretat una situació d’emergència climàtica a escala de tot el planeta. Això no havia passat mai. Veiem que la temperatura del planeta ja fa anys que va augmentant i que malauradament aquest augment no s’atura.

Estem en un context singular, l’emergència, conceptualment, és més intensa que la urgència. Ens indica una situació de descontrol molt server. És un aspecte molt alarmant i, per tant, s’han de fer efectius els acords a què es va arribar en la Cimera pel Clima que es va celebrar a Madrid a finals de l’any passat. Per desgràcia, hi van passar tots els països menys els Estats Units. L’únic país que sempre té reticències a subscriure els acords és els Estats Units. Sempre hi ha països, com la Xina, l’Índia i Rússia, que fan el ronso, però al final acaben signant com a mínim part dels acords. Però els Estats Units ni tan sols es presenten als espais de discussió.

S’han de prendre una sèrie de mesures que sabem que si no les prenem arribarem a una situació de col·lapse. No per al planeta. El planeta no ens el carregarem pas, el que ens carregarem, de manera inequívoca, són les condicions perquè els humans hi puguem viure. L’agenda 2030 que ha estat impulsada per les Nacions Unides marca quins són els disset objectius de desenvolupament sostenible que s’han d’intentar aconseguir en aquesta dècada i tots tenen relació amb el medi ambient, ja que no podem deslligar les qüestions ambientals de les socials i polítiques. Això queda molt clar quan es parla de posar fi a la pobresa i la fam al món. I és especialment evident en l’objectiu que fa referència a la salut, ja que estableix una relació lineal entre la protecció del medi ambient i la salut humana, una relació que està científicament comprovada.

Com deia, tots ho són. El número sis, per exemple, ens parla de l’accés a l’aigua neta i sanejada. Milers de persones moren cada dia perquè no tenen aigua neta i en condicions de salubritat. També és necessària l’energia neta per a tothom, i això vol dir descarbonitzar la nostra atmosfera, que la tenim plena de gasos amb efecte d’hivernacle. Cal, igualment, que hi hagi feina per a tothom, una feina basada ja en l’economia verda, en sistemes de producció que no provoquin residus ni contaminació, amb una indústria innovada que ho faci possible. Això és molt important: un industrial que contamini ha de ser considerat un industrial insolidari amb la societat, perquè al darrere hi van els nostres impostos, els diners que paguem entre tots per poder descontaminar el que ell contamina. A part, també se l’ha de considerar un mal industrial, perquè llença una part d’excedent al qual no treu rendibilitat. Un bon industrial ha de saber recuperar aquestes cues de la producció i fer-les rendibles. Ha de saber fer una producció neta.

El que cal fer és treballar socialment per la igualtat, i això vol dir posar fi a les elits mundials que controlen tota l’economia. Al mateix temps, les ciutats i les comunitats habitades han de ser sostenibles, i per tant també s’han de prendre mesures en la mobilitat urbana i en les noves construccions. Hi ha d’haver un esforç molt important en els models constructius. Un altre punt destacat és el de la producció i el consum responsable. S’ha d’orientar la producció agrícola, hortícola i d’arbres fruiters cap a l’slow food i el quilòmetre zero. La gent ha d’entendre que quan compra un kiwi a Nova Zelanda o una poma golden a Xile es produeix un fet clarament insostenible. Al nostre cos el kiwi ens deixa 50 quilocalories i n’hem gastat 300 en el transport, en el seu desplaçament en vaixell o en avió. Per tant, allò que ens deixa metabòlicament és molt inferior a la despesa energètica que hem provocat i que s’acaba convertint en emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera. El consum responsable ens ha d’orientar cap al consum local, no per localisme sinó pel compromís amb aquest canvi necessari que s’ha d’haver assolit el 2030.

El moviment dels joves i adolescents que es mobilitzen els divendres en aquesta iniciativa de Greta Thunberg és molt important. Per desgràcia, té molts detractors entre els líders mundials, que els acusen de ser joves insatisfets, però no és així. Aquest adolescents nostres tenen por pel seu futur físic. És un fenomen completament nou, no és que tinguin por pel seu futur laboral o social, és que tenen por per la seva pròpia supervivència, perquè no tenen el seu futur biològic assegurat.

Efectivament, en l’apartat de la qualitat dels ecosistemes marins és evident que s’ha de posar fi a la pesca abusiva, als abocaments descontrolats i a la construcció a les àrees perilloses. Ja hem vist que els tsunamis causen moltes pèrdues de vides humanes, però a més aquest tipus de construccions tenen un gran impacte ambiental. També hem d’assegurar els nostres ecosistemes terrestres, que en definitiva són el nostre escenari existencial, en depenem completament. A Catalunya, en el cas dels boscos, en tenim molts i no són tots iguals. La mitjana, a l’engròs, és que produeixen unes deu tones d’oxigen per hectàrea i any. I al mateix temps fixen una quantitat semblant de diòxid de carboni, per tant sense aquests boscos no podríem tirar endavant.

És necessari que la gent estigui ben informada, però sense espantar-la. Aquest és un principi bàsic de la comunicació: si espantem, si hi posem un matís catastrofista, el destinatari s’estima més mirar cap a una altra banda. És el que es coneix com a efecte foguerada. Si de cop la gent rep una foguerada d’informació catastrofista el que s’aconsegueix és que s’espanti. Encara que ho vulguis comunicar de bona fe, fas que posin en marxa un mecanisme etològic de defensa i que no assumeixin el que els estan explicant. Ens hem de basar més en la capacitació, a fer que les persones siguin capaces de comprendre. Ja ho deia el gran mestre Ramon Margalef, que com a bon savi era molt modest i senzill: una persona ben informada sempre multiplica la seva capacitat d’anàlisi i de prendre decisions; en canvi, una persona mal informada no multiplica, sinó que resta.

La pandèmia ha tingut poques coses bones, però aquesta n’és una: el fet de parar-nos i adonar-nos que els humans no som els reis del mambo. Estar confinats i passar tant temps sense mobilitat i fent d’alguna manera una recapitulació a casa ens ha permès fer reflexions que, per l’estil de vida tan accelerat que portàvem, no havíem fet abans. La gent s’ha fet preguntes, ha vist la necessitat de ser més modestos, hem vist els perills de l’arrogància, d’aquesta mena de dret de cuixa sobre el planeta. Aquest parèntesi és un puntet positiu dins del context tan negatiu de la pandèmia. Ara el que cal és que la gent es comprometi i sigui crítica. Aquest és un principi ja establert per Bacon: la societat ha de ser crítica i els polítics eixerits l’han de voler, la crítica. No han de tenir la pell fina. Només coneixent la crítica, objectiva i ben feta, es pot impulsar el motor del canvi per avançar positivament. I en els temes ambientals és molt important. La capacitat de mobilitzar-nos quan les coses no es fan bé, quan hi ha agressions i pertorbacions en l’àmbit econòmic o productives, és molt important, cal que la societat reaccioni.

És molt important invocar processos participatius per superar aquesta crisi ambiental, la gent hi ha de poder participar. La participació no és només votar cada quatre anys. Ja ho deia també Margalef: el drama dels nostres paisatges i dels nostres ecosistemes és que no segueixen els ritmes electorals de quatre anys. Els programes electorals normalment són de cicle curt: millores en els equipaments, millores en les infraestructures... Però els planejaments i les estratègies a llarg termini no hi apareixen.

Fins fa poc, a les escoles i a les universitats encara s’explicava que s’estaven perdent boscos per culpa dels incendis, però no és així. Des dels anys seixanta fins ara, a Catalunya hem passat de tenir aproximadament un 40% de superfície forestal a gairebé un 70%. Cada família de pagesos, sobretot a la Catalunya Vella, que no continua l’activitat rural perquè els fills han abandonat aquesta feina, fa que creixi el bosc. Cada hectàrea de conreu o de pastura abandonada esdevé bosc. Això no ho controlem els humans, no depèn de cap administració. Els boscos creixen en funció de l’energia lumínica i de la meteorologia, que són factors que els humans no podem controlar. Els boscos van creixent en alçària i horitzontalment. Cada vegada en tenim més i cada vegada tenen més arbres. Tradicionalment, al bosc hi havia entre 1.500 i 2.000 arbres per hectàrea, i ara hi ha llocs de Catalunya on n’hi ha 15.000. Com que no hi ha gestió, la massa forestal va augmentant. I una part molt important d’aquesta biomassa és combustible, és fusta morta, és sotabosc de gran densitat, això vol dir que la càrrega combustible augmenta.

Amb l’augment de la temperatura, que de mitjana ha estat d’un grau i mig en els últims anys, augmenta la ignibilitat, que és un concepte diferent. La combustibilitat és la quantitat de matèria que es pot cremar, i la ignibilitat és la capacitat d’encendre’s. Per fer una comparació a casa, la combustibilitat seria la quantitat de gas que tenim a la bombona i la ignibilitat seria la quantitat de llumins per encendre’l. L’augment de temperatura a l’estiu augmenta la quantitat de substàncies volàtils al bosc. Els arbres produeixen moltes substàncies químiques. Quan es produeix un augment de la temperatura augmenten els hidrocarburs volàtils. Si entres en una pineda al mes de juliol ja es nota que fa una olor benzènica. Llavors, una petita guspira pot causar un incendi, perquè hi ha una gran ingnibilitat, una gran capacitat d’encendre’s.

En aquest tema hi ha molta sociologia de barra de bar. Tothom es veu amb cor de dir com ho arreglaria. Uns creuen que els boscos no es poden tocar, els altres diuen que només es poden deixar determinats metres cúbics... A Catalunya tenim gent amb una formació molt bona que ens explica que els focs que tindrem ara són de sisena generació, que són humanament imparables. Quan es produeixen, la intensitat és tan gran i la càrrega de combustible és tan enorme que no s’hi pot intervenir, no hi poden actuar ni els bombers, ni els agents de protecció civil, ni les associacions de defensa forestal, ni ningú. Les prediccions respecte a Catalunya són molt dolentes, els focs forestals aniran a més, segur. A part que els boscos han canviat i tenen unes estructures diferents també hem fet una cosa que els humans no havíem fet mai, que és construir-hi urbanitzacions a dins. Per tant, quan hi ha un incendi forestal, no és només que crema el bosc, és que es posa en risc les persones i els llocs on viuen. Això és un fenomen nou. En l’aspecte ambiental, aquest és el risc més greu i important que tenim a Catalunya, els incendis forestals a l’estiu.

Hi ha d’haver gestió, la qüestió és quina. Si no hi ha gestió anem cap a un estat de ruïna no econòmica, sinó estructural. El que passa és que els humans som capaços de veure quan no hi ha gestió en un edifici, en un monument o en una infraestructura, però no ho sabem detectar quan es tracta del bosc. La idea de la intocabilitat està impulsada des d’un punt de vista de vegades molt botànic, però ara, en el segle XXI, aquest és un discurs que s’ha de revisar. Hi ha d’haver una gestió sostenible, hi ha models que potser no fan miracles però que són una via.

Jo vaig començar a organitzar, a l’escenari del parc natural del Montseny, la primera Escola de Natura, a Can Lleonart. Vam començar de zero, no hi havia ni textos, ni llibres, ni res... Vam començar una ciència nova que es va anar estenent d’una manera generalitzada i universal. Ara estem veient que hi ha un grau de consciència entre els adolescents, estan preocupats. Alguns polítics, també, però les formes de producció i publicitat no tant. Hi ha una acceleració dels processos, tot va molt de pressa, tot va tan ràpid que la capacitat de corregir aquests models tan agressius es redueix. La metàfora dels germans Marx funciona. Un tren travessa un país molt gran i desèrtic i s’acaba el carbó. L’única manera de continuar avançant és començar a cremar la fusta de l’últim vagó. El maquinista va cridant “més fusta!”, i van cremant tots els vagons fins que queda només la locomotora sola enmig del desert. En el món ambiental estem tremendament preocupats, però estic segur que ens en sortirem. Si ens instal·lem en el pessimisme no farem res. La qüestió ambiental no és una qüestió de quatre floretes i un parell d’ossos panda, aquesta és una visió molt burgesa. La causa del medi ambient té una dimensió social i política molt important. S’han de subvertir les formes de relació dels humans amb el planeta.

Com deia, el problema més important que tenim, i que aquí es tradueix en focs forestals però també en víctimes de la contaminació, és la carbonització de l’atmosfera. Tenim l’aire ple de diòxid de carboni, i aquest és un problema que passa a tot arreu, no és local sinó universal. Hi ha un treball molt interessant de l’investigador català Josep Peñuelas, fet a partir d’un herbari del segle XIX que pertanyia a un farmacèutic i on hi havia, entre d’altres, una branca d’alzina. Estudiant els estomes d’aquesta branca, que és per on transpiren els arbres, va poder quantificar la quantitat de diòxid de carboni en aquella època, que va resultar ser de 280 unitats per milió per metres cúbics, mentre que ara estem en 430 unitats. Aquestes emissions estan a l’atmosfera, el diòxid de carboni no té olor ni color i provoca l’efecte d’hivernacle, està modificant la radiació del sol i és una de les causes principals de l’augment de temperatura. I tot té una relació directa amb l’ús dels hidrocarburs. Sabem que si no es fa la transició energètica això ens porta a uns increments espectaculars de temperatura, increments de tres o quatre graus en pocs anys. Aquesta és la raó de l’emergència i la necessitat de canvi. La gent s’ha de moure molt més a peu, no pot ser que per anar a comprar mig quilo de mongetes agafem el cotxe, s’ha de reduir la mobilitat dels cotxes, hi ha d’haver més transport públic, i la ciència i la tecnologia han d’anar avançant en sistemes de mobilitat no agressiva.

És necessari que la gent estigui ben informada, però sense espantar-la. Aquest és un principi bàsic de la comunicació: si espantem, si hi posem un matís catastrofista, el destinatari s’estima més mirar cap a una altra banda. És el que es coneix com a efecte foguerada. Si de cop la gent rep una foguerada d’informació catastrofista el que s’aconsegueix és que s’espanti. Encara que ho vulguis comunicar de bona fe, fas que posin en marxa un mecanisme etològic de defensa i que no assumeixin el que els estan explicant. Ens hem de basar més en la capacitació, a fer que les persones siguin capaces de comprendre. Ja ho deia el gran mestre Ramon Margalef, que com a bon savi era molt modest i senzill: una persona ben informada sempre multiplica la seva capacitat d’anàlisi i de prendre decisions; en canvi, una persona mal informada no multiplica, sinó que resta.

La pandèmia ha tingut poques coses bones, però aquesta n’és una: el fet de parar-nos i adonar-nos que els humans no som els reis del mambo. Estar confinats i passar tant temps sense mobilitat i fent d’alguna manera una recapitulació a casa ens ha permès fer reflexions que, per l’estil de vida tan accelerat que portàvem, no havíem fet abans. La gent s’ha fet preguntes, ha vist la necessitat de ser més modestos, hem vist els perills de l’arrogància, d’aquesta mena de dret de cuixa sobre el planeta. Aquest parèntesi és un puntet positiu dins del context tan negatiu de la pandèmia. Ara el que cal és que la gent es comprometi i sigui crítica. Aquest és un principi ja establert per Bacon: la societat ha de ser crítica i els polítics eixerits l’han de voler, la crítica. No han de tenir la pell fina. Només coneixent la crítica, objectiva i ben feta, es pot impulsar el motor del canvi per avançar positivament. I en els temes ambientals és molt important. La capacitat de mobilitzar-nos quan les coses no es fan bé, quan hi ha agressions i pertorbacions en l’àmbit econòmic o productives, és molt important, cal que la societat reaccioni.

És molt important invocar processos participatius per superar aquesta crisi ambiental, la gent hi ha de poder participar. La participació no és només votar cada quatre anys. Ja ho deia també Margalef: el drama dels nostres paisatges i dels nostres ecosistemes és que no segueixen els ritmes electorals de quatre anys. Els programes electorals normalment són de cicle curt: millores en els equipaments, millores en les infraestructures... Però els planejaments i les estratègies a llarg termini no hi apareixen.

Fins fa poc, a les escoles i a les universitats encara s’explicava que s’estaven perdent boscos per culpa dels incendis, però no és així. Des dels anys seixanta fins ara, a Catalunya hem passat de tenir aproximadament un 40% de superfície forestal a gairebé un 70%. Cada família de pagesos, sobretot a la Catalunya Vella, que no continua l’activitat rural perquè els fills han abandonat aquesta feina, fa que creixi el bosc. Cada hectàrea de conreu o de pastura abandonada esdevé bosc. Això no ho controlem els humans, no depèn de cap administració. Els boscos creixen en funció de l’energia lumínica i de la meteorologia, que són factors que els humans no podem controlar. Els boscos van creixent en alçària i horitzontalment. Cada vegada en tenim més i cada vegada tenen més arbres. Tradicionalment, al bosc hi havia entre 1.500 i 2.000 arbres per hectàrea, i ara hi ha llocs de Catalunya on n’hi ha 15.000. Com que no hi ha gestió, la massa forestal va augmentant. I una part molt important d’aquesta biomassa és combustible, és fusta morta, és sotabosc de gran densitat, això vol dir que la càrrega combustible augmenta.

Amb l’augment de la temperatura, que de mitjana ha estat d’un grau i mig en els últims anys, augmenta la ignibilitat, que és un concepte diferent. La combustibilitat és la quantitat de matèria que es pot cremar, i la ignibilitat és la capacitat d’encendre’s. Per fer una comparació a casa, la combustibilitat seria la quantitat de gas que tenim a la bombona i la ignibilitat seria la quantitat de llumins per encendre’l. L’augment de temperatura a l’estiu augmenta la quantitat de substàncies volàtils al bosc. Els arbres produeixen moltes substàncies químiques. Quan es produeix un augment de la temperatura augmenten els hidrocarburs volàtils. Si entres en una pineda al mes de juliol ja es nota que fa una olor benzènica. Llavors, una petita guspira pot causar un incendi, perquè hi ha una gran ingnibilitat, una gran capacitat d’encendre’s.

En aquest tema hi ha molta sociologia de barra de bar. Tothom es veu amb cor de dir com ho arreglaria. Uns creuen que els boscos no es poden tocar, els altres diuen que només es poden deixar determinats metres cúbics... A Catalunya tenim gent amb una formació molt bona que ens explica que els focs que tindrem ara són de sisena generació, que són humanament imparables. Quan es produeixen, la intensitat és tan gran i la càrrega de combustible és tan enorme que no s’hi pot intervenir, no hi poden actuar ni els bombers, ni els agents de protecció civil, ni les associacions de defensa forestal, ni ningú. Les prediccions respecte a Catalunya són molt dolentes, els focs forestals aniran a més, segur. A part que els boscos han canviat i tenen unes estructures diferents també hem fet una cosa que els humans no havíem fet mai, que és construir-hi urbanitzacions a dins. Per tant, quan hi ha un incendi forestal, no és només que crema el bosc, és que es posa en risc les persones i els llocs on viuen. Això és un fenomen nou. En l’aspecte ambiental, aquest és el risc més greu i important que tenim a Catalunya, els incendis forestals a l’estiu.

Hi ha d’haver gestió, la qüestió és quina. Si no hi ha gestió anem cap a un estat de ruïna no econòmica, sinó estructural. El que passa és que els humans som capaços de veure quan no hi ha gestió en un edifici, en un monument o en una infraestructura, però no ho sabem detectar quan es tracta del bosc. La idea de la intocabilitat està impulsada des d’un punt de vista de vegades molt botànic, però ara, en el segle XXI, aquest és un discurs que s’ha de revisar. Hi ha d’haver una gestió sostenible, hi ha models que potser no fan miracles però que són una via.

Jo vaig començar a organitzar, a l’escenari del parc natural del Montseny, la primera Escola de Natura, a Can Lleonart. Vam començar de zero, no hi havia ni textos, ni llibres, ni res... Vam començar una ciència nova que es va anar estenent d’una manera generalitzada i universal. Ara estem veient que hi ha un grau de consciència entre els adolescents, estan preocupats. Alguns polítics, també, però les formes de producció i publicitat no tant. Hi ha una acceleració dels processos, tot va molt de pressa, tot va tan ràpid que la capacitat de corregir aquests models tan agressius es redueix. La metàfora dels germans Marx funciona. Un tren travessa un país molt gran i desèrtic i s’acaba el carbó. L’única manera de continuar avançant és començar a cremar la fusta de l’últim vagó. El maquinista va cridant “més fusta!”, i van cremant tots els vagons fins que queda només la locomotora sola enmig del desert. En el món ambiental estem tremendament preocupats, però estic segur que ens en sortirem. Si ens instal·lem en el pessimisme no farem res. La qüestió ambiental no és una qüestió de quatre floretes i un parell d’ossos panda, aquesta és una visió molt burgesa. La causa del medi ambient té una dimensió social i política molt important. S’han de subvertir les formes de relació dels humans amb el planeta.

Com deia, el problema més important que tenim, i que aquí es tradueix en focs forestals però també en víctimes de la contaminació, és la carbonització de l’atmosfera. Tenim l’aire ple de diòxid de carboni, i aquest és un problema que passa a tot arreu, no és local sinó universal. Hi ha un treball molt interessant de l’investigador català Josep Peñuelas, fet a partir d’un herbari del segle XIX que pertanyia a un farmacèutic i on hi havia, entre d’altres, una branca d’alzina. Estudiant els estomes d’aquesta branca, que és per on transpiren els arbres, va poder quantificar la quantitat de diòxid de carboni en aquella època, que va resultar ser de 280 unitats per milió per metres cúbics, mentre que ara estem en 430 unitats. Aquestes emissions estan a l’atmosfera, el diòxid de carboni no té olor ni color i provoca l’efecte d’hivernacle, està modificant la radiació del sol i és una de les causes principals de l’augment de temperatura. I tot té una relació directa amb l’ús dels hidrocarburs. Sabem que si no es fa la transició energètica això ens porta a uns increments espectaculars de temperatura, increments de tres o quatre graus en pocs anys. Aquesta és la raó de l’emergència i la necessitat de canvi. La gent s’ha de moure molt més a peu, no pot ser que per anar a comprar mig quilo de mongetes agafem el cotxe, s’ha de reduir la mobilitat dels cotxes, hi ha d’haver més transport públic, i la ciència i la tecnologia han d’anar avançant en sistemes de mobilitat no agressiva.