“El neoliberalisme vol la dona a casa”

Sí, la rei­vin­di­cació del 8-M és impor­tant però és que estem enmig d’una crisi econòmica i sanitària en què els nivells de pre­ca­ri­e­tat labo­ral, pobresa i exclusió van en aug­ment. I a les dones els toca la pit­jor part d’aquesta crisi. El més urgent és la violència exer­cida sobre la dona, en què també hi ha l’econòmica. És més impor­tant que mai par­lar d’aquests temes durant el 8-M. Ara mateix el dis­curs mas­clista de la ultra­dreta està inten­tant cana­lit­zar la ràbia d’un grup de gent, en aquest cas dels homes. Nor­mal­ment, han gau­dit d’una posició econòmica més esta­ble i ara sen­ten amenaçats els seus pri­vi­le­gis davant l’aug­ment de la con­questa de drets per part de les dones. Aquest mas­clisme recal­ci­trant de la ultra­dreta és una con­tra­o­fen­siva sobre­tot dels homes més afa­vo­rits per aquest sis­tema. També crec que aquest dis­curs mas­clista té a veure amb la neces­si­tat que té el neo­li­be­ra­lisme ara mateix de fer fora del vai­xell molta gent i de treure les cures del sis­tema públic per poder-les por­tar a les llars. Totes les reta­lla­des en esco­les bres­sol, en cen­tres de dia, en men­ja­dors esco­lars, en lleis de dependència... Nor­mal­ment, totes aques­tes fei­nes les fan les dones. Tot això fa tor­nar les cures a l’àmbit domèstic. Lla­vors hi ha un dis­curs que diu que es neces­sita la dona a casa, perquè ara l’eco­no­mia neces­sita que la dona esti­gui a casa, fent cures.

Sí, tot el que ja havia començat, pel que fa a reta­lla­des, anirà cada vegada pit­jor. Totes aques­tes reta­lla­des ja han pas­sat i ara sem­bla que amb aquest res­cat econòmic i finan­cer d’Europa també s’ani­ran a reta­llar ser­veis públics. Si es reta­llen com­por­tarà pre­ca­ri­e­tat per a la dona, perquè les fei­nes de cures estan molt femi­nit­za­des, i si es fan reta­lla­des en la llei de dependència o en un men­ja­dor esco­lar, les que prin­ci­pal­ment per­den la feina són dones i això també les pre­ca­ritza molt, perquè al final totes aques­tes cures aca­ben reca­ient en l’àmbit domèstic. Una dona que hagi de cui­dar d’una per­sona malalta o d’un menor tindrà unes con­di­ci­ons labo­rals pit­jors en el mer­cat labo­ral. Les reta­lla­des en ser­veis públics com­por­ten pre­ca­ri­e­tat per a la dona.

Afor­tu­na­da­ment, no. També és veri­tat que soc autònoma i que tre­ba­llo en una coo­pe­ra­tiva de dones. El que sí que és cert és que és una feina, bé, com gai­rebé totes, que està molt mas­cu­li­nit­zada i que és molt poc con­ci­li­a­dora amb la vida. Tinc l’experiència de mol­tes com­pa­nyes a qui la con­ci­li­ació ha supo­sat un esforç o que fins i tot els ha impe­dit rea­lit­zar-se en igual­tat de con­di­ci­ons. En els sec­tors més pre­ca­rit­zats, hi ha una desi­gual­tat encara més nota­ble. En els ser­veis de neteja o en la indústria, com a advo­cada labo­ra­lista i experta en aquests temes de dis­cri­mi­nació, és molt comú veure cate­go­ries labo­rals més bai­xes entre homes i dones tot i fer una feina molt simi­lar. Això és una rea­li­tat. La bretxa sala­rial exis­teix i està cada dia sobre la taula. El dret de vega­des és una pro­fessió que va a favor de la gent pode­rosa i de la que ho té més fàcil. Ens hem de rea­pro­piar del dret per defen­sar les cau­ses de la gent que ho té més difícil.

Les fei­nes de cures i les del camps són les que menys reco­nei­xe­ment han tin­gut històrica­ment. De les més mal paga­des i també de les més mal vis­tes. Des que exis­tei­xen, les han dut a terme les per­so­nes que tenen menys pos­si­bi­li­tat d’esco­llir. A ser­vir, sem­pre venien les dones del poble i ara venen de tot els llocs del món. Al camp, doncs, sem­pre hi ha tre­ba­llat la gent més pobra, en con­di­ci­ons de semi­es­cla­vi­tud. Avui en dia, la situ­ació con­ti­nua sent la mateixa i en un món patri­ar­cal com aquest en què vivim, les dones són les que tenen menys pos­si­bi­li­tats d’esco­llir i, entre elles, les dones més pobres, que són les dones migrants que venen del sud glo­bal o de la perifèria. Seguei­xen sent les que tenen menys pos­si­bi­li­tats de triar. El fet que els majors abu­sos en els cul­tius de fruits ver­mells es con­tinuïn pro­duint sobre dones, jor­na­le­res i mar­ro­qui­nes, és un exem­ple del que passa al món sen­cer. Aquest any tor­na­ran a venir; es tracta d’un con­tin­gent de 14.000 dones que es con­trac­ten al Mar­roc, tre­ba­llen durant els mesos que dura la recol·lecció de la maduixa i les tor­nen al seu país quan aca­ben. L’any pas­sat en van venir la mei­tat a causa del tan­ca­ment de fron­te­res i fal­ta­ven mans. Tant de dis­curs que hi ha con­tra la migració i fal­ta­ven mans! Hi va haver un pro­blema en l’agri­cul­tura d’aquest país, que és un dels sec­tors més impor­tants. Les escu­llen pel fet de ser dones i ser mares. Han de ser mares.

És una de les con­di­ci­ons que acor­den el govern d’Espa­nya i el del Mar­roc. És un dels requi­sits que esta­bleix la patro­nal, dones amb família a càrrec, ja que amb aquesta con­dició s’asse­gu­ren que tor­na­ran al seu país quan acabi la cam­pa­nya. Hi ha mol­tes veus que diuen que això és anti­cons­ti­tu­ci­o­nal i ober­ta­ment dis­cri­mi­na­tori, però tot i això la selecció al Mar­roc con­ti­nua sent així. Un altre dels exem­ples és que es trien les dones amb els per­fils més vul­ne­ra­bles, perquè com que tre­ba­llar al camp és una feina tan dura, tan mal remu­ne­rada, es vol que gene­rin com menys con­flic­tes millor. Escu­llen per­so­nes que ho neces­si­ten molt i per a les quals el sou que tenen a Espa­nya tri­plica el del Mar­roc. Se supor­ten situ­a­ci­ons de molta pre­ca­ri­e­tat, fins i tot d’abús. La patro­nal ho sap i el govern ho sap, però seguei­xen esco­llint per­fils molts vul­ne­ra­bles.

Des de la coo­pe­ra­tiva de la qual formo part volem que es posi llum sobre tot això, que se’ns per­meti entrar a les fin­ques i que es col·labori perquè es cone­guin els abu­sos que cada any rela­ten les jor­na­le­res.

És molt difícil. Alguna vegada ho hem acon­se­guit... L’any 2018, el movi­ment femi­nista va empa­rar molt les denúncies d’abu­sos sexu­als; van sor­tir a la llum casos i hi va haver molta mobi­lit­zació gràcies a dones que es van aven­tu­rar a denun­ciar. Ara mateix, hi ha un cas obert per asset­ja­ment sexual. Acon­se­guim la punta de l’ice­berg. Ins­pecció de Tre­ball també ha acti­vat molt aquest tema, perquè almenys si les dones no volen denun­ciar, que els ins­pec­tors hi vagin i ho com­pro­vin. Només que hi hagués llum, un telèfon d’atenció a aques­tes dones que les atengués en el seu idi­oma... Fins ara no s’han acti­vat els pro­to­cols.

Són la punta de l’ice­berg del que ha d’arri­bar, lamen­ta­ble­ment, si no hi posem remei. La desi­gual­tat econòmica i la pos­si­bi­li­tat de no poder sos­te­nir la teva vida ni encara que sigui tre­ba­llant... El que crea, a banda de molta pobresa i exclusió, és molta ràbia social, i espero que puguem fre­nar aquesta injustícia econòmica i que es pugui fer una redis­tri­bució de la riquesa i que ningú quedi al marge d’una vida digna.