“L’actitud de les dones ha canviat”

Sens dubte ho ha estat. En qual­se­vol crisi, les dones sem­pre sor­tim més per­ju­di­ca­des, perquè, entre d’altres, con­cen­trem mol­tes de les fei­nes precàries, que són les pri­me­res que es veuen afec­ta­des. També s’ha evi­den­ciat que estàvem fent les tas­ques essen­ci­als de pri­mera línia molt per sobre de les que feien els homes i, per tant, amb una major expo­sició a la malal­tia. Les dades són clares: el sec­tor femení repre­senta un 64% de la venda de pro­duc­tes bàsics, el 86% del per­so­nal de neteja, el 80% del per­so­nal de ser­veis soci­als o el 84% de les per­so­nes que tre­ba­llen en les residències per a la gent gran...

Pre­ci­sa­ment. La sobrecàrrega de feina fora de la llar no ha reper­cu­tit en una reducció de les fei­nes domèsti­ques a càrrec de les dones. Con­ti­nuen dedi­cant el doble de temps que els homes tant a les tas­ques de neteja com a la cura de petits i grans. Aquesta dar­rera res­pon­sa­bi­li­tat ha com­por­tat que un per­cen­tatge molt més ele­vat de dones hagi hagut d’adap­tar la seva feina, o bé amb tele­tre­ball o bé amb nous hora­ris, i això li ha sig­ni­fi­cat menys pos­si­bi­li­tats de pro­mo­ci­o­nar-se a la feina. Hem per­dut un bon moment per refle­xi­o­nar sobre la neces­si­tat de can­viar els esce­na­ris i asso­lir la tan espe­rada pari­tat en tots els nivells.

Sí. El que passa a casa es tras­llada direc­ta­ment a les pos­si­bi­li­tats que tenim a fora i costa molt entrar en la rea­li­tat de cada domi­cili. Les cam­pa­nyes com aquesta ens aju­den a visi­bi­lit­zar les diferències de fei­nes i de rols i a inci­dir en l’edu­cació per superar les desi­gual­tats i pro­moure nous models d’orga­nit­zació fami­liar.

La passa enrere l’hem fet i segur que hau­rem de refer camí amb mesu­res específiques que aju­din les dones més vul­ne­ra­bles. La tasca de recons­trucció econòmica i social del país haurà de tenir una pers­pec­tiva de gènere, sense excu­ses. No cal recor­dar que ja partíem d’una situ­ació des­fa­vo­ra­ble que la pandèmia ha agreu­jat.

És una ini­ci­a­tiva que es basa en la meto­do­lo­gia esta­blerta per l’Ins­ti­tut Euro­peu de la Igual­tat de Gènere (IEIG) i que mesura la distància a través de dife­rents indi­ca­dors com la feina, el conei­xe­ment, els diners o la salut que hi ha en qual­se­vol soci­e­tat quan es tracta d’asso­lir la igual­tat real entre dones i homes. En una escala de l’1 al 100, amb dades del 2017, Cata­lu­nya es tro­bava en la novena posició, amb 70,9 punts, com­pa­rada amb països de la Unió Euro­pea. Estàvem per sobre de la mateixa Unió (67,4), d’Espa­nya (70,1) i al nivell de països amb l’índex més alt com el Regne Unit –quan encara era mem­bre–, els Països Bai­xos, Luxem­burg, Bèlgica i Irlanda. Pel que fa als àmbits, la salut és la que va pre­sen­tar més igual­tat de gènere i el conei­xe­ment i el poder, els que menys. Ara estem ana­lit­zant les dades del 2018 i hem vist una evo­lució en posi­tiu, perquè hem asso­lit els 72,5 punts i hem pujat dues posi­ci­ons i ja hem superat Bèlgica i Irlanda. Són bones notícies fruit d’un tre­ball cons­tant que ens per­met ava­luar si les polítiques que s’estan duent a terme obte­nen el resul­tat espe­rat. Tot i això, som cons­ci­ents que encara queda molt camí per recórrer.

És un dels grans rep­tes a superar, perquè mal­grat que un 60% de les titu­la­ci­ons uni­ver­sitàries les obte­nen les dones, el biaix de gènere és molt pro­fund en deter­mi­na­des car­re­res. Als estu­dis tec­nològics, hi arri­ben només un 25% de noies, i aquesta situ­ació repre­senta un greuge encara més gran quan mirem cap a un futur mar­cat per la tec­no­lo­gia, en què serà impres­cin­di­ble dis­po­sar de més conei­xe­ments sobre aquest àmbit a l’hora, entre d’altres, d’acon­se­guir un millor nivell labo­ral.

No varien gaire res­pecte a l’any pas­sat. Algu­nes de les més sig­ni­fi­ca­ti­ves són que es manté la bretxa sala­rial, que els càrrecs direc­tius no superen el 40%, que les pro­fes­si­o­nals científiques i intel·lec­tu­als són ara mateix un 56,6%, les admi­nis­tra­ti­ves prop d’un 70% i les dones en la res­tau­ració supo­sen un 60%. Una de les dades pre­o­cu­pants és que les dones repre­sen­ten segons les estadísti­ques només un 9% en els acti­vi­tats agrícoles, rama­de­res i pes­que­res, un fet del tot dis­cu­ti­ble, perquè no és que no hi siguin, sinó que no es comp­ten ni estan dona­des d’alta. També cal remar­car que les dones es tro­ben tres punts per sobre res­pecte als homes pel que fa a l’índex d’atur, 15% res­pecte al 12%.

Estem tre­ba­llant en la cre­ació d’un seguit de llis­tes en el cone­gut ser­vei de música digi­tal Spo­tify, amb cançons que pro­mo­guin la dona, que facin empo­de­ra­ment femení i que esti­guin lliu­res de violències mas­clis­tes. Seran tres àmbits: un que se cen­tri en l’oci lliure de violències mas­clis­tes, un segon con­tra el sexisme i la dis­cri­mi­nació i un ter­cer com a pro­moció de les dones en la indústria musi­cal. Tenim pre­vist que la mateixa ciu­ta­da­nia pugui pro­po­sar temes que es puguin anar inclo­ent en alguna de les llis­tes.

Ha estat un pas lògic. El procés per ser apro­vada ha estat molt ràpid, perquè es va voler fer abans que es dis­solgués el Par­la­ment, i ara caldrà desen­vo­lu­par-la, sobre­tot amb la segu­re­tat que arri­barà a tots els esta­ments públics que hau­ran d’incloure els nous con­cep­tes sobre diligència deguda o el con­sen­ti­ment sexual i garan­tir la for­mació espe­ci­al­ment en aquells tre­ba­lla­dors de l’admi­nis­tració que es dedi­quen a l’atenció de les dones, sense obli­dar, però, altres àmbits com l’edu­cació, les for­ces i cos­sos de segu­re­tat i l’ense­nya­ment uni­ver­si­tari, entre molts d’altres.

La trans­ver­sa­li­tat que suposa per no dei­xar enrere cap àmbit i aug­men­tar l’efec­ti­vi­tat en l’atenció dels casos; la incor­po­ració de noves defi­ni­ci­ons per ade­quar-se a la nova rea­li­tat, la lluita con­tra aque­lles pràcti­ques que per­pe­tuen les violències mas­clis­tes i l’impuls de més ins­tru­ments ori­en­tats a la sen­si­bi­lit­zació i a la pre­venció.

Es tracta d’un feno­men molt inte­grat a la cul­tura patri­ar­cal que hem vis­cut i que és molt difícil de des­mun­tar. Tren­car amb els models de mas­cu­li­ni­tat que par­tei­xen de la pos­sessió de la dona, com si fos un objecte, no és sen­zill i demana la col·labo­ració de tot­hom, sobre­tot dels homes, a qui demano que no menys­tin­guin, ni con­sen­tin, ni sobre­tot mini­mit­zin situ­a­ci­ons o mane­res de fer que poden aca­bar sent la base del mal­trac­ta­ment en un futur. L’acti­tud de les dones sí que ha can­viat en els últims anys i ha d’aju­dar a ser capaç de posar el fre a les rela­ci­ons tòxiques molt més abans. També és cert que les pro­cla­mes de certs grups polítics de dre­tes negant que la violència no té gènere no aju­den i ens pre­o­cupa quin recor­re­gut podran tenir.

La pandèmia no ens dei­xarà mos­trar la imatge de milers de dones recla­mant la igual­tat pels car­rers i afec­tarà l’empo­de­ra­ment que es res­pi­rava en el col·lec­tiu, però les rei­vin­di­ca­ci­ons es man­tin­dran i tro­ba­rem altres mane­res de fer-nos sen­tir, perquè si alguna cosa hem après durant aquest any de crisi sanitària arreu del món és a rein­ven­tar-nos i a posar-hi ima­gi­nació. Més aviat que tard tor­na­rem a omplir els car­rers.