Anàlisi
EL TJUE OBRE UNA PORTA ALS EXILIATS
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) acaba d’obrir una nova porta als exiliats, una via que podria ajudar, en un futur, al seu retorn. Ha estat a través d’una sentència que el TJUE va emetre dimecres passat –i que La República la va avançar aquell mateix dia al web– que es pot convertir en un escut davant futures euroordres contra els exiliats i que els donarà un espai de llibertat dins la UE, a banda d’obrir una nova escletxa contra les euroordres pendents encara del president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí. La rellevància d’aquesta sentència és que determina que el que dicti el tribunal de qualsevol país de la Unió Europa ha de ser respectat per la resta de membres de la UE. La Unió Europea ha de funcionar com un tot, diu, i d’acord amb l’article 54 del Conveni d’Aplicació de l’Acord de Schengen (CAAS) de lliure circulació, un ciutadà no pot ser perseguit i sotmès a una investigació pels mateixos fets en diferents estats de la Unió. Ha de regir, conclou el tribunal, el principi non bis in idem, és a dir ‘de cosa jutjada’, com passaria entre els tribunals dins de qualsevol estat. “La lògica que s’ha de seguir és la d’actuar com un bloc. Una resolució que extingeixi l’acció pública en relació amb uns fets en un estat membre ha de tenir els mateixos efectes en qualsevol altre lloc del mateix espai de llibertat”, defensava l’advocat general Michal Bokek en l’opinió emesa el 19 de novembre del 2020 que el tribunal ha fet ara seva. I afegeix que l’espai lliure de la UE “implica l’existència d’una confiança mútua entre els estats i els seus sistemes de justícia penal, fins i tot quan l’aplicació del seu propi dret nacional pugui conduir a una solució diferent”.
Si bé la sentència no té l’origen en cap demanda vinculada directament amb les exiliats, sí que hi està vinculada en origen. El cas ha estat plantejat davant del tribunal de Luxemburg per l’equip d’advocats alemanys del president Carles Puigdemont. De fet, des del juliol del 2018, quan el tribunal de Schleswig-Holstein va denegar l’extradició del president argumentant que els fets de què l’acusaven no podien ser considerats rebel·lió ni sedició (deixava la porta oberta a l’extradició per malversació), buscaven l’oportunitat de plantejar davant el TJUE la manera de fer respectar la sentència alemanya a la resta d’Europa. La via ha estat el cas que ha resolt ara la Gran Sala del TJUE i que fa referència a un ciutadà alemany de qui els Estats Units demanava l’extradició. El cas va ser arxivat a Alemanya, però això no impedia que l’alerta de la Interpol (notificació vermella) es pogués activar en qualsevol altre país de la Unió i ser detingut i extradit per un altre país de l’espai comunitari. Tot i que el cas fa referència a l’extradició plantejada per un tercer país fora de la Unió, la sentència estableix que el criteri “de cosa jutjada” ha de regir també en el cas de les ordres de detenció europea entre els estats de la UE. Sempre que, adverteix el TJUE, el tribunal en qüestió hagi resolt el fons de l’assumpte.
puig i puigdemont, CAS TANCAT
Amb aquest pronunciament, el TJUE segella definitivament la negativa dels tribunals belgues contra l’extradició de Lluís Puig per malversació. Segons la tesi del tribunal de Luxemburg, Puig no hauria de poder ser sotmès a cap nou procés d’extradició dins d’Europa i, per tant, tindria llibertat de moviments. La decisió belga ha de ser respectada allà on vagi de la UE. El mateix criteri s’hauria de poder aplicar al president Carles Puigdemont en relació amb la sentència del tribunal alemany de Schleswig-Holstein, que està als antípodes de la consideració que n’ha fet el Tribunal Suprem espanyol, amb dures condemnes per sedició contra els presos polítics. I aquesta resolució, de ben segur, que la podrà fer valer, pel que fa a l’acusació de sedició, també davant el tribunal belga on ara hi ha en tràmit la seva euroordre. Alemanya només va considerar la possibilitat que fos extradit per ser investigat i jutjat per malversació, però el magistrat Pablo Llarena s’hi va negar i va buscar una altra oportunitat per enviar una tercera euroordre a Bèlgica.
Ara, però, les euroordes contra el president Puigdemont i l’exconseller Toni Comín, a Bèlgica, i la de Clara Ponsatí, a Escòcia, estan paralitzades per les prejudicials presentades per Llarena davant el tribunal de Luxemburg, un intent de revertir la sentència belga que denega l’extradició de Lluís Puig i evitar que es tanqui també la porta a la possibilitat de jutjar la resta d’exiliats al Suprem. La sentència d’aquesta setmana del Tribunal de Luxemburg podria dinamitar, però, alguns dels plantejaments de Llarena que reclama, entre altres coses, que un tribunal belga no pugui entrar a valorar i qüestionar si el Suprem és o no competent per jutjar els exiliats.
I A ESPANYA?
Fins a quin punt la sentència del TJUE vincula el procés engegat contra els exiliats al Suprem espanyol i si podria impedir en un futur un judici a Espanya és un tema més complex, però hi obre, de ben segur, una forta escletxa. De fet, el Suprem no va ni respectar la immunitat parlamentària de Puigdemont i Comín i s’ha negat sempre a aixecar l’ordre de detenció a Espanya un cop van ser reconeguts com a eurodiputats, unes ordres de detenció recentment avalades també pel Tribunal Constitucional. En tot cas, el que és segur és que la sentència els dona un espai més ampli de llibertat dins els països de la Unió Europa, i fa topar de nou els tribunals espanyols contra el mur de la justícia europea, confrontant els seus criteris amb els d’altres països europeus. Una estratègia que l’advocat dels exiliats, Gonzalo Boye, resumia, recentment en una entrevista La República amb un símil futbolístic: “Hem introduït el VAR a la justícia espanyola.”
