Entrevista

JOSEP ROVIRA

TREBALLADOR SOCIAL. FUNDADOR D'ENERGY CONTROL I DIRECTOR DE L'ÀREA DE DROGUES DE L'ENTITAT ABD

“És necessari regular les drogues”

Josep Rovira, fundador d’Energy Control, de previsió de riscos en el consum de drogues, ho planteja: la via punitiva no les ha fet desaparèixer, ni ho farà. No és l’hora de la regulació?

POLICIES I JUTGES
“La via de la guerra contra la droga ha fracassat. Els mercats guanyen terreny i poder i les drogues són més diverses ”
BALANÇA
“El consum de drogues sempre està vinculat a una situació de risc, i més quan estem parlant d’escenaris no segurs”
SUBSTÀNCIES
“Malgrat que no ho vulguem veure, la substància que crea més problemes, orgànics i socials, és l’alcohol”
UNA LLEI
“Vint-i-tres estats dels EUA han regulat el cànnabis. Els EUA, que eren els sentinelles de la prohibició! Les regulacions funcionen”
COVID
“Amb la pandèmia s’han modificat els patrons d’ús i els llocs on es fa el consum. Molta festa privada, entorn domiciliari”
Fa molts anys, i a propòsit de les dro­gues de dis­seny, de saber què es feia als afters, se sen­tia molt a par­lar d’Energy Con­trol. Mun­ta­ven para­des al cos­tat dels locals d’oci i, si ho volies, t’infor­ma­ven i asses­so­ra­ven. Sense tabús. Energy Con­trol, emmar­cat en l’Asso­ci­ació Benes­tar i Desen­vo­lu­pa­ment (ABD), era revo­lu­ci­o­nari. Ho és encara. No abor­den el con­sum de dro­gues des de la por. Reco­nei­xien, com ara, la rea­li­tat: hi ha dro­gues i n’hi haurà; es con­su­meix i es con­su­mirà. Es poden reduir els ris­cos? El 2022, Energy Con­trol farà vint-i-cinc anys. S’han con­ver­tit en un refe­rent inter­na­ci­o­nal en l’abor­datge de les dro­gues. Energy està dins d’ABD, però és més cone­gut que l’enti­tat.
Energy Con­trol era una pro­posta de marca, pen­sant sobre­tot a arri­bar a la població jove, amb la qual ens volíem comu­ni­car. En aquest sen­tit, l’enti­tat, pròpia­ment, Asso­ci­ació Benes­tar i Desen­vo­lu­pa­ment, per­dia pes. Energy, però, sem­pre ha estat dins d’ABD. Aquesta enti­tat té l’ori­gen en els anys vui­tanta, en l’abor­datge de la pro­blemàtica de dependència. En aquell moment, estava molt cen­trada en l’alco­hol i, sobre­tot, en l’heroïna. Va desen­vo­lu­par una tasca impor­tant, pel que fa a trac­ta­ment, i en tot allò que és la reducció de danys, la pro­blemàtica del con­sum addic­tiu. També va ser l’enti­tat que va posar en marxa les pri­me­res sales de con­sum super­vi­sat a Cata­lu­nya. Per tot ple­gat, vam posar en marxa Energy Con­trol des d’aquesta enti­tat, perquè ABD tre­ba­lla les dro­go­de­pendències –tot i que té altres àmbits d’actu­ació–, i segueix por­tant ser­veis ambu­la­to­ris de trac­ta­ment, ser­veis de reducció de danys i de pre­venció.
El dis­curs d’Energy va ser molt tren­ca­dor des de l’inici.
Era molt nou, i fins i tot podia arri­bar a ser qüesti­o­nat. Ho vam fer cor­rent ris­cos, com que ens repren­gues­sin for­ta­ment o que ens trobéssim amb algun pro­ce­di­ment legal, tot i que teníem empara i el conei­xe­ment dels mar­ges que teníem per tre­ba­llar.
La situ­ació ha can­viat molt, però.
Ara, al cap dels anys, el que dèiem forma part de les polítiques públi­ques. És a dir, que els plans estratègics i les polítiques públi­ques ho van incor­po­rar. Hi ha molts països a la UE que estan en aquesta línia. També hem acom­pa­nyat països de l’Amèrica Lla­tina en la imple­men­tació. La reducció de ris­cos és una bata­lla gua­nyada, forma part de la pre­venció. Al seu moment, es va inci­dir en la reducció de danys, pen­sant en aquells que ja s’han fet mal. Després ha vin­gut la reducció de ris­cos.
Què han apor­tat?
Fins que vam començar sem­pre s’havia pen­sat que les dro­gues s’havien d’abor­dar des del no.
La via poli­cial i judi­cial.
Sí. Sobre­tot es trac­tava d’evi­tar l’acos­ta­ment al con­sum. I en el trac­ta­ment, acon­se­guir dei­xar de con­su­mir. L’única opció és el trac­ta­ment per abs­tinència, i als joves, sobre­tot, dir-los que no les pren­guin. Vam veure que la majo­ria de la població vin­cu­lada al con­sum de dro­gues no expe­ri­menta un dany, sinó que està expo­sada a ris­cos. El dany és una pro­ba­bi­li­tat. Volíem fer un acom­pa­nya­ment perquè les situ­a­ci­ons de pro­blemàtica no apa­re­guin. És a dir, el tre­ball pre­ven­tiu no pot pen­sar només en els no con­su­mi­dors. Ha de pen­sar sobre­tot, i pri­mer, des d’una pers­pec­tiva de salut i de res­pon­sa­bi­li­tat públi­ques, que aquells que cor­ren una situ­ació de risc són els que han de ser ate­sos. Com? Amb infor­mació, amb tre­ball de pre­venció, de presa de consciència, de recur­sos que l’aju­din a fer una gestió pru­dent i mode­rada de la relació amb les dro­gues.
Les substàncies no s’erra­di­ca­ran i se segui­ran con­su­mint.
Partíem d’aquesta pre­missa! Actu­al­ment, ningú ho posa­ria en dubte! Quan Energy Con­trol va néixer encara podies sen­tir algú que deia que somi­ava en un món sense dro­gues. Ara no hi ha ningú que ho digui. Les dro­gues no des­a­pa­rei­xe­ran i sem­pre tin­dran con­su­mi­dors. A més de par­lar de les dro­gues d’abans, hem de par­lar de més vari­ants i de més dro­gues. La via de la guerra con­tra la droga ha fra­cas­sat. Es veu com els mer­cats gua­nyen ter­reny i poder i com les dro­gues són més diver­ses i, algu­nes, com­por­ten més ris­cos.
Quina ha estat l’evo­lució del per­fil de con­su­mi­dor res­pecte de fa quinze anys? Es par­lava de poli­con­sum, i se solia dir “jo con­trolo” quan, de fet, es con­tro­lava més aviat poc.
Les pobla­ci­ons actu­als pos­si­ble­ment no tenen con­sums tan inten­sius com abans. Ara, el poli­con­sum encara és més pre­sent, fins i tot. O tan pre­sent. També es pot dir que el conei­xe­ment sobre els ris­cos està més incor­po­rat, la qual cosa no vol dir que les per­so­nes no esti­guin sot­me­ses a situ­a­ci­ons en què poden come­tre errors impor­tants. Les pro­blemàtiques rela­ci­o­na­des amb el con­sum con­ti­nuen sent les matei­xes.
Quan par­lem de risc es refe­reix a la substància i al com, on i amb qui es con­su­meix? Al seu web par­len de situ­a­ci­ons de risc que, fa anys, no s’esmen­ta­ven, com les rela­ci­o­na­des amb la com­bi­nació sexe i droga. Fa temps, es par­lava, bàsica­ment, de dro­gues a la dis­co­teca.
Hi ha mol­tes substàncies que abans no exis­tien. Per tant, en ter­mes de risc, es pot dir que la població està més expo­sada. També hi ha entorns de con­sum dife­rents als lúdics, i més ara, amb la pandèmia i els locals d’oci tan­cats.
Com ha afec­tat la covid?
Amb la pandèmia s’han modi­fi­cat els patrons d’ús i els llocs on es fa el con­sum. Molta festa pri­vada, entorn domi­ci­li­ari. Ja veu­rem cap a on va tot ple­gat, perquè segu­ra­ment que el con­text d’oci tal com l’hem cone­gut abans de la pandèmia –que ja estava en crisi, sobre­tot el de dis­co­teca–, es veurà modi­fi­cat.
Com està pre­sent, Energy Con­trol, quan no es pot posar la parada al cos­tat d’un local perquè està tan­cat?
Últi­ma­ment, hem pogut estar en fes­tes majors, en fes­ti­vals de música –poc, això sí– i en dis­co­te­ques, gens, perquè no s’han obert. Ja veu­rem com va, com deia, la recu­pe­ració de l’oci més públic. Ara estem tre­ba­llant en la manera d’arri­bar a la població que està con­su­mint en un con­text pri­vat.
I com va?
Energy ha gua­nyat acces­si­bi­li­tat a una deter­mi­nada població, i la seva con­fiança. Par­lem de població de con­sum i de joves. Xar­xes, enques­tes, segui­dors, és la via d’infor­mació més impor­tant. Per a nosal­tres, la cre­di­bi­li­tat i la con­fiança són molt impor­tants, perquè fins que vam començar a tre­ba­llar-hi, la infor­mació sobre dro­gues s’abor­dava des de la cen­sura. Nosal­tres vam tenir clar que no s’ha de mora­lit­zar, que no s’ha de dir “no”, sinó que s’ha acom­pa­nyar les per­so­nes en les seves deci­si­ons perquè les pren­guin per volun­tat pròpia i de manera rao­nada, i sense jut­jar-los. Que les per­so­nes sàpiguen que si volen ges­ti­o­nar els seus pla­ers hau­ran de ges­ti­o­nar els seus ris­cos. D’altra banda, l’anàlisi i el moni­to­ratge de mer­cats ara no tenen res a veure amb quinze anys enrere, perquè hem gua­nyat molt en exper­tesa, en detecció. Ara som una font d’infor­mació clau per a l’Obser­va­tori Euro­peu de les Dro­gues.

El límit el poses tu

Valo­rar els ris­cos, què és?
És la capa­ci­tat de posar límit, amb la quan­tia, amb la freqüència. És valo­rar ris­cos deri­vats de cir­cumstàncies que no són segu­res, perquè estem expo­sats fins i tot a violència externa, i l’auto­gestió, si hem con­su­mit, estarà min­vada. Els ris­cos poden estar també en el procés de des­plaçar-nos, si neces­si­tem aga­far el cotxe… i tot això sense entrar en l’adul­te­ració de la substància, o l’excés de puresa, que tan dolent és un fet com l’altre. Resu­mint, el con­sum de dro­gues sem­pre està vin­cu­lat a una situ­ació de risc, i més quan estem par­lant d’esce­na­ris no segurs o no pre­pa­rats per al con­sum. I tot això en un marc –cal tenir-ho molt pre­sent– total­ment il·legal, sense regu­la­rit­zar. Les per­so­nes, per tant, valo­ren que hi ha ris­cos, alguns més pos­si­bles que d’altres, i la seva gra­ve­tat i, posant cer­tes mesu­res, veuen si els “surt a compte”. Sor­tir a compte vol dir que pot­ser pren­dran mesu­res i trau­ran ren­di­ment a les seves ganes de festa. Posar-ho tot en una balança és el que fa que les per­so­nes apli­quin mesu­res. No es volen que­dar sense pas­sar-ho bé, sense cer­tes rela­ci­ons amb el plaer, sense soci­a­lit­zar. Ho valo­ren i van deci­dint.
En pandèmia, no deuen fer un porta a porta, per tro­bar la seva audiència.
El que fun­ci­ona, en aquest cas, són les xar­xes soci­als. I el tre­ball entre iguals, l’efecte bola de neu. És a dir, tenir infor­mants clau. Ja no tens, de moment, la pos­si­bi­li­tat de mun­tar un estand i que et vin­guin a la botiga, per dir-ho d’alguna manera. Així doncs, tre­ba­llem molt la comu­ni­cació.
Cada per­sona és un món, és cert, però hi ha trets comuns que ens per­me­ten detec­tar que hi ha un pro­blema.
Abans de par­lar de relació addic­tiva amb una substància, hi ha un cúmul de situ­a­ci­ons pro­blemàtiques asso­ci­a­des al con­sum. Tal per­sona havia de tor­nar a tal hora i no ho ha fet; ha fal­tat a la feina; la seva relació amb els altres can­via, es per­den certs amics... Hi ha mol­tes situ­a­ci­ons que si la per­sona no les observa, no modi­fica. Es va fent una mun­ta­nya, amb una reacció que és com dir: “Tant me fa, jo tiro enda­vant.” A més, la substància, en aquell moment, és una manera de des­con­nec­tar-se fins i tot dels pro­ble­mes que l’estan por­tant al con­sum, de forma asso­ci­ada a altres temes. Pot ser que la per­sona no s’ho reco­ne­gui, però sí que s’està mobi­lit­zant al vol­tant de la substància i del con­text del con­sum.
Con­text de con­sum. En quin sen­tit?
Dic això perquè pot­ser hi ha casos en què no podem dir que sigui la substància, pròpia­ment, la que com­porti l’addicció, sinó que hi ha un con­text de relació addic­tiva. Això es veia clara­ment en el cas de l’èxtasi. No es podia par­lar clara­ment d’una addicció a l’èxtasi, sinó més aviat que les per­so­nes esta­ven engan­xa­des a la festa. La substància en si mateixa gene­rava una tolerància molt gran. El que neces­si­ta­ven era sor­tir de festa.
Altres fac­tors que fan l’addicció.
Hi ha molts estu­dis que ens diuen que, mal­grat que no ho vul­guem veure, la substància que crea més pro­ble­mes, orgànics i soci­als, és l’alco­hol. I no la tenim en compte. L’alco­hol i l’heroïna encapçala­rien la llista de les més addic­ti­ves. Però també tenim la cocaïna… i hauríem de par­lar de les ben­zo­di­a­ze­pi­nes [substàncies psi­cotròpiques, amb efec­tes sedants, somnífers, ansiolítics, rela­xants mus­cu­lars], els tran­quil·lit­zants. En ter­mes de tendència, addicció i pro­blemàtica asso­ci­a­des són molt més ele­va­des.
O la crisi d’addic­ci­ons deri­vada de l’abús d’analgèsics que va des­ta­par el 2019 als EUA.
Sí, el trac­ta­ment del dolor a través d’opi­a­cis, com per exem­ple el fen­ta­nil [simi­lar a la mor­fina, però molt més potent]. És una pro­blemàtica gene­rada des de l’entorn de les far­macèuti­ques.
Hi ha mane­res de ser, de fun­ci­o­nar, de ges­ti­o­nar les emo­ci­ons, que podríem dir que són, per si matei­xes, un fac­tor de risc?
Segur. No les sabria des­criure, però mai podem pen­sar que la pro­blemàtica més addic­tiva només té relació amb la substància. No. Sem­pre és en relació amb un mateix, amb les vivències, amb la història per­so­nal, i on es fa, perquè con­su­mir en un marc de polítiques de pro­hi­bició té pes. Hi ha un seguit de deter­mi­nants per­so­nals i soci­als que con­tri­bu­ei­xen, afa­vo­rei­xen, un procés d’addicció.

Droga igual a delicte?

Un clàssic: con­sum de dro­gues i relació amb mar­gi­na­li­tat, delinqüència.
No és així i no ho ha estat mai. Passa que quan s’arriba als con­sums pro­blemàtics dins de les clas­ses soci­als més des­fa­vo­ri­des, la situ­ació és com­plexa.
Sense recur­sos, més difi­cul­tats.
Se’ls acu­mu­len molts pro­ble­mes, els de caire social. Aquí hi ha la mar­gi­na­li­tat! I si hi ha mar­gi­na­li­tat pot aparèixer la delinqüència. Les dro­gues no por­ten a una con­ducta delic­tiva, sinó la mar­gi­na­li­tat. Què passa? La gent amb recur­sos s’enganxa a les dro­gues, con­su­meix, però pot­ser té una família que els dona suport, poden tenir recur­sos per­so­nals, tenen mol­tes altres opci­ons abans d’aca­bar al car­rer. Els que aca­ben al car­rer són els que cauen en la mar­gi­na­li­tat i entren, de manera potent, en una espi­ral d’auto­es­tigma. L’estigma que l’entorn pro­jecta sobre mi el faig meu i jo mateix em nego la pos­si­bi­li­tat de resol­dre la situ­ació en què em trobo.
Cada dia es des­man­te­llen plan­ta­ci­ons de mari­hu­ana. Si el sis­tema, fins ara, no ha acon­se­guit con­tro­lar la droga, pot­ser s’ha de par­lar de lega­lit­zació?
Les vies uti­lit­za­des no han fun­ci­o­nat, si el seu objec­tiu era reduir els mer­cats o el con­sum, perquè crei­xen. Pel que fa a aquest objec­tiu, ha estat un des­as­tre, un fracàs total. Però és que, a més, ha tin­gut un cost molt ele­vat, fins i tot l’ONU ho ha reco­ne­gut. Quan una política s’ha demos­trat fra­cas­sada, ine­ficaç i nega­tiva per a la població, s’ha de sus­pen­dre. No podem tenir polítiques que no s’avaluïn i es modi­fi­quin segons els seus resul­tats! Per no fer can­vis sem­pre recor­ren a l’home del sac: “Si no es fes així, encara seria pit­jor!” Hi ha països que han regu­lat el cànna­bis i s’ha demos­trat que això que diuen és men­tida! Vint-i-tres estats dels EUA han regu­lat el cànna­bis. Els EUA, que eren els sen­ti­ne­lles de la pro­hi­bició! Avui dia, és neces­sari regu­lar les dro­gues, no hi ha cap altre camí. Tenim resul­tats, les regu­la­ci­ons fun­ci­o­nen. Sí que es pot regu­lar l’accés al con­sum de dro­gues, perquè és lega­lit­zar i regu­lar. El model que es va apli­car amb l’alco­hol, la famosa llei seca, va repre­sen­tar una boge­ria, quan es va aixe­car la pro­hi­bició. Sense límits, comer­ci­a­lit­zació al màxim, publi­ci­tat, negoci… És nega­tiu. La pro­hi­bició, com la libe­ra­lit­zació, és el que té més cos­tos per a la salut i per a la soci­e­tat. Cal regu­lar, amb unes nor­mes d’acces­si­bi­li­tat, els cri­te­ris de pro­ducció i l’atenció de les neces­si­tats que pugui tenir la població. És el model que defen­sem, però hi ha mol­tes resistències, molts interes­sos, encara que se sap que s’aca­barà pro­duint. Quant als interes­sos, hi ha qui viu de la pro­hi­bició, tant des d’una banda com de l’altra. Hi ha els interes­sos d’uns, perquè ja tenen un sis­tema con­tra les dro­gues i l’hau­rien de can­viar de dalt a baix, i hi ha interes­sos del tràfic. Hi ha interes­sos econòmics, i men­tre no esti­guin situ­ats per que­dar-se amb el mer­cat, no volen una llei. I, a més, caldrà que es posin d’acord amb el cost polític.
Hi ha una part de la població reti­cent.
Una majo­ria de la població espa­nyola està a d’acord a regu­lar, però una majo­ria feble. A Cata­lu­nya i al País Basc, la majo­ria és acla­pa­ra­dora. L’acció política també fun­ci­ona segons el cri­teri de “quin preu hauré de pagar?” La soci­e­tat sem­pre ha d’anar al davant i, en aquest cas, també. Pri­mer vindrà la regu­lació del cànna­bis en ter­mes mèdics i hi haurà cer­tes far­macèuti­ques que sabran posi­ci­o­nar-se per quan tin­guin l’opor­tu­ni­tat.

Professió militant

Josep Rovira va néixer a Badalona fa 54 anys. Quan en tenia 15, explica, en un barri de la ciutat, i amb uns companys, va posar en marxa un esplai. “Hi havia nanos que inhalaven cola, i em vaig començar a interessar pel consum de drogues. Quan vaig començar a formar-me com a treballador social, ja pensava a aplicar els meus coneixements en el consum de substàncies i gent jove.” I així va ser com, de seguida, va començar la seva carrera professional. Una cosa va portar a l’altra. i es va fundar Energy Control. “Amb les persones que venien al nostre servei treballàvem amb una mirada comunitària, de pensar com hauria de ser la comunicació en drogues perquè fos efectiva. Dins del grup que vam començar hi havia gent que havia anat a ser atesa. Comptar amb tantes mans va permetre que el projecte avancés. Hi ha un element: sempre hi ha hagut un punt de militància. Si no hagués estat pel vessant social, pel fet de fer feina en un barri de la meva ciutat, juntament amb qüestions més personals, d’implicació en moviments, m’hauria dedicat a l’esport, que sempre havia pensat que... i mira!”

Plaer i risc, a la balança

Tot convida a gaudir: compra, visita, menja, regala’t un caprici, però sense aprofundir en una realitat, i és que el plaer és un gran motor. “Abans, quan es volia fer educació sexual, o més aviat prevenció sobre qüestions de sexe, tampoc es parlava de plaer. Es parlava només dels riscos. Del plaer, se n’ha de poder parlar.” Malament rai, si es volen fer canvis a còpia de negacions. “Qualsevol comunicació preventiva educativa, primer de tot, ha de respondre a allò que fa que les persones s’hi interessin, s’hi sentin atretes, els mogui. Vam tenir molt clar que no negaríem que en les drogues hi ha una relació de plaer i recompensa. Quan ho reconeixem, donem la possibilitat que les persones entenguin que per preservar aquest plaer han d’assumir que hi ha riscos i gestionar-los. No podem desconnectar del fet que les persones obtenen una recompensa amb les drogues i que per això hi van cap. Sempre passarà, i per això hem de treballar en la manera com les persones es volen beneficiar d’aquest ús de les substàncies amb seguretat.” En un entorn en què els joves es troben cada vegada més productes de formulació desconeguda, batejats amb qualsevol nom, de debò només hi ha l’eina del “no ho facis”?

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.