“Un divorci amb amor requereix intel·ligència emocional”

Sí, cert. A les dedi­catòries dono les gràcies al meu exma­rit, perquè ho vam fer amb amor, i con­ti­nua sent així. Això no vol dir que no sigui com­pli­cat, que no hi hagi dolor, però nosal­tres sem­pre hem tin­gut la capa­ci­tat de situar-nos per damunt de tot això i hem anat junts, ens hem vist i ens hem esti­mat com a família quan ha cal­gut.

No pots tenir expec­ta­ti­ves més enllà del que ha estat la relació de pare­lla habi­tu­al­ment. Una pare­lla que mai no s’ha comu­ni­cat gaire, després tam­poc que­da­ran per sopar i expli­car-s’ho tot. Sí que és cert que per fer-ho amb amor cal un esforç per res­pon­sa­bi­li­tat. Hi ha una relació.

Tens una relació amb la teva expa­re­lla perquè hi ha fills. És ine­xo­ra­ble. Un cop ens ado­nem d’això, ve la com­ple­xi­tat de com ho farem per recons­truir la relació post­di­vorci, i de manera que sigui bene­fi­ci­osa per als nos­tres fills i per a nosal­tres. Divor­cis amb amor és una crida a la res­pon­sa­bi­li­tat, però també a la salut men­tal, a viure millor. L’alter­na­tiva a això és un mal­son.

Tenim molt poca cul­tura del diàleg. Estic tre­ba­llant en un altre lli­bre pre­ci­sa­ment sobre com dis­cu­tir en pare­lla. És una cul­tura que no tenim, sí. Venen pare­lles a veure’ns al des­patx i ens diuen: “No ens ente­nem en aquest punt. Per què no ens aju­deu a arri­bar a un acord?” I s’asse­uen amb el pro­fes­si­o­nal de la gestió de con­flic­tes i prac­ti­quen un tipus de comu­ni­cació que comu­nica, man­te­nen un diàleg que expressa.

I la situ­ació s’enreda.

La no-comu­ni­cació és impos­si­ble. El silenci és comu­ni­cació i ja ens està dient alguna cosa.

Un divorci amb amor, tal com jo ho plan­tejo, reque­reix intel·ligència emo­ci­o­nal. Quan parlo de fer-nos res­pon­sa­bles, parlo d’intel·ligència emo­ci­o­nal. És a dir, sàpigues quina mot­xi­lla por­tes, allò que t’enfada, allò que et posa trista i ges­ti­ona-ho; no t’haurà agra­dat gens que t’hagi estat infi­del, per exem­ple, però ara has de trac­tar altres qüesti­ons. Agafa això que sents i posa-ho en una altra banda, aparta-ho per poder par­lar dels teus fills. Això és gestió emo­ci­o­nal. S’ha de ser intel·ligent emo­ci­o­nal­ment. És res­pon­sa­bi­li­tat res­pecte als fills i per por­tar les reg­nes de la teva vida i no ser com una fulla que va d’aquí cap allà, segons per on et por­tin les emo­ci­ons.

Les xifres del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial par­len de sepa­ra­ci­ons amis­to­ses i sepa­ra­ci­ons con­ten­ci­o­ses. Les amis­to­ses repre­sen­ten entre el 70% i el 80% dels casos. Amis­tosa, però, no vol dir feta amb amor, amb res­pon­sa­bi­li­tat. Vol dir que no han aca­bat als tri­bu­nals, sinó que han arri­bat a un acord. Jo pro­poso fer un pas més.

No es poden dir fins mai més. No siguem anal­fa­bets emo­ci­o­nal­ment! Hem de tenir en compte com ens sen­tim, què ens pas­sarà i ges­ti­o­nar-ho. Amb les pare­lles a què aju­dem, tre­ba­llem així. Fem medi­ació, que es par­lin, i s’arriba a acords. També cal dir que, quan ve una pare­lla que ja ha pas­sat pels tri­bu­nals, costa aju­dar-los. S’han esbron­cat i són com plats tren­cats que és difícil tor­nar a recom­pon­dre. En el cas de les pare­lles que ho han fet bé des del començament, es pre­serva una relació mínima­ment digna que després per­met que les coses fun­ci­o­nin bé.

Exacte! D’aquí la importància de la men­to­ria i de l’acom­pa­nya­ment. Les per­so­nes neces­si­ten saber quant paga­ran de l’escola i qui es que­darà el pis. Estàs dol­gut, però els acords s’han d’asso­lir, si no és que es té una situ­ació econòmica molt còmoda. La majo­ria, però, té la neces­si­tat d’acor­dar. I sí, ho han de fer en el pit­jor moment, quan menys ganes tenen de veure l’altra per­sona. D’altra banda, la meva experiència és que aquest procés no es pot retar­dar, perquè sem­pre és pit­jor. M’he tro­bat pare­lles que em diuen: “Fa qua­tre anys que ens vam sepa­rar, però no vam fer papers, mai no ens hem asse­gut a par­lar i ara jo tinc una altra pare­lla i encara estem vin­cu­lats, amb la hipo­teca, amb...” Qua­tre anys després, no és el mateix. En el moment de la rup­tura, encara for­mes part d’una uni­tat. Després, estàs lluny d’aque­lla per­sona. És com­plex. La reco­ma­nació pro­fes­si­o­nal és que, mal­grat que sigui dolorós, s’ha d’arri­bar a acords quan toca.

Vaig fer un màster en acom­pa­nya­ment a la Facul­tat de Psi­co­lo­gia, però no soc psicòloga. El men­tor tre­ba­lla sobre allò que està pas­sant, sobre allò en què la per­sona té capa­ci­tat d’inci­dir. No és com anar al psicòleg, a sanar. Jo tre­ba­llo amb gent que s’està divor­ci­ant i està pas­sant un mal moment, i els acom­pa­nyo en això. Fa trenta anys que em dedico als divor­cis. Ara, si tenen un tras­torn de la per­so­na­li­tat o un trauma, han d’anar al psicòleg.

El divorci va cos­tar molt d’acon­se­guir. Va ser una rei­vin­di­cació del movi­ment femi­nista i, en gene­ral, dels pro­gres­sis­tes en el con­text de la Tran­sició. Ho donem per fet, i hi ha qui fins i tot hi treu importància. Ima­gina’t si ens ho pren­gues­sin!

Les dones m’expli­ca­ven que el marit t’apa­llis­sava i la Guàrdia Civil et feia tor­nar a casa. T’ho pots ima­gi­nar això, ara?

Com que som una soci­e­tat opu­lenta i pri­vi­le­gi­ada, de vega­des, es menys­te­nen els pri­vi­le­gis. Per això en el lli­bre volia dir-ho: atenció, que no tot­hom del pla­neta que vol sor­tir de deter­mi­na­des situ­a­ci­ons té aquest dret. És un dret que hem de rei­vin­di­car, que dic que hem d’exer­cir amb amor, sí, però...

Sem­pre! Tam­poc vull dir que mai no s’hagi d’anar als tri­bu­nals, perquè hi ha casos en què no s’acon­se­guei­xen acords. Dit això, sí, és una injustícia que hi hagi hagut una infi­de­li­tat i que et tro­bis que vivies amb dos sous i ara t’has que­dat amb un. Tot això és injust, sí, però què vols que hi faci el tri­bu­nal? Res. La gent espera una altra cosa, però no s’hi pot fer res. Per això parlo sem­pre de res­pon­sa­bi­li­tats: assu­meix què passa en la teva vida i pren deci­si­ons que t’aju­din a fer que sigui tan bona com sigui pos­si­ble.

És una situ­ació com­pli­cada, no hi hem de treure la difi­cul­tat que té. Hi afe­geixo que soc advo­cada i hi ha com­ple­xi­tat legal per resol­dre hipo­te­ques, pro­pi­e­tats, custòdies... Hi ha pare­lles que tenen la capa­ci­tat de fer-ho tot sols. Em venen a veure i m’expli­quen què han deci­dit, els fem la part legal i ja està. A la majo­ria, però, el que els passa és que poden tenir una bara­lla des­co­mu­nal a la cuina de casa per un tema que, després, asse­guts aquí al des­patx amb mi, poden resol­dre. Aquest ele­ment de la ter­cera per­sona neu­tral i que dona un espai de con­versa amb estruc­tura és balsàmic. No soc ningú per dir que no hi ha per­so­nes amb la capa­ci­tat de fer-ho soles, però, quan tenim un con­flicte, costa ges­ti­o­nar-ho sense suport d’algú.

Ara, s’està dient –ja hi comença a haver estu­dis en aquest sen­tit– que els fills de pares sepa­rats poden tenir millor ren­di­ment acadèmic, perquè els pares divor­ci­ats, com que tenen el temps com­par­tit, solen dedi­car-los una atenció de qua­li­tat. No se sol expli­car, perquè es pre­fe­reix dir que els fills de pares sepa­rats tots tenen un trauma, i no és així. El que sí que és clar, i ja ho han des­crit els psicòlegs infan­tils, és que allò que per­ju­dica els fills és que els pares no ges­ti­o­nin bé el post­di­vorci. Aquest lli­bre està ori­en­tat a pares amb fills. Quan no tens fills, o ja són grans, si ho pots fer amb amor, bé, però si no...

Quan hi ha fills, han de ser la pri­o­ri­tat per als pares.

En molts acords, nosal­tres ja par­lem de què pas­sarà quan hi hagi noves pare­lles. Es tracta que s’ho par­lin, de com fer-ho. Molts afe­gei­xen a l’acord que volen conèixer la nova pare­lla, perquè estarà amb els seus fills! Això és res­pon­sa­bi­li­tat. Per molta ràbia que em faci la pare­lla del meu exma­rit, està amb els meus fills i jo els pri­o­ritzo, i faig un cafè amb ella i li dic que és fantàstica, perquè els està cui­dant. Això hem de fer! I molts ho fan. Recordo un cas que va ser la nova pare­lla d’ell qui va resol­dre el con­flicte amb l’exdona, després de tres anys de plet. Ho van resol­dre la pare­lla actual i l’expa­re­lla asse­gu­des en un bar. Les dues van arri­bar a l’acord. Soro­ri­tat!

S’ha de saber por­tar. Per això parlo d’anal­fa­be­tisme emo­ci­o­nal. En conec molts casos.

En la medi­ació, neces­si­tes un ter­cer, el medi­a­dor, que és algú neu­tral i impar­cial. Els advo­cats no hi par­ti­ci­pen. En tot cas, entren en la medi­ació si volen asses­so­rar els seus cli­ents. En el cas del divorci col·labo­ra­tiu, hi par­ti­ci­pen advo­cats for­mats en tècni­ques de reso­lució amis­tosa de con­flic­tes i gestió emo­ci­o­nal. Entre ells i els cli­ents es crea un equip, un con­tracte a qua­tre, i es tre­ba­lla per acon­se­guir l’acord. És un equip col·labo­ra­tiu i es pacta que en cap cas s’arri­barà als tri­bu­nals. De fet, si no s’arriba a l’acord, els advo­cats no poden anar als jut­jats. Tenim una pàgina web: .

Pen­sem en la qüestió econòmica, per exem­ple. Hi ha qui diu: “Firmo això tot i que no podré assu­mir-ho, però ja ho faré. El que vull és treure’m tot això de sobre.” No. No pots fir­mar un acord que econòmica­ment no pots sos­te­nir. Una altra cosa que pot pas­sar és que accep­tis que la guarda dels fills la tin­gui la mare perquè et sents molt cul­pa­ble i així no es queda sola. Els acords s’han de fer des de la consciència del que és la teva relació fami­liar. No és que hi hagi acords que no es puguin fer; tots es poden fer si són bons. No tens cap neces­si­tat d’arri­bar a un acord de divorci dolent. S’ha de fer bé, perquè n’hi ha que duren anys i panys. Hi ha gent que es divor­cia i té cri­a­tu­res de 3 anys, n’hi que­den 25 perquè fun­ci­oni l’acord. S’ha de fer amb consciència, molt ben asses­so­rats i sabent bé allò que fas. No facis mai res pen­sant que després ho can­viaràs, perquè fer això després serà molt difícil.

En gene­ral, en aquest tipus de pro­ces­sos, la sin­ce­ri­tat és molt impor­tant. D’entrada, sin­ce­ri­tat amb un mateix o una mateixa, no enga­nyar-te sobre les teves pos­si­bi­li­tats, les teves neces­si­tats, les teves carències, les teves com­petències. Sin­ce­ri­tat. Ara, sin­ce­ri­ci­dis, no, perquè hi ha per­so­nes que ho expli­quen tot molt cru­a­ment, i també s’ha de tenir en compte com ho rep l’altre, en quin moment es troba. A vega­des, com­par­tei­xen amb els fills algu­nes coses que pot­ser no neces­si­ten saber. Sin­ce­ri­tat, sí, ben dosi­fi­cada i ben uti­lit­zada.

En el lli­bre, en parlo. No t’enfron­tis a una nova relació sense haver dei­xat anar allò que ha fet que aquesta d’ara s’acabés, perquè ales­ho­res sí que aniràs topant i come­tent els matei­xos errors. Hi ha qui em diu: “Vull que se m’acos­tin per­so­nes d’una altra mena, però sem­pre se m’acos­ten del tipus...” No se t’acos­ten, tu bus­ques aquesta mena de per­so­nes, o les atraus. Per exem­ple, qui és molt submís i deixa que el domi­nin. Si no fas un tre­ball al vol­tant d’aquesta sub­missió, a la pro­pera per­sona que cone­guis...

Passa molt que hi ha detalls que tu no per­ceps i que els altres, sí. Es veu quan arriba el divorci. Fa uns dies, em va venir a veure un noi que em deia: “Ara que ho estic dient als amics i a la meva família, tot­hom em diu que s’ado­nava del que estava pas­sant!” Passa molt sovint: “Jo no n’era cons­ci­ent!” I, a vega­des, era obvi que era una relació dese­qui­li­brada, amb fal­tes de res­pecte, però, com se sol dir, no hi ha pit­jor cec que el que no hi vol veure.

Per sort! Totes les pare­lles tenen con­flic­tes. Una pare­lla de dues per­so­nes que sem­pre estan d’acord? Si us plau! Ales­ho­res, no hi ha crei­xe­ment, pos­si­bi­li­tat d’evo­lu­ci­o­nar.

Ens resis­tim, pri­mer, pel que ano­me­nem zona de con­fort. Mol­tes vega­des és allò d’“és on soc”. La resistència al canvi és una de les for­ces més bru­tals de la natu­ra­lesa. De la mateixa manera que el canvi és la força de la natu­ra­lesa més bèstia, la resistència al canvi també ho és. Ningú no es divor­cia sense cost emo­ci­o­nal, econòmic... Per tant, fa molta por: “Estaré sola?” “Què em pas­sarà?” “Els meus fills pati­ran?” És un abisme. A més a més, ens cauen al damunt tot d’idees d’ori­gen jude­o­cristià, o com li vul­guis dir, i, al final, pen­ses: “Em quedo on soc.” He tin­gut pare­lles que han deci­dit que cadascú tindrà la seva vida i les seves rela­ci­ons i han arri­bat a acords econòmics, perquè tenien diners, però seguei­xen junts. Per què ens que­dem? És la gran pre­gunta.

Hi ha per­so­nes que venen al des­patx i t’expli­quen coses tre­men­des. Però pot­ser encara man­te­nen la relació qua­tre o cinc anys més. És com una fruita, que fins que no està madura no cau de l’arbre.

Hi ha qui et diu: “Què creus que he de fer? M’he de divor­ciar?” Mira, no, això ho has de saber tu. Si deci­dei­xes que sí, aquí esta­rem per acom­pa­nyar-te. La decisió és teva. Al final, és que cadascú es faci res­pon­sa­ble d’allò que li per­toca. Vaig tre­ba­llar molts anys en casos de violència de gènere i dius a les per­so­nes què han de fer, diuen que sí, però després...

Com és nor­mal! Vaig apren­dre a no jut­jar i a dir a les per­so­nes que sem­pre hi seria. És el que faig ara: els dic que, tant si es divor­cien avui com si no, hi seré.

Sí. Si es fa una rup­tura amb consciència, amb amor, vol dir que t’ado­nes que estàs en un moment de canvi. Pots que­dar-te der­ro­tat i deci­dir que és un des­as­tre, o bé deci­dir que és un moment de canvi per sal­tar fora i evo­lu­ci­o­nar. Un divorci amb amor per­met fer-ho, ho veig. A la vida, hi ha dife­rents eta­pes i pas­sar d’una a l’altra és dolorós, però no vol dir que el que ve després no pugui ser mera­vellós.