El dossier

Divorcis

Allò d’aguantar per no trencar una relació és d’una altra època. Després d’una gran davallada en la xifra de ruptures el 2020, l’any passat, vam viure una pujada molt important. La tendència a l’alça continua, tot i que les crisis de tota mena que patim ho poden frenar: l’economia també afecta els divorcis

PANDÈMIA
“El confinament ens va regalar un temps preciós per pensar en el nostre estil de vida. Ens va enfrontar a la nostra realitat: això és el que volem?”
MODELS
“Els pares que s’han de separar, si transmeten que mantenen el respecte i fins i tot d’amor, donaran als fills un model de relacions molt potent”

Són tan feliços... Papa, mama i nens. A platja, a la pis­cina, a la mun­ta­nya, fent una core­o­gra­fia, cui­nant tots junts... És una de les cares de la vida fami­liar a l’estiu, i més a les xar­xes soci­als. N’hi ha una altra, però, la de la satu­ració, l’esgo­ta­ment o el desig de canvi. Ja sabem què vol dir això: posar punt final a la relació de pare­lla. Això no surt a Ins­ta­gram. Segons l’Ins­ti­tuto Naci­o­nal de Estadística, a l’Estat espa­nyol, els divor­cis van aug­men­tar un 12,5% el 2021. En les dades de la seva Estadística de nul·litats, sepa­ra­ci­ons i divor­cis, del 15 de juliol, l’INE explica que, en con­junt, totes les mesu­res de dis­so­lució del vin­cle van créixer un 13,2% res­pecte del 2020. Els divor­cis, el 95,9% del total, van aug­men­tar un 12,5%. El divorci és el procés que es fa més ràpida­ment, en menys de sis mesos si és d’acord mutu. Si es va per la via con­ten­ci­osa, pot arri­bar a l’any. El 2021, en prop del 80% dels casos es va fer amb acord mutu. No és estrany que l’acord mutu sigui una opció a l’alça. I pot ser que esti­gui rela­ci­o­nada amb el fet que, en el 70% dels casos, la demanda de sepa­ració i divorci la pre­sen­ten els dos mem­bres de la pare­lla. Tots dos ho volen. Es pot fer un pas més enllà, i hi ha una tendència que creix i més si hi ha fills pel mig: pas­sar de l’acord mutu al divorci col·labo­ra­tiu. Pas­sar d’acords de mínims, tole­ra­bles, a acords satis­fac­to­ris. Des d’aquesta visió, el divorci no és una bata­lla amb con­trin­cants, sinó un procés res­pectuós, en què pri­men “la bona fe, la trans­parència i la con­fiança” ( i ). En aquesta moda­li­tat, els advo­cats es com­pro­me­ten per escrit a no anar als tri­bu­nals i bus­quen la millor solució per a totes les parts. Un divorci tre­ba­llat en aquesta línia col·labo­ra­dora –com apunta més enda­vant en aques­tes pàgines l’advo­cada i pre­si­denta de l’Asso­ci­ació Cata­lana de Dret Col·labo­ra­tiu Mon Tur–, busca el bé de totes les parts i asse­gura que es con­ti­nuarà sent una família, de forma dife­rent, però família.

Segons les dades estadísti­ques, tant en els divor­cis com en les sepa­ra­ci­ons, l’edat mit­jana de les pare­lles que tallen la relació se situa entre els 40 i els 49 anys i la mit­jana de durada del vin­cle és de 16,5 anys. Cata­lu­nya, el País Valencià i Múrcia ocu­pen, totes tres, el segon lloc en el rànquing de les taxes de divorci per 1.000 habi­tants. Només les supera Ceuta.

Per què són espe­ci­al­ment interes­sants les dades de rup­tu­res del 2021? Perquè el 2020 va escla­tar la pandèmia. El 2020, van bai­xar un 15,8% res­pecte del 2019. Ara, han cres­cut, però encara estan per sota de les xifres d’anys ante­ri­ors. El 2020, Cata­lu­nya va ocu­par el cinquè lloc, quant a dis­so­lu­ci­ons de pare­lles, i ara ha pujat al segon. Rebeca Cor­dero, pro­fes­sora de soci­o­lo­gia de la Uni­ver­si­tat Euro­pea, ana­litza les dades. La pandèmia va ser deter­mi­nant en la bai­xada del 2020: “En moments de crisi, d’ines­ta­bi­li­tat, d’incer­tesa, els indi­vi­dus podem actuar d’una manera més con­ser­va­dora. No ideològica­ment, sinó pel que fa a actu­ació. Sem­pre que hi ha incer­tesa social, econòmica, política, ens con­te­nim i tenim més pre­cau­ci­ons a l’hora de pren­dre una decisió. Per exem­ple, atu­rar la idea de com­prar una casa: «Compte, cal veure què passa!» En un esce­nari en què la feina peri­lla i no sabem a qui­nes situ­a­ci­ons esta­rem expo­sats, ine­lu­di­ble­ment actu­a­rem amb pre­caució.” La covid va gene­rar un esce­nari propi, con­cret: con­fi­na­ments estric­tes, res­tric­ci­ons de la mobi­li­tat, impos­si­bi­li­tat d’avançar en tràmits que van para­lit­zar algu­nes deman­des de sepa­ració o divorci i això va pro­vo­car retards en les reso­lu­ci­ons. “Les dades del 2021 mos­tren un repunt a l’alça i la tendència del 2022, pro­ba­ble­ment, serà de crei­xe­ment, tot i que, si con­ti­nuem amb la inflació alta, la guerra d’Ucraïna i l’aug­ment de preu dels com­bus­ti­bles hi pot haver, nova­ment, una dis­mi­nució en el nom­bre de divor­cis.”

L’eco­no­mia pesa, i molt. “Hem de dis­tin­gir entre els divor­cis que diríem d’emergència, per exem­ple, en els casos de mal­trac­ta­ment, dels que es donen per falta d’entesa o perquè s’ha arri­bat a la con­clusió que la relació és morta. En el cas dels d’emergència, les polítiques públi­ques tenen un paper impor­tant, pels ajuts que rebin les dones per fer aquesta passa i també, fins i tot, per les faci­li­tats que tin­guin les dones per rein­se­rir-se en el mer­cat pro­fes­si­o­nal i tenir inde­pendència econòmica, que és fona­men­tal perquè hi pugui haver divorci.” Fet aquest acla­ri­ment, Cor­dero explica: “El divorci o la sepa­ració van units a un pro­blema econòmic impor­tant per a les dues per­so­nes, perquè sig­ni­fica per­dre poder adqui­si­tiu i si hi afe­gim els fills...” Hi ha una dada que els experts detec­ten i que pot estar vin­cu­lada amb això, i són les custòdies com­par­ti­des, que estan crei­xent. “Es pot deure a la neces­si­tat d’espai pri­vat per als dos pares. Tant les dones com els homes poden rei­vin­di­car que neces­si­ten temps per a ells. Ens allu­nyem del rol de dona cui­da­dora i veiem una dona més empo­de­rada i més cons­ci­ent que l’edu­cació és qüestió de dos. El canvi també pot venir d’una major impli­cació de l’home, que hagi deci­dit ser pare pre­sent i com­par­tir la res­pon­sa­bi­li­tat de manera equi­ta­tiva, i ales­ho­res estaríem par­lant d’un per­fil més vin­cu­lat a les noves mas­cu­li­ni­tats. En últim extrem, tor­nem a l’eco­no­mia: en una custòdia com­par­tida hi ha més equi­li­bri quant al poder adqui­si­tiu.”

Què m’estic per­dent?

Per què ens divor­ciem? És mul­ti­fac­to­rial. “Cal des­ta­car que el con­fi­na­ment ens va rega­lar un temps preciós per pen­sar en el nos­tre estil de vida. Ens va enfron­tar a la nos­tra rea­li­tat: això és el que volem? Mol­tes rela­ci­ons de pare­lla se sus­ten­ten en caps de set­mana i vacan­ces i amb poques hores al llarg del dia. La major part d’aquest temps s’omple fora de la teva pare­lla. Afron­tar una con­vivència severa, amb els fills al cos­tat, ha por­tat per­so­nes amb relació con­so­li­dada i en sin­to­nia a ver­ba­lit­zar que ha estat dur, però que han pogut gau­dir junts durant molt temps. I d’altres han estat cons­ci­ents que allò que tenien no ho volien; volien alguna cosa més”, diu Cor­dero. Vivim en una soci­e­tat en què l’indi­vidu té la sen­sació que sem­pre s’està per­dent alguna cosa. “Par­les amb per­so­nes immer­ses en un procés de divorci i et diuen: «No, si no dis­cutíem, si ens portàvem bé. Neces­sitàvem una altra cosa.»” Ens avor­rim, doncs? “El filòsof Zyg­munt Bau­man va aga­far el con­cepte de l’obso­lescència pro­gra­mada que s’aplica als elec­tro­domèstics i la va tras­lla­dar a les rela­ci­ons i ho va ano­me­nar l’imperi de l’efímer. Tenim la sen­sació que tot té prin­cipi i final i ho assu­mim. I, com que estem hiper­con­nec­tats i expo­sats a mol­tes rea­li­tats, ens fa l’efecte que sem­pre ens per­dem alguna cosa. Estem cer­cant la feli­ci­tat cons­tant­ment, tot i que sabem que no es pot estar sem­pre en un estat de feli­ci­tat. A llarg ter­mini, aquesta recerca genera un buit.”

Hi ha molts motius per què les per­so­nes es divor­cien. Les dades, però, ens diuen que la franja dels 40 als 50 anys és on aug­men­ten més. Rebeca Cor­dero apunta: “Cal­dria saber quina edat tenen els fills. Pot ser que siguin ado­les­cents, però també n’hi haurà d’uni­ver­si­ta­ris i, per tant, hi ha la sen­sació que seguei­xes sent jove –l’eterna joven­tut!–: quina edat tinc, quina edat tenen els meus fills, encara tinc coses per fer i des­co­brir, no estic mala­ment amb la meva relació, però tam­poc estic bé... Una segona joven­tut.” Cal tenir en compte, a més a més, que estem par­lant de xifres sobre rela­ci­ons de con­vivència que estan regis­tra­des. Quan­tes sepa­ra­ci­ons hi ha al cap del dia que no cons­ten enlloc? Fins al punt aquesta xifra negra, des­co­ne­guda, és tan impor­tant que pot arri­bar a esbi­ai­xar les dades sobre rup­tu­res: si no hi ha casa­ments, no hi haurà constància de divor­cis.

Ara ve la segona qüestió. Anem cap a divor­cis amb amor o som més aviat una soci­e­tat que està a mata­de­go­lla? Segons el parer de Rebeca Cor­dero, tot dependrà de què ha por­tat a la rup­tura: “Si la sepa­ració està vin­cu­lada a una des­lle­ial­tat del tipus que sigui, el divorci serà com­pli­cat. Dei­xem a part els casos de violència. En altres situ­a­ci­ons més comu­nes, sovint depèn de l’eco­no­mia: és més fàcil si tens diners. El poder adqui­si­tiu marca la nego­ci­ació. Tam­poc és igual si les dues parts estan d’acord que la relació s’ha esgo­tat o només ho pensa una. No és igual l’edat dels fills...”

I què hi diuen els experts en l’opció col·labo­ra­tiva? Lluís Casado és eco­no­mista, psicòleg, con­sul­tor i entre­na­dor (coach). És docent en el curs uni­ver­si­tari Dret col·labo­ra­tiu. “Si par­lem de fer un abor­datge col·labo­ra­tiu, estem par­lant del món rela­ci­o­nal de la pare­lla, de saber mane­gar les rela­ci­ons durant la sepa­ració, que sem­pre s’havia pen­sat que era cosa dels advo­cats. Cal ges­ti­o­nar bé les rela­ci­ons en el procés de sepa­ració i després.” És fàcil de dir, però no tan fàcil de fer. “Cal con­vi­dar les per­so­nes que estan en procés de sepa­ració a reconèixer com estan cons­truint la sepa­ració dins del seu cap. És molt dife­rent si es viu com un fracàs que si es viu com un alli­be­ra­ment. En el pri­mer cas, em cul­pa­bi­lit­zaré i voldré ser el millor pare del món, per exem­ple. En el segon cas, direm: «Fins aquí hem arri­bat. Començo una vida nova. No vull saber res del pas­sat.» Cap de les dues res­pos­tes és posi­tiva.” És impor­tant, doncs, que reco­ne­guin les emo­ci­ons que els des­perta la situ­ació. A par­tir d’aquest tre­ball, es pot col·labo­rar. “Tots sabem que és millor col·labo­rar que com­pe­tir, però, si a l’hora de la veri­tat, no ets capaç de fer fluir les teves emo­ci­ons... Pots tenir molta ràbia con­tra l’expa­re­lla, i si no la saps ges­ti­o­nar, t’aca­barà sor­tint.”

Com ha estat la relació pot ser deci­siu en un procés de divorci o de sepa­ració col·labo­ra­tiu. “En un moment com­plex per si mateix com és una sepa­ració, s’ampli­fi­quen les difi­cul­tats rela­ci­o­nals. En una pare­lla que ha cons­truït un vin­cle molt rígid, per exem­ple, basat en este­re­o­tips de gènere, quan la situ­ació es com­plica, encara tin­dran més difi­cul­tats. La majo­ria de per­so­nes ens hem d’arre­man­gar i tre­ba­llar-nos la col·labo­ració.”

Sigui fàcil, sigui difícil, el millor és col·labo­rar. “Hi ha un canvi de men­ta­li­tat. Tra­di­ci­o­nal­ment, una sepa­ració impli­cava con­flicte, perquè allò que no era nor­mal era sepa­rar-se. Ara, això és bas­tant dis­cu­ti­ble, cosa que fa que la mirada sobre la sepa­ració canviï. Ja no és un con­flicte que no hem sabut arre­glar, sinó dues per­so­nes que han deci­dit que per estar bé han de sepa­rar els seus camins. És una decisió que és bona per a tots. En aquest con­text, la idea col·labo­ra­tiva és molt potent. La pre­gunta ja no és «pren­drem mal, durant el divorci?», ara la pre­gunta és «com podem fer que aquesta etapa de la nos­tra vida sigui satis­factòria per a nosal­tres, i per als nos­tres fills?»”

I tanca refle­xi­o­nant sobre l’impacte en els fills: “És evi­dent que una relació de pare­lla basada en l’amor és un gran model. Però els pares que s’han de sepa­rar han de saber que, si trans­me­ten que man­te­nen el res­pecte i fins i tot d’amor, les ganes de col·labo­rar, dona­ran als fills un model de rela­ci­ons molt potent.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.