“Josep Fornas va ser l’antena de Tarradellas”

En Josep For­nas va morir a començaments del 2021. En aquell moment, em tro­bava a la fase final de la bio­gra­fia de Tar­ra­de­llas i es va donar el cas que les filles d’en For­nas volien fer una bio­gra­fia del seu pare. M’ho van pro­po­sar i van posar a la meva dis­po­sició tot l’arxiu d’en For­nas, que gai­rebé no s’havia con­sul­tat. També hi havia una lle­genda, que en For­nas mateix havia escam­pat, dient que tenia una bio­gra­fia de mil pàgines d’en Josep Tar­ra­de­llas. Això no exis­tia, però sí que hi havia un bui­datge molt sis­temàtic que havia fet sobre l’expre­si­dent i que de fet va atu­rar quan va des­co­brir un docu­ment d’aquest que mal­par­lava d’ell. En tot cas, vaig poder apro­fi­tar la dar­rera fase del lli­bre que vaig fer d’en Tar­ra­de­llas per bui­dar la docu­men­tació que tenia en For­nas i per pre­pa­rar la seva bio­gra­fia. Sí que és veri­tat que el fet d’haver fet la bio­gra­fia del Tar­ra­de­llas em va faci­li­tar les coses, perquè en Josep For­nas acom­pa­nya d’alguna manera la figura de l’Andreu Abelló i la d’en Josep Font­ber­nat, que serien els “tres homes” d’en Tar­ra­de­llas i que per­me­ten enten­dre millor la figura de l’expre­si­dent.

Vaig triar aquest epi­sodi perquè el meu objec­tiu a l’hora de fer qual­se­vol lli­bre és fer allò de lle­gi­ble i creïble: aquesta història m’anava molt bé perquè explica com el sas­tre Camps, que té la idea de mun­tar una insur­recció con­tra Franco, busca un ele­ment per fer d’enllaç a Cata­lu­nya i a través d’en Fer­ran Canya­me­res entra en con­tacte amb en For­nas. Ell, que està bus­cant el seu paper en l’anti­fran­quisme, s’invo­lu­cra amb això i també hi implica altra gent. De fet, són uns cons­pi­ra­dors de pa sucat amb oli, perquè es fan fotos, els pseudònims que uti­lit­zen són bas­tant obvis... En defi­ni­tiva, dei­xen un ras­tre molt fàcil de res­se­guir. La bate­gen com la “cons­pi­ració dels Camps Eli­sis”, perquè és allà on hi havia el pis del sas­tre. El moment més còmic és quan van al Mar­roc. Hi arri­ben sense visat, van a veure Has­san II, que és qui se suposa que ha de finançar la insur­recció, i el rei l’única cosa que fa és posar-los a dis­po­sició el seu cotxe per tal que se’n tor­nin cap a casa.

En For­nas és “el solu­ci­o­na­dor” en el sen­tit posi­tiu, de resol­dre els pro­ble­mes. Hi ha una fase ini­cial de con­tacte que seria des de la tar­dor del 1962 fins al 1966, que són anys en què li fa infor­mes i el manté al cas del que s’esdevé a l’inte­rior. Però després tei­xei­xen una relació molt pro­pera, i en For­nas fa un pas més i es dedica a finançar la figura d’en Tar­ra­de­llas. I en la mesura que l’ajut a l’exili està deca­ient, sent la neces­si­tat de cer­car recur­sos a l’inte­rior. És ell qui es posa en con­tacte amb empre­sa­ris del país com en Jordi Pujol, en Domènec Valls i Taber­ner, el Duran Farell, el Jaume Car­net i d’altres per inten­tar que finan­cin les acti­vi­tats del pre­si­dent. A través seu també es poden cons­ta­tar les difi­cul­tats que en Tar­ra­de­llas té per finançar-se. Un dels que hi aposta més en Valls i Taber­ner, una figura que no ha trans­cen­dit tant com la d’en Manel Ortínez, tot i que té un paper fona­men­tal. En tot cas, en For­nas pren aquest paper d’infor­ma­dor, d’acon­se­gui­dor de diners i d’antena a l’inte­rior. I la relació que s’esta­bleix entre ell i en Tar­ra­de­llas ja és d’amis­tat, aju­dat sem­pre per en Joan Sansa. El que passa és que aquest és que­darà sem­pre a Unió Democràtica i aju­darà el pre­si­dent des de la distància. El For­nas, en canvi, aca­barà sor­tint d’UDC perquè no volen que ajudi el pre­si­dent i el van empe­nyent perquè surti del país.

En la fase ini­cial en què es posa en l’anti­fran­quisme col·labora amb una cèl·lula dels comu­nis­tes que coneix a través de l’Ate­neu Bar­ce­lonès. També amb Estat Català, en aquest cas a través d’un amic de joven­tut: Fran­cesc Xavier Bala­gueró. Amb aquests dos par­tits hi col·labora, però no hi milita. Després sí que entra a Unió Democràtica, però aquesta relació salta pels aires quan comença a con­so­li­dar-se la relació amb Tar­ra­de­llas. També cal recor­dar una dada molt impor­tant. Quan ell era jove tenia el pen­sa­ment de voler ser dipu­tat al par­la­ment quan Cata­lu­nya recu­perés les seves ins­ti­tu­ci­ons. Quan a finals del 1976 i prin­ci­pis del 1977 veu encar­ri­lat el retorn d’en Tar­ra­de­llas, se’n dis­tan­cia per inten­tar com­plir el seu somni. Li van ofe­rir anar al par­tit del Ramon Trias Far­gas, però va aca­bar anant a ERC, on con­ge­nia amb figu­res com les d’Heri­bert Bar­rera i Josep Maria Poblet. S’invo­lu­cra en la recons­trucció d’ERC amb la intenció de ser dipu­tat. Es pre­senta a les elec­ci­ons del 1977 i no surt. El 1979 no s’hi pre­senta i el 1980 sí, i obté l’escó. L’afany per voler ser dipu­tat fa que en els mesos clau del retorn d’en Tar­ra­de­llas, que es va pro­duir l’estiu del 1977, ell esti­gui enqua­drat en un par­tit i ja no sigui l’home del pre­si­dent. I s’assa­benta del que fa Tar­ra­de­llas a través d’altres.

No tant en el moment del retorn com en el fet de pre­pa­rar-lo. Sense el paper que va jugar en Josep For­nas, el pre­si­dent Tar­ra­de­llas no s’hau­ria con­nec­tat amb l’inte­rior de la manera que s’hi va con­nec­tar. El pre­si­dent deia que estava a l’exili, però que men­tal­ment vivia a Cata­lu­nya, i sense per­so­nat­ges com en For­nas això no hau­ria estat pos­si­ble.

Ell és un repu­blicà i a la vegada és un naci­o­na­lista català, amb un estil de pen­sa­ment simi­lar al de l’Heri­bert Bar­rera, que és a qui se sen­tia més pro­per. No és tant un mili­tant d’ERC perquè sigui d’esquer­res. Són d’aquesta gent que defensa el pacte amb en Pujol perquè és un naci­o­na­lista català, tot i que al final l’acabi dece­bent. En canvi, no veu bé el tri­par­tit d’en Mon­ti­lla, tot i que irònica­ment aquest li aca­barà donant la Creu de Sant Jordi. Ell també es decep bas­tant aviat de la Tran­sició i de l’Estat que es cons­tru­eix. Quan plega de dipu­tat el 1984, a banda que ho deixa per motius fami­li­ars, també es mos­tra molt crític amb el fun­ci­o­na­ment del par­tit i les ins­ti­tu­ci­ons.

Pòrtic és un branca clau de la seva acció cul­tu­ral i política. La importància de Pòrtic rau en el fet que ell comença a publi­car memòries de cata­la­nis­tes i repu­bli­cans. I dona a conèixer unes veus des­co­ne­gu­des. És un pio­ner a posar en valor aquest cata­la­nisme repu­blicà que havia estat silen­ciat.