El cop de puny del govern republicà

L’article del ministre de Marina va aparèixer en un moment especialment inoportú, però és evident que aquesta circumstància no era gens aleatòria. Onze dies abans s’havia iniciat l’operació de desembarcament a Mallorca, en la qual participaven més de 4.000 milicians catalans, enquadrats en disset columnes. El domini de les illes Balears, malgrat el que expressava el ministre socialista, tenia una importància estratègica evident, tant en allò que feia referència al trànsit marítim com per l’amenaça que representava un aeroport situat a pocs quilòmetres del litoral català. En una reunió del Comitè de Milícies Antifeixistes que es va celebrar el dia 31 d’agost, s’advertia que no aconseguir el control total de les illes Balears suposava quedar exposat als atacs aeris dels feixistes. Altrament, la conquesta de l’illa semblava un objectiu perfectament factible, sobretot atenent al seu aïllament de la resta de forces rebels i a la possibilitat de comptar amb el suport d’alguns reductes d’esquerres, disposats a afegir-se als milicians.

En un primer moment, l’ocupació de les illes de Formentera i Eivissa va provocar una evident eufòria entre els milicians. El front de Mallorca es va convertir, en un principi, en un espai d’equilibri de forces; però això es va acabar ben aviat. L’endemà mateix de la publicació de l’article del ministre, van entrar en joc els avions italians, i el comandant en cap de l’operació, el capità Alberto Bayo, es va apressar a reclamar més efectius i armes antiaèries per fer front a aquella situació. Però és evident que les intencions del govern de Madrid anaven en una direcció oposada. El dia 31, en una reunió del Comitè de Milícies Antifeixistes, hom remarcava la presència de sis nous aparells de caça italians i es feia incís en la necessitat de reforçar els efectius atenent a la importància estratègica de l’illa.

El govern republicà, però, no només va boicotejar l’operació de Mallorca per la via de l’asfíxia, sinó que va forçar a fer marxa enrere, en la línia d’allò que havia exposat Indalecio Prieto. El dia 3 de setembre, a dos quarts de quatre de la tarda, el capità, Alberto Bayo, va rebre l’ordre de presentar-se al creuer Libertad, el vaixell insígnia de la tropa republicana. Allà va tenir l’oportunitat de llegir una comunicació del Comitè de Guerra de l’Armada en què, després d’aclarir que no considerés que es trobava “desatès pel govern” i de valorar que era “més necessària la defensa i l’ocupació de diferents punts de la península”, se’l convidava a “fer una retirada a temps”, concretament “a marxar aquella mateixa nit”. En altres paraules, se li traslladava en llenguatge oficial allò que havia aconsellat el Ministre de Marina a través de la premsa escrita. Per si el capità tenia la temptació de no acceptar aquells suggeriments, se l’advertia: “Vostè i totes les forces es veuran abocats a una mort segura i a un fracàs de les forces lleials, forces que en les actuals circumstàncies, s’han de fer servir, a criteri nostre, allà on fan més falta, i no considerem l’ocupació de l’illa com l’objecte més important en aquest moments”. A Alberto Bayo se l’advertia que li retirarien el suport de l’esquadra naval i, per tant, se l’amenaçava d’abandonar-lo a la seva sort. Tal com explica l’historiador Gonzalo Berger en un llibre titulat Les milícies antifeixistes de Catalunya, “la comunicació a Bayo era una conseqüència directa de l’article de Prieto i una mostra d’allò que, d’aleshores ençà, serien les relacions entre el govern de la Generalitat i el govern de la República”. De fet, Gonzalo Berger ha pogut documentar un munt d’exemples que posen de manifest el boicot sistemàtic que va exercir el govern de la República, ja fos a través de l’armament o de l’accés al crèdit.