La temuda sentència

Trenta anys de presó per a cadascun dels acusats, la mateixa pena que demanava el fiscal. Aquesta és la condemna que es va imposar al govern de la Generalitat per la seva participació en la revolta del 6 d’octubre del 1934. La notícia va arribar a la presó aquell mateix dia a les 2 i 5 minuts de la tarda. En aquell moment, els darrers visitants es disposaven a abandonar el centre, però el periodista Francisco Gómez Hidalgo, l’autor de la biografia de Lluís Companys, va aconseguir l’autorització del director per tornar al locutori. Quan van aparèixer el president i els consellers, els va anunciar la mala nova: “Ja esteu condemnats. Trenta anys per a cada un.” Segons la crònica que va aparèixer l’endemà al diari La Libertad, els polítics catalans van rebre la notícia “amb la fermesa d’ànim que han demostrat durant els vuit mesos que porten a la presó”.

La sentència era relativament breu; sobretot si la comparem amb la documentació generada en la fase d’instrucció. En la votació van participar vint-i-un membres del tribunal, dels quals tres van ser recusats pels advocats defensors, deu van votar a favor i vuit es van mostrar en desacord, una discrepància que es va canalitzar a través de tres vots particulars. Segons l’opinió majoritària del tribunal, el delicte responia perfectament a allò que descrivia l’article 237.4 del Codi de Justícia Militar, segons el qual havien de ser acusats de rebel·lió militar “els que s’alcin en armes contra la Constitució de l’Estat, contra el rei, els cossos col·legisladors o el govern legítim”. Malgrat la proclamació de la República, val la pena remarcar que, en aquell moment, se seguia aplicant un codi aprovat en plena monarquia i que, paradoxalment, tipificava com a delicte l’alçament d’armes contra el règim anterior. Per tal de fer encaixar l’acte de la Generalitat en aquest marc legal, el Tribunal establia una equiparació entre un atac al conjunt de la Constitució i un atac a la forma de l’Estat. La sentència considerava que els acusats havien intentat “imposar per la violència el règim federal que la sobirania constituent va rebutjar”, sense fer cap referència a un mòbil separatista.

Un dels aspectes fonamentals de la sentència se centrava en la necessitat de demostrar que des del govern de la Generalitat es van “hostilitzar les forces de l’exèrcit abans o després d’haver-se declarat l’estat de guerra”, d’acord amb allò que establia el supòsit quart del delicte de rebel·lió militar. O, dit en altres paraules, que l’acció del govern de la Generalitat va ser un alçament en armes; una condició imprescindible per sostenir l’existència d’un delicte de rebel·lió militar. En aquest sentit, l’escrit descrivia amb un cert detall els episodis de violència que es van produir el 6 d’octubre i concloïa que “els processats es van alçar en armes contra la Constitució, proclamant l’Estat Català de la República Federal Espanyola i donant ordres de defensar-lo per la força, la qual cosa no només significava reemplaçar un govern per un altre –ni quedaven limitats els efectes d’aquell acte a arrabassar, en tot o en part, les facultats de les corts o del cap de l’estat–, sinó també subvertir el règim constitucional en allò que feia referència a l’organització nacional i transformar les regions autònomes en estats membres i la república integral en federativa […]”. El jurat reconeixia que ni Lluís Companys ni la resta de consellers havien agafat les armes, però considerava que el delicte de rebel·lió militar “s’estava consumant des del mateix moment que s’inicia fins que acaba la persistència de l’estat antijurídic; i, per tant, qualsevol persona que portés a terme un acte d’aquesta naturalesa durant el període de consumació era responsable d’aquest tipus de delicte com a autor de l’execució”. I afegia: “La naturalesa i l’amplitud de l’ordre de defensa donada al cap de les forces armades de la Generalitat incloïa [...] la possibilitat de dur a terme un atac a les forces de l’exèrcit, tal com en realitat va succeir.” Després d’aquests equilibris argumentals, el tribunal condemnava els dirigents catalans a una pena de trenta anys de presó.