El cap de turc

La revolta de la Setmana Tràgica, que va tenyir de sang i foc la ciutat de Barcelona entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909, va desfermar una repressió ferotge, amb 2.500 persones detingudes i uns 2.000 exiliats. Malgrat tractar-se d’una reacció espontània contra la crida de reservistes que va derivar en un atac a l’Església, les autoritats necessitaven un cap de turc; i va trobar-lo en la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog anarquista fundador de l’Escola Moderna, qui va ser acusat com a dirigent de la revolució frustrada. El seu judici, que es va celebrar el 9 d’octubre, va acumular un munt d’irregularitats. Es van presentar declaracions falses, no es va recollir ni poder citar a declarar cap testimoni a favor seu i l’acusació va incloure accions molt anteriors de les que estaven sent jutjades. El resultat de tot plegat és que van declarar-lo culpable i el va condemnar a mort. Les peticions de clemència van ser debades i el 13 de setembre de 1909 van aplicar-li la pena de mort. A les 7 de la tarda del dimarts, el jutge instructor es va presentar al calabós per tal de llegir la sentència, un martiri que es va perllongar prop de tres quarts d’hora, durant els quals Francesc Ferrer es va mantenir “impertorbable”. El fundador de l’Escola Moderna va defensar les seves conviccions fins el darrer moment, malgrat la insistència de les autoritats eclesiàstiques, que argumentaven que “en aquell moment suprem en què es trobava havia d’abjurar-ne”. Fins a quatre ocasions van intentar, debades, que rebés suport espiritual. En el moment d’entrar en capella, es va oferir per assistir-lo un sacerdot, però Ferrer “de forma amable, va demanar-li (...) que es retirés perquè volia escriure i sempre acostumava a fer-ho tot sol”. Poca estona després, es van presentar, amb el mateix oferiment, alguns Germans de la Confraria de la Pau i Caritat i en aquest cas els va dir que “agraïa la seva visita, però com que no compartia les seves idees, els suplicava que no li parlessin d’elles”. Quan es va presentar el degà del col·legi de notaris per redactar les seves darreres voluntats, també va intentar desviar la conversa i “parlar-li de religió, però Ferrer va tallar-lo en sec (...) i li va demanar que no insistís”. Per encàrrec el bisbe, també es va arribar fins al castell un sacerdot per oferir-li els auxilis espirituals, però novament va declinar acceptar-los “amb una cortès i rotunda negativa”. La pressió es va mantenir l’endemà, el dia de l’execució. A les 7 del matí, es va presentar una delegació de la Confraria de la Misericòrdia, encapçalada per un sacerdot que va intentar establir complicitat amb el sentenciat recordant-li unes conferències sobre geologia a les quals havia assistit el penat alguns anys abans; però quan aquest va «intentar parlar-li de religió (...) Ferrer va dir-li pregar-li que no el molestés». Quan van traslladar-lo al lloc de l’execució, el capità ajudant va informar-lo que el capellà del castell havia d’acompanyar-los i Ferrer va contestar que “si era el seu deure que el complís, però que no volia que anés al seu costat”. Ferrer va dedicar les seves darreres hores a escriure algunes cartes, una de les quals anava dirigida al soci de l’empresa editorial de l’Escola Moderna, a qui va encoratjar-lo a seguir amb l’obra.

Les darreres hores de Ferrer no només es van caracteritzar pel refermament de les seves conviccions laiques, sinó també per una serenitat que va sorprendre els testimonis. A tres quarts de nou del matí, quan va distingir la silueta del capellà des de la seva cel·la, es va incorporar ràpidament i va preguntar: “Ja és l’hora?”. En el trajecte entre la capella i el fossar de Santa Amàlia, on havia de dur-se a terme l’execució, Ferrer va saludar a tots aquells amb els que es va creuar; i, de forma molt especial, al seu defensor. En el moment de situar-se al davant del piquet que havia d’executar-lo, es va resistir a agenollar-se i posar-se d’esquenes. Quan els soldats li van embenar els ulls, va dir: ”Sóc innocent. Visca l’Escola Moderna!”, una frase que va repetir quan va notar que li lligaven el mocador. Pocs segons després, va sonar una forta descàrrega i Ferrer va caure mort. Eren les 9 i cinc minuts del matí. Una vegada certificada la defunció, els soldats que l’havien mort van desfilar davant el cadàver.