El cap de turc

La revolta de la Set­mana Tràgica, que va tenyir de sang i foc la ciu­tat de Bar­ce­lona entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909, va des­fer­mar una repressió ferotge, amb 2.500 per­so­nes detin­gu­des i uns 2.000 exi­li­ats. Mal­grat trac­tar-se d’una reacció espontània con­tra la crida de reser­vis­tes que va deri­var en un atac a l’Església, les auto­ri­tats neces­si­ta­ven un cap de turc; i va tro­bar-lo en la figura de Fran­cesc Fer­rer i Guàrdia, un peda­gog anar­quista fun­da­dor de l’Escola Moderna, qui va ser acu­sat com a diri­gent de la revo­lució frus­trada. El seu judici, que es va cele­brar el 9 d’octu­bre, va acu­mu­lar un munt d’irre­gu­la­ri­tats. Es van pre­sen­tar decla­ra­ci­ons fal­ses, no es va reco­llir ni poder citar a decla­rar cap tes­ti­moni a favor seu i l’acu­sació va incloure acci­ons molt ante­ri­ors de les que esta­ven sent jut­ja­des. El resul­tat de tot ple­gat és que van decla­rar-lo cul­pa­ble i el va con­dem­nar a mort. Les peti­ci­ons de clemència van ser deba­des i el 13 de setem­bre de 1909 van apli­car-li la pena de mort. A les 7 de la tarda del dimarts, el jutge ins­truc­tor es va pre­sen­tar al calabós per tal de lle­gir la sentència, un mar­tiri que es va per­llon­gar prop de tres quarts d’hora, durant els quals Fran­cesc Fer­rer es va man­te­nir “imper­tor­ba­ble”. El fun­da­dor de l’Escola Moderna va defen­sar les seves con­vic­ci­ons fins el dar­rer moment, mal­grat la insistència de les auto­ri­tats eclesiàsti­ques, que argu­men­ta­ven que “en aquell moment suprem en què es tro­bava havia d’abju­rar-ne”. Fins a qua­tre oca­si­ons van inten­tar, deba­des, que rebés suport espi­ri­tual. En el moment d’entrar en cape­lla, es va ofe­rir per assis­tir-lo un sacer­dot, però Fer­rer “de forma ama­ble, va dema­nar-li (...) que es retirés perquè volia escriure i sem­pre acos­tu­mava a fer-ho tot sol”. Poca estona després, es van pre­sen­tar, amb el mateix ofe­ri­ment, alguns Ger­mans de la Con­fra­ria de la Pau i Cari­tat i en aquest cas els va dir que “agraïa la seva visita, però com que no com­par­tia les seves idees, els supli­cava que no li par­les­sin d’elles”. Quan es va pre­sen­tar el degà del col·legi de nota­ris per redac­tar les seves dar­re­res volun­tats, també va inten­tar des­viar la con­versa i “par­lar-li de religió, però Fer­rer va tallar-lo en sec (...) i li va dema­nar que no insistís”. Per encàrrec el bisbe, també es va arri­bar fins al cas­tell un sacer­dot per ofe­rir-li els auxi­lis espi­ri­tu­als, però nova­ment va decli­nar accep­tar-los “amb una cortès i rotunda nega­tiva”. La pressió es va man­te­nir l’endemà, el dia de l’exe­cució. A les 7 del matí, es va pre­sen­tar una dele­gació de la Con­fra­ria de la Mise­ricòrdia, encapçalada per un sacer­dot que va inten­tar esta­blir com­pli­ci­tat amb el sen­ten­ciat recor­dant-li unes con­ferències sobre geo­lo­gia a les quals havia assis­tit el penat alguns anys abans; però quan aquest va «inten­tar par­lar-li de religió (...) Fer­rer va dir-li pre­gar-li que no el molestés». Quan van tras­lla­dar-lo al lloc de l’exe­cució, el capità aju­dant va infor­mar-lo que el capellà del cas­tell havia d’acom­pa­nyar-los i Fer­rer va con­tes­tar que “si era el seu deure que el complís, però que no volia que anés al seu cos­tat”. Fer­rer va dedi­car les seves dar­re­res hores a escriure algu­nes car­tes, una de les quals anava diri­gida al soci de l’empresa edi­to­rial de l’Escola Moderna, a qui va enco­rat­jar-lo a seguir amb l’obra.

Les dar­re­res hores de Fer­rer no només es van carac­te­rit­zar pel refer­ma­ment de les seves con­vic­ci­ons lai­ques, sinó també per una sere­ni­tat que va sor­pren­dre els tes­ti­mo­nis. A tres quarts de nou del matí, quan va dis­tin­gir la silu­eta del capellà des de la seva cel·la, es va incor­po­rar ràpida­ment i va pre­gun­tar: “Ja és l’hora?”. En el tra­jecte entre la cape­lla i el fos­sar de Santa Amàlia, on havia de dur-se a terme l’exe­cució, Fer­rer va salu­dar a tots aquells amb els que es va cre­uar; i, de forma molt espe­cial, al seu defen­sor. En el moment de situar-se al davant del piquet que havia d’exe­cu­tar-lo, es va resis­tir a age­no­llar-se i posar-se d’esque­nes. Quan els sol­dats li van embe­nar els ulls, va dir: ”Sóc inno­cent. Visca l’Escola Moderna!”, una frase que va repe­tir quan va notar que li lli­ga­ven el moca­dor. Pocs segons després, va sonar una forta descàrrega i Fer­rer va caure mort. Eren les 9 i cinc minuts del matí. Una vegada cer­ti­fi­cada la defunció, els sol­dats que l’havien mort van des­fi­lar davant el cadàver.