Hemeroteca

Hemeroteca

Un concert monumental

El 3 de juliol del 1965, The Beatles van omplir la plaça de braus la Monumental de Barcelona en un concert de 40 minuts que, malgrat tot, es va convertir en una alenada de frescor per a la Barcelona negra del franquisme

FREDOR I CALIDESA
FREDOR I CALIDESA
La fredor de la premsa contrastava amb l’entusiasme de la gent, que va omplir de gom a gom la Monumental
FREDOR I CALIDESA
La fredor de la premsa contrastava amb l’entusiasme de la gent, que va omplir de gom a gom la Monumental
LA MALA SONORITAT
LA MALA SONORITAT
Alguns cronistes es lamentaven que “els udols dels fans van provocar que la representació perdés molts dels seus matisos”
LA MALA SONORITAT
Alguns cronistes es lamentaven que “els udols dels fans van provocar que la representació perdés molts dels seus matisos”

L’actu­ació dels Beat­les a la Monu­men­tal va durar uns 40 minuts. I la seva estada a Bar­ce­lona, poc més de 18 hores. Tan­ma­teix, mal­grat aquesta cir­cumstància, mal­grat les tra­ves de les auto­ri­tats, que no van con­ce­dir els per­mi­sos defi­ni­tius fins set dies abans de la data del con­cert i mal­grat la incom­prensió de bona part dels mit­jans ofi­ci­a­lis­tes, aque­lla actu­ació es va con­ver­tir en una ale­nada de fres­cor per a la Bar­ce­lona negra del fran­quisme.

Els dies abans, bona part de la premsa es refe­ria a la banda de Liver­pool com els “mele­nuts”, mal­da­ven per rela­ti­vit­zar el seu èxit dis­cogràfic i fins i tot afir­ma­ven que es tro­ba­ven en pena decadència. Tot i això, un any abans havien estat número 1 durant tres set­ma­nes amb un sin­gle que tenia cançons com A hard day’s night i I should have known bet­ter. I havien arri­bat a dalt de tot de les llis­tes de popu­la­ri­tat amb temes com She loves you i From me to you. El minis­tre d’Infor­mació i Turisme, Manuel Fraga, va pro­hi­bir l’emissió d’un docu­men­tal i l’actu­ació es va incloure amb altres repor­tat­ges del NO-DO (“Noti­ci­ari i docu­men­tals, el món sen­cer a l’abast de tots els espa­nyols”) sense solta ni volta. Això sí, amb una referència al fet que Paul, Ringo, John i George havien pas­sat per aquí “sense gaire pena ni gaire glòria”. Per aca­bar-ho d’ado­bar, les cin­tes de so de les actu­a­ci­ons es van esbor­rar. De fet, la cen­sura fran­quista, que endar­re­ria sis­temàtica­ment l’arri­bada de qual­se­vol pro­ducte cul­tu­ral, obli­gava els seus fans a des­plaçar-se fins a Andorra per acon­se­guir algun dels seus dis­cos tres mesos abans que aquests es poses­sin a la venda a casa nos­tra.

La fre­dor dels mit­jans con­tras­tava amb l’entu­si­asme de la gent, que els va anar a rebre a l’aero­port del Prat, que va omplir de gom a gom la plaça de toros la Monu­men­tal i que es va api­lo­nar a l’hotel Ave­nida Palace, on es van allot­jar. Encara avui, les habi­ta­ci­ons 109 i 111, estan deco­ra­des amb imat­ges d’aque­lla visita històrica. L’habi­tació tenia un petit balcó i, des d’allà, el quar­tet de Liver­pool va voler salu­dar els incon­di­ci­o­nals que s’havien api­lo­nat a l’exte­rior. Hi havia tant bro­git que, mal­grat la presència dels escor­tes, els qua­tre músics van haver d’anar al con­cert a través del soter­rani que con­nec­tava amb la ram­bla de Cata­lu­nya.

La pre­o­cu­pació pels fans

Una de les pre­o­cu­pa­ci­ons de les auto­ri­tats era el pos­si­ble des­con­trol dels fans. En un dels dia­ris de la capi­tal cata­lana es con­ver­tia la crònica de l’endemà en una anàlisi de psi­co­lo­gia col·lec­tiva i es remar­cava que “la major part dels espec­ta­dors van pas­sar una estona excel·lent, només ente­lada per la por que es produís un atac d’histèria col·lec­tiva en alguns dels nom­bro­sos grups que van demos­trar, durant tota la funció, una tensió ner­vi­osa alar­mant”. La pre­o­cu­pació del cro­nista no es va aca­bar aquí. Alguns dies després, quan els músics ja feia hores que havien aban­do­nat el nos­tre país, el mateix diari com­ple­tava la crònica i recor­dava: “El dis­sabte els vam veure actuar en per­sona davant del públic de Bar­ce­lona i es van con­fir­mar, de forma diàfana, les nos­tres apre­ci­a­ci­ons. El seu reper­tori és molt bo i l’exe­cu­ten molt bé; tenen un ritme endi­a­blat i saben fer pujar la tem­pe­ra­tura de l’audi­tori i man­te­nir-lo en ebu­llició encara que es tracti d’un espai a l’aire lliure i d’un espai obert com la plaça Monu­men­tal. Però això és tot amb els Beat­les. El mite Beat­les va arri­bar fins aquí, es va dei­xar veure en acció i es va reti­rar. Els seus entu­si­as­tes van aplau­dir i van cri­dar (com s’aplau­deix i es crida en el fut­bol, els toros o on es pot) i també se’n van anar.”

40 minuts i 12 cançons

El grup va inter­pre­tar totes les peces del seu disc With the Beat­les. I van començar amb un Twist and shout frenètic, que va des­fer­mar l’entu­si­asme de la gent. Entre el públic hi havia algu­nes cares cone­gu­des, com ara el can­tant Miguel Rios, l’actriu Ava Gad­ner i l’empre­sari hote­ler Joan Gas­part que, segons explica, va haver de can­viar els pan­ta­lons a John Len­non, que els tenia rebre­gats de dalt a baix. La sono­ri­tat era bas­tant defi­ci­ent, i les 18.000 per­so­nes que van omplir la Monu­men­tal i que havien pagat entre 75 (l’entrada més barata) i 400 pes­se­tes (la més cara) amb prou fei­nes van poder iden­ti­fi­car algu­nes de les lle­tres, i encara menys les inter­ven­ci­ons entre cançons. Algun cro­nista, però, es lamen­tava molt menys per aquests con­di­ci­o­nants que pel fet que “els udols dels fans van pro­vo­car que la repre­sen­tació perdés molts dels seus mati­sos”. L’actu­ació va aca­bar amb la inter­pre­tació de Long tall Sally, a càrrec de Paul McCart­ney.

The Beat­les no van tor­nar mai més al nos­tre país, per la qual cosa aque­lla actu­ació es va con­ver­tir, amb el pas dels anys, en una fita històrica, ins­tal·lada en la memòria col·lec­tiva de molta gent. Cap empre­sari va voler con­trac­tar-los, ja fos pel seu ele­vat cai­xet o per altres cir­cumstàncies. De fet, el grup es va dis­sol­dre cinc anys després, el 1970, i al marge d’alguna visita par­ti­cu­lar dels inte­grants del grup, aque­lla visita de 18 hores es va con­ver­tir en una de les poques que van fer a Bar­ce­lona.

Una de les pre­o­cu­pa­ci­ons de les auto­ri­tats era el pos­si­ble des­con­trol dels fans. En un dels dia­ris de la capi­tal cata­lana es con­ver­tia la crònica de l’endemà en una anàlisi de psi­co­lo­gia col·lec­tiva i es remar­cava que “la major part dels espec­ta­dors van pas­sar una estona excel·lent, només ente­lada per la por que es produís un atac d’histèria col·lec­tiva en alguns dels nom­bro­sos grups que van demos­trar, durant tota la funció, una tensió ner­vi­osa alar­mant”. La pre­o­cu­pació del cro­nista no es va aca­bar aquí. Alguns dies després, quan els músics ja feia hores que havien aban­do­nat el nos­tre país, el mateix diari com­ple­tava la crònica i recor­dava: “El dis­sabte els vam veure actuar en per­sona davant del públic de Bar­ce­lona i es van con­fir­mar, de forma diàfana, les nos­tres apre­ci­a­ci­ons. El seu reper­tori és molt bo i l’exe­cu­ten molt bé; tenen un ritme endi­a­blat i saben fer pujar la tem­pe­ra­tura de l’audi­tori i man­te­nir-lo en ebu­llició encara que es tracti d’un espai a l’aire lliure i d’un espai obert com la plaça Monu­men­tal. Però això és tot amb els Beat­les. El mite Beat­les va arri­bar fins aquí, es va dei­xar veure en acció i es va reti­rar. Els seus entu­si­as­tes van aplau­dir i van cri­dar (com s’aplau­deix i es crida en el fut­bol, els toros o on es pot) i també se’n van anar.”

40 minuts i 12 cançons

El grup va inter­pre­tar totes les peces del seu disc With the Beat­les. I van començar amb un Twist and shout frenètic, que va des­fer­mar l’entu­si­asme de la gent. Entre el públic hi havia algu­nes cares cone­gu­des, com ara el can­tant Miguel Rios, l’actriu Ava Gad­ner i l’empre­sari hote­ler Joan Gas­part que, segons explica, va haver de can­viar els pan­ta­lons a John Len­non, que els tenia rebre­gats de dalt a baix. La sono­ri­tat era bas­tant defi­ci­ent, i les 18.000 per­so­nes que van omplir la Monu­men­tal i que havien pagat entre 75 (l’entrada més barata) i 400 pes­se­tes (la més cara) amb prou fei­nes van poder iden­ti­fi­car algu­nes de les lle­tres, i encara menys les inter­ven­ci­ons entre cançons. Algun cro­nista, però, es lamen­tava molt menys per aquests con­di­ci­o­nants que pel fet que “els udols dels fans van pro­vo­car que la repre­sen­tació perdés molts dels seus mati­sos”. L’actu­ació va aca­bar amb la inter­pre­tació de Long tall Sally, a càrrec de Paul McCart­ney.

The Beat­les no van tor­nar mai més al nos­tre país, per la qual cosa aque­lla actu­ació es va con­ver­tir, amb el pas dels anys, en una fita històrica, ins­tal·lada en la memòria col·lec­tiva de molta gent. Cap empre­sari va voler con­trac­tar-los, ja fos pel seu ele­vat cai­xet o per altres cir­cumstàncies. De fet, el grup es va dis­sol­dre cinc anys després, el 1970, i al marge d’alguna visita par­ti­cu­lar dels inte­grants del grup, aque­lla visita de 18 hores es va con­ver­tir en una de les poques que van fer a Bar­ce­lona.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor