El flagell de la febre groga

El 3 d’agost del 1821, la Junta de Sani­tat de Bar­ce­lona va dei­xar constància que s’havien produït algu­nes defun­ci­ons pro­vo­ca­des per “una malal­tia sos­pi­tosa” apa­re­guda al barri de la Bar­ce­lo­neta. Es trac­tava de la pri­mera infor­mació d’una epidèmia que, amb el pas dels dies, tras­bal­sa­ria la ciu­tat i pro­vo­ca­ria més de 6.000 morts. La Junta va reac­ci­o­nar amb una certa cele­ri­tat, però sense pren­dre les mesu­res necessàries. Després de reu­nir-se, va deci­dir nome­nar alguns comis­si­o­nats que anes­sin a visi­tar els malalts i eme­tes­sin el cor­res­po­nent informe. En aquesta pri­mera reunió ja s’infor­mava de la mort de qua­tre per­so­nes: “[...] dos napo­li­tans pro­ce­dents de la polla­cra de guerra d’aque­lla nació, una dona nou­vin­guda de Sant Feliu de Guíxols i un maonès del ber­gantí Gran Turc”. I, a més, se sen­ten­ci­ava que “les seves malal­ties no havien estat con­ta­gi­o­ses, sinó més aviat pròpies de l’estació de la calor”. De fet, des del pri­mer moment, a la comissió nome­nada per la Junta es van mani­fes­tar dues tendències dia­me­tral­ment opo­sa­des: alguns facul­ta­tius con­si­de­ra­ven que la malal­tia no era con­ta­gi­osa i, per tant, no volien alar­mar la població i d’altres, en canvi, defen­sa­ven la neces­si­tat d’aïllar el focus infecciós.

Segons sem­bla, l’ori­gen de l’epidèmia havia estat un vai­xell pro­vi­nent de Cuba, una zona on la febre groga era endèmica. Durant el tra­jecte des de l’Havana fins a Màlaga, la seva pri­mera escala a la Península, havia hagut de llançar a l’oceà els cadàvers d’alguns tri­pu­lants afec­tats del “vòmit negre”. Mal­grat tot, no van infor­mar les auto­ri­tats de la ciu­tat anda­lusa, a pesar que hi havien enter­rat alguns tri­pu­lants i que tenien conei­xe­ment que la malal­tia s’este­nia entre els seus veïns. Tam­poc van infor­mar les auto­ri­tats de Bar­ce­lona, on el vai­xell va atra­car el 29 de juny i, en dues set­ma­nes, l’epidèmia ja s’havia estès a tot el barri de la Bar­ce­lo­neta. Men­tre els casos es van res­trin­gir a aquell barri, on vivia gent amb escas­sos recur­sos econòmics, la malal­tia va pas­sar gai­rebé des­a­per­ce­buda, però quan va començar a afec­tar altres zones i clas­ses, l’alarma es va esten­dre. A finals d’agost, la Junta expres­sava la seva “satis­facció de par­ti­ci­par a tota la província que la malal­tia no passa del port i de la Bar­ce­lo­neta”.

El retard i les mesu­res adop­ta­des, jun­ta­ment amb la canícula esti­uenca, van con­tri­buir a pro­pa­gar l’epidèmia. Aviat, el pànic es va esten­dre entre la ciu­ta­da­nia, amb reac­ci­ons diver­ses en funció de la classe social. Els ciu­ta­dans benes­tants van emi­grar a les seves cases d’esti­ueig, men­tre que els més pobres mal­vi­vien a la mun­ta­nya de Montjuïc, a la intempèrie. La des­es­pe­ració va fer que la Junta Muni­ci­pal de Sani­tat implorés “la mise­ricòrdia del Tot­po­derós a través dels seus minis­tres, com es prac­tica en aquests casos”. Les auto­ri­tats van dic­tar ordres que obli­ga­ven els met­ges i els far­macèutics a roman­dre a la ciu­tat i es van sus­pen­dre alguns espec­ta­cles popu­lars, com ara les cur­ses de braus. Entre les mesu­res adop­ta­des, també hi havia l’obli­gació de comu­ni­car si s’havia entrat en con­tacte amb alguna per­sona con­ta­gi­ada i el con­fi­na­ment de Bar­ce­lona. Aquest aïlla­ment va agreu­jar la falta de sub­mi­nis­tra­ments i va atiar la tensió social, la qual cosa va obli­gar a for­mar una milícia ciu­ta­dana de 3.000 per­so­nes. En tot cas, mal­grat les san­ci­ons econòmiques, eren molts els veïns que elu­dien els con­trols, amb la qual cosa l’epidèmia s’este­nia sense atu­ra­dor. D’altra banda, men­tre la ciu­tat era con­fi­nada, el port es man­te­nia obert. La pro­pa­gació a la resta del país va esde­ve­nir, doncs, ine­vi­ta­ble. Pocs dies després, apa­rei­xien dos focus nous: un al port de Salou i un altre al port flu­vial de Tor­tosa, una expansió de l’epidèmia que va pro­vo­car milers de morts.