‘God save Ireland!’

“En cir­cumstàncies anàlogues, cap poble hau­ria acon­se­guit tant com Irlanda, ni cap estat hau­ria con­ce­dit tant com Angla­terra.” La valo­ració ante­rior cor­res­pon al peri­o­dista Antoni Rovira i Vir­gili, un dels prin­ci­pals experts en el con­flicte irlandès. I va aparèixer a La Veu de Cata­lu­nya el 7 de desem­bre del 1921, l’endemà que se signés el Trac­tat Angloir­landès. L’acord va arri­bar de manera ines­pe­rada, quan “el fracàs sem­blava immi­nent”, tal com havia vati­ci­nat el mateix Rovira i Vir­gili. Però, al cap i a la fi, va arri­bar i va per­me­tre tan­car unes ten­ses con­ver­ses de pau i un con­flicte sag­nant.

La premsa del nos­tre país havia seguit amb interès i mos­tres de soli­da­ri­tat el con­flicte entre Angla­terra i Irlanda. El gener del 1919, després de la decla­ració d’inde­pendència irlan­desa, La Veu de Cata­lu­nya, por­ta­veu oficiós de la Lliga Regi­o­na­lista, el prin­ci­pal par­tit del cata­la­nisme con­ser­va­dor, feia arri­bar una carta de soli­da­ri­tat al govern irlandès en què es remar­cava que el seu com­bat donava als cata­lans “el coratge de con­ti­nuar la seva lluita per recu­pe­rar la lli­ber­tat i la per­so­na­li­tat de Cata­lu­nya, tant política­ment com soci­al­ment”. En aquells moments, Cata­lu­nya es tro­bava immersa en la pri­mera cam­pa­nya auto­no­mista, però més enllà de les diferències entre el cas irlandès i el català, el con­flicte es va con­ver­tir en un mirall per­ma­nent. El 7 de desem­bre, quan es va donar a conèixer la sig­na­tura de l’acord, els mit­jans cata­lans van donar-li una cober­tura nota­ble. I, des del cata­la­nisme, es van esta­blir els ine­vi­ta­bles paral·lelis­mes entre la situ­ació d’aquí i la d’allà. La Veu de Cata­lu­nya, per exem­ple, hi va dedi­car una edi­to­rial en què es mos­trava pes­si­mista res­pecte a la pos­si­bi­li­tat que Espa­nya seguís l’exem­ple d’Angla­terra: “Hi ha el pro­blema de Cata­lu­nya, exis­tent, viu com sem­pre, més viu que mai [...]. I aquest pro­blema és, com el pro­blema d’Irlanda, un plet de lli­ber­tat col·lec­tiva, un cas d’admi­nis­tració de lli­ber­tat política, per al qual fora molt oportú i molt con­ve­ni­ent que Espa­nya seguís l’exem­ple d’Angla­terra.” A Espa­nya, van ser molt poques les capçale­res que van enten­dre la “lliçó d’Angla­terra”. Una de les excep­ci­ons va ser el diari El Sol, que va dedi­car una edi­to­rial a des­ta­car que “en la història dels estats, apa­rei­xen com a actes més sobi­rans i impe­ri­als aquells que donen la inde­pendència a un poble o l’auto­no­mia a una colònia o una cons­ti­tució als sub­ju­gats”. El diari, però, també adver­tia: “Al nos­tre país, amb dolo­ro­ses experiències d’aquest tipus, seran pocs els que com­pren­guin el mes­tratge polític d’Angla­terra.”

A banda del ressò a la premsa, les mos­tres de sim­pa­tia també van sor­gir des de les enti­tats cata­la­nis­tes, amb cen­te­nars de tele­gra­mes de feli­ci­tació i senye­res his­sa­des als bal­cons en senyal de soli­da­ri­tat. El tema també va arri­bar a la Man­co­mu­ni­tat, a través d’una moció del dipu­tat Albert de Quin­tana en la qual es recla­mava que es fes arri­bar a les noves auto­ri­tats d’Irlanda “la satis­facció del nos­tre poble en veure la solució donada per Angla­terra al plet del naci­o­na­lisme irlandès, bo i lamen­tant les res­tric­ci­ons posa­des al reco­nei­xe­ment inte­gral i abso­lut de la inde­pendència”. La moció també tenia un mis­satge per a les auto­ri­tat espa­nyo­les i dema­nava que es fes cas dels “desit­jos i volun­tat de Cata­lu­nya a regir-se per si mateixa en els límits d’una inte­gral auto­no­mia política, admi­nis­tra­tiva i econòmica, mit­jançant la pre­sen­tació d’un pro­jecte de llei en què siguin reco­lli­des les bases fona­men­tals de l’Esta­tut apro­vat per l’Assem­blea de repre­sen­tants de Cata­lu­nya i rati­fi­cat pels muni­ci­pis cata­lans el 26 de gener del 1919”. Però ni el 1921 es va seguir l’exem­ple irlandès ni el 2014 es va fer amb l’escocès.