La nova era nuclear

“Tar­ra­gona entra en l’era nuclear.” Amb aquest titu­lar en por­tada obria el Dia­rio Español, el pre­ce­dent del Diari de Tar­ra­gona, el 12 de febrer del 1972, l’endemà de la posada en fun­ci­o­na­ment de la cen­tral nuclear de Van­dellòs, la pri­mera que va començar a ope­rar al nos­tre país. El rota­tiu, a més a més, anun­ci­ava la pro­pera cons­trucció de les cen­trals de Van­dellòs II i d’Ascó i asse­gu­rava que aque­lles futu­res ins­tal·laci­ons situ­a­rien la província de Tar­ra­gona com “la pri­mera d’Espa­nya en pro­ducció elèctrica”.

L’equi­pa­ment havia començat a pro­duir elec­tri­ci­tat poc abans d’un quart de qua­tre de la mati­nada. Havia estat una nit llarga, amb “ner­vis i tensió” i amb com­pro­va­ci­ons cons­tants en els “cer­vells electrònics” (que, en rea­li­tat, era una tec­no­lo­gia bas­tant obso­leta), que havien donat com a resul­tat, amb la llum del dia, “l’enorme satis­facció d’ano­tar un asse­nya­lat èxit en aquesta deli­cadíssima ope­ració”. La con­nexió a la xarxa es va fer algu­nes set­ma­nes després, con­cre­ta­ment el 7 de juny, quan “Cata­lu­nya va entrar en l’era nuclear de l’elec­tri­ci­tat”, tal com titu­lava el mateix rota­tiu tar­ra­goní.

La major part de capçale­res que es van fer ressò d’aque­lla notícia es van cen­trar a expli­car amb detall el fun­ci­o­na­ment de la cen­tral, bàsica­ment, amb la volun­tat d’esvair inqui­e­tuds. La Van­guar­dia Española, per donar-ne exem­ple, dedi­cava un ampli repor­tatge, amb una visita del peri­o­dista al reac­tor en com­pa­nyia de l’engi­nyer en cap de les obres, Miquel Camps, que des­ta­cava que en aquell espai “no hi tor­na­ria a entrar ningú més”. La premsa, amb escas­ses excep­ci­ons, s’esforçava a des­ta­car que tot estava pen­sat i diri­git a con­tro­lar que “la seva influència en el medi ambi­ent” fos nul·la. Hi havia molt poc marge per fer-se ressò dels perills que repre­sen­tava aque­lla ins­tal·lació i encara menys per donar veu a aquells que s’hi opo­sa­ven des del movi­ment eco­lo­gista o veïnal.

L’Espa­nya fran­quista va mal­dar per pre­sen­tar aque­lla fita com la dar­rera mera­ve­lla tec­nològica. En rea­li­tat, però, es trac­tava d’un reac­tor pri­mi­tiu, dels anys cin­quanta, que França havia deci­dit eli­mi­nar de les seves cen­trals. El govern francès va convèncer les auto­ri­tats espa­nyo­les i els va ven­dre l’equi­pa­ment en unes con­di­ci­ons molt favo­ra­bles, començant perquè es va com­pro­me­tre a com­prar el 50% de l’exce­dent d’ener­gia que produís. Va ser en aquell moment, pre­ci­sa­ment, quan es va cons­truir la pri­mera línia de molt alta tensió que tra­vessa els Piri­neus.

En rea­li­tat, França no només tenia interès a ven­dre tec­no­lo­gia obso­leta, sinó que volia pro­veir-se de plu­toni per fabri­car bom­bes atòmiques. Durant molts anys, el plu­toni que sor­tia de Van­dellòs I viat­java en trens de mer­ca­de­ries fins a França, pas­sant per sota de la ciu­tat de Bar­ce­lona. De fet, el règim del Franco també va explo­rar la pos­si­bi­li­tat de fabri­car una bomba atòmica amb el plu­toni de Van­dellòs, un interès que el govern espa­nyol va man­te­nir acti­vat fins alguns anys després de la mort del dic­ta­dor.