ALGÈRIA: EL PODER DELS GENERALS

A començaments de febrer, el Front d’Alli­be­ra­ment Naci­o­nal (FAN), va fer públic el seu can­di­dat a les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als del 18 d’abril, Abde­la­ziz Bou­te­flika (Oujda, Mar­roc, març del 1937), que va con­fir­mar per carta que aspi­rava a un cinquè man­dat a pesar de la seva deli­cada salut: el maig del 2013 va patir un ves­sa­ment cere­bral que el manté en cadira de rodes, apar­tat de les apa­ri­ci­ons públi­ques i que l’obliga a sot­me­tre’s a periòdiques revi­si­ons mèdiques a França i a Suïssa. Bou­te­flika va anun­ciar que si és esco­llit con­vo­carà una con­ferència naci­o­nal d’orga­nit­za­ci­ons econòmiques i soci­als i de par­tits per con­sen­suar les refor­mes i els can­vis cons­ti­tu­ci­o­nals que pre­cisa el país.

El 3 de març, el dar­rer dia per pre­sen­tar can­di­da­tu­res, el minis­tre de Trans­ports, en nom del pre­si­dent octo­ge­nari –ingres­sat en un hos­pi­tal de Suïssa–, va ofi­ci­a­lit­zar la can­di­da­tura davant del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i, alhora, va fer pública una carta en què Bou­te­flika es com­pro­met a cele­brar la con­ferència naci­o­nal i a con­vo­car elec­ci­ons avançades abans d’un any, a les quals ja no es pre­sen­tarà. Les mani­fes­ta­ci­ons en con­tra d’un cinquè man­dat de Bou­te­flika, que s’ana­ven repe­tint des del 22 de febrer, s’han inten­si­fi­cat, i cen­te­nars de milers de mani­fes­tants omplen els car­rers de les ciu­tats d’Algèria.

L’epi­sodi d’una cin­quena ree­lecció seria ridícul en un altre con­text, però no en el cas d’un país on els mili­tars domi­nen la vida política des la inde­pendència (juliol del 1962), quan l’exèrcit, coman­dat per Houari Boumédiène, va impo­sar com a pre­si­dent de la República el can­di­dat del FAN Ahmed ben Bella en detri­ment del pre­si­dent del govern pro­vi­si­o­nal de la República d’Algèria (GPRA). El juny del 1965, Boumédiène va depo­sar Ben Bella, que va roman­dre en arrest domi­ci­li­ari fins al 1980 i que pre­te­nia impul­sar una revo­lució nas­se­ri­ana, rebut­java el mar­xisme i el comu­nisme i advo­cava per un soci­a­lisme de base pagesa en sin­to­nia amb les idees de Frantz Fanon. Bou­te­flika era minis­tre d’Afers Exte­ri­ors i va ser un dels actors del cop d’estat que va fer pre­si­dent Boumédiène. Des de lla­vors, els mili­tars gover­nen amb mà de ferro i es repar­tei­xen els bene­fi­cis dels hidro­car­burs alhora que este­nen un règim de cor­rupció, misèria i mer­cat negre sota l’embol­call de la retòrica revo­lu­cionària del FAN. Les refor­mes polítiques que va impul­sar Chadli Bend­je­did en la dècada dels vui­tanta sem­blava que podien can­viar les coses, però, quan va inten­tar demo­cra­tit­zar el sis­tema polític, la reacció dels gene­rals no es va fer espe­rar. El cop d’estat mili­tar del 12 de gener del 1992 va ser la con­tun­dent res­posta a la victòria del Front Islàmic de Sal­vació (FIS) en la pri­mera volta de les elec­ci­ons legis­la­ti­ves del 26 de desem­bre del 1991. El va seguiar una dramàtica guerra civil soter­rada que es va cobrar al vol­tant de 200.000 vícti­mes i que, a través del Grup Islàmic Armat (GIA), va obrir les por­tes a la presència d’Al-Qaida del Magrib Islàmic al nord d’Àfrica.

A par­tir del 1994, el gene­ral Lia­mine Zéroual, pre­si­dent de l’Alt Comitè d’Estat, orga­nisme creat després del cop d’estat, va ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zar un règim par­la­men­tari con­tro­lat pel FAN, sense el FIS ni par­tits laics crítics amb el poder mili­tar. Des de lla­vors, les dife­rents famílies de l’exèrcit pug­nen entre si per ocu­par les màximes esfe­res de poder que donen accés als bene­fi­cis deri­vats de les expor­ta­ci­ons d’hidro­car­burs (el 97% del total de les expor­ta­ci­ons) i de l’empresa pública Sona­trach, l’onzè con­sorci més gran de petroli del món, que repre­senta el 30% del PNB del país. En aquesta pugna, Zéroual va caure en desgràcia i va ser relle­vat el 1999 per Bou­te­flika. Les pro­tes­tes dels joves (el 70% de la població), cada cop més immu­nes al xoc traumàtic de la guerra civil de la gene­ració dels seus pares, han reac­ti­vat les llui­tes pel poder entre els gene­rals. El 2015, l’entorn de Bou­te­flika (el seu germà Said, exe­cu­tius d’empre­ses públi­ques i, sobre­tot, el cap de l’Estat Major, Ahmed Gaid Salah, de 79 anys) va des­ti­tuir pos­si­bles rivals com l’ex-pri­mer minis­tre Abdel­ma­lek Sellal i l’excap dels ser­veis d’intel·ligència Moha­med Mediène, Touw­fik. La geron­tocràcia mili­tar, però, és incapaç de con­sen­suar un recanvi a la mòmia –com el car­rer ano­mena el pre­si­dent–, que el dia 11 va renun­ciar a un nou man­dat, va pos­po­sar les elec­ci­ons i va con­vo­car la con­ferència naci­o­nal sota la pre­sidència de Lakh­dar Bra­himi, de 85 anys, diplomàtic algerià de les Naci­ons Uni­des i impli­cat en el cop d’estat del 1992. Tan­ma­teix, les pro­tes­tes no han ces­sat, ja que l’opo­sició inter­preta els dar­rers fets com un meca­nisme dels mili­tars per gua­nyar temps i pilo­tar un canvi lam­pe­dusià. Els gene­rals sem­bla que han obli­dat la sort de Hosni Muba­rak, Zine Ben Ali i Moam­mar al-Gad­dafi.