El Brexit i l’Acord de retirada
Perdura la incertesa sobre com i quan tindrà lloc la sortida del Regne Unit (RU) de la Unió Europea (UE), perquè Theresa May ha patit la tercera derrota consecutiva a l’hora de sotmetre a l’aprovació de la Cambra dels Comuns l’acord de retirada negociat amb la Comissió Europea.
La història interminable del Brexit arrenca el 23 de juny del 2016, quan 26,3 milions de britànics voten per decidir si romanen (remain) o surten (leave) de la Unió Europea (UE). El 48,1% voten quedar-s’hi i el 51,9%, marxar-ne. A Escòcia i a Irlanda del Nord s’imposa el remain, amb el 62,0% i el 55,8% dels vots, respectivament. També a la ciutat de Londres. Tanmateix, a la resta de nacions i regions guanya el leave. Poc després, el 13 de juliol, David Cameron, el primer ministre conservador que havia convocat el referèndum, dimiteix i és substituït per May, fins llavors ministra d’Interior. El 29 de març, després de l’aprovació del Parlament, el Regne Unit comunica, tal com estableix l’article 50 del Tractat de la Unió, al Consell de la UE la decisió de sortir de la UE.
El 14 de novembre del 2018, la UE i el RU signen l’acord de retirada, que consta de sis parts, amb un total de 185 articles i tres protocols addicionals sobre Irlanda/Irlanda del Nord (compromís de no establir una frontera rígida entre les dues Irlandes, respectar els drets derivats dels acords de pau de Stormont i del Divendres Sant del 10 d’abril del 1998 i mantenir el mercat únic d’electricitat per a tota l’illa), sobre les zones de sobirania de Londres a Xipre (les bases militars britàniques d’Akrotiri, al sud de l’illa, i Dekélia, al sud-est, on viuen més de 3.500 membres de les forces aèries i navals britàniques i ciutadans xipriotes) i sobre Gibraltar, que també va ser objecte d’una negociació prèvia amb l’Estat espanyol. L’acord estableix les condicions de la sortida del Regne Unit i de la Unió Europea i ofereix seguretat jurídica una vegada que els tractats i el dret de la Unió deixin d’aplicar-se al Regne Unit.
Així doncs, es preveu un període de transició fins al 31 de desembre del 2020, que pot ser ampliat dos anys més, i que garanteix els drets dels més de 3 milions de ciutadans de la Unió Europea que viuen al Regne Unit i del milió de ciutadans britànics que ho fan en països de la UE de manera que podran seguir en les mateixes condicions i adquirir la residència permanent després d’una residència continuada i legal de cinc anys. Igualment, se’ls reconeix el dret al treball, a l’atenció mèdica i a les prestacions socials.
Durant el període transitori, la Unió Europea tractarà el Regne Unit com si fos un estat membre, excepte pel que fa a la seva participació en les institucions comunitàries i en les estructures de governança, i el RU haurà de contribuir als pressupostos dels anys 2019 i 2020 (i dels dos anys posteriors en cas de pròrroga). Aquest període permetrà a les administracions, a les empreses i als ciutadans adaptar-se a poc a poc a la realitat post-Brexit mitjançant una transició ordenada de la separació. Això garanteix que Londres i Brussel·les compleixin amb les obligacions financeres contretes mentre el primer era membre de la Unió i també que els acords actuals vigents entre administracions (de cooperació judicial, policial, de seguretat, de protecció de dades...) i empreses (d’intercanvis comercials, lliure circulació de béns, inversions...) puguin concloure’s durant el període transitori en les mateixes condicions (fiscals, jurídiques, legislatives...) en què es van acordar al seu moment. Malgrat tot, la Cambra dels Comuns ha rebutjat l’acord en tres ocasions, el 15 de gener per un marge de 230 vots; el 12 de març, per 149, i el 29 de març, per 58, de manera que la data de sortida s’ha posposat al 12 d’abril, excepte si Londres decideix negociar un nou ajornament, la qual cosa comportaria que el Regne Unit participés en les eleccions europees del mes de maig. Ara May ha demanat una pròrroga fins al 30 de juny.
incertesa
En aquests moments, el bloqueig que es produeix en la Cambra dels Comuns té més a veure amb la pugna política partidista al RU i la por que suscita un post-Brexit –que no és segur que avui els britànics votessin–, que no pas amb la Unió Europea, i no sembla que s’albiri una solució a mitjà termini. Així, el dia 27 es van votar amb caràcter indicatiu vuit propostes alternatives a l’acord de retirada. Totes van ser rebutjades, incloses les que proposaven deixar al Regne Unit dins de la unió duanera, celebrar un segon referèndum o revocar l’article 50 i continuar a la Unió Europea. En tot cas, el sentit comú demanaria romandre a la unió duanera i convocar eleccions immediatament –tal com volen els laboristes–, perquè May està políticament cremada. En les últimes hores s’especulava amb la possibilitat que May fes una oferta al líder laborista, Jeremy Corbyn, que podria ser un segon referèndum de “confirmació” –sempre passant pel Parlament–, segons The Guardian.