Afganistan, l’hora de la veritat
La retirada de les tropes dels EUA, que van arribar el 2001, suposa un gran desafiament per a un país marcat per la violència sectària
El president dels Estats Units, Donald Trump, no vol que la guerra de l’Afganistan continuï costant milions de dòlars als nord-americans. Tampoc vol que es converteixi en un nou Vietnam, com ja li va passar a la Unió Soviètica a principis dels anys vuitanta en aquest mateix territori. Trump vol retirar els 14.000 soldats que hi ha sobre el terreny, i és que es calcula que els Estats Units s’han arribat a gastar uns 875 milions d’euros en aquesta batalla inacabada.
L’anunci de la retirada es va produir a finals de l’any passat i el magnat també hi va incloure els militars que estaven desplegats a Síria. En aquest darrer país, Trump ja ha hagut de fer marxa enrere després que li ploguessin les crítiques de la comunitat internacional. De moment, a l’Afganistan el pla del magnat d’una retirada gairebé completa continua endavant.
Els Estats Units van enviar tropes a aquest país asiàtic, un dels més pobres del món, el 2001. Era tot just després de l’atac a les Torres Bessones de Nova York, i l’administració Bush va apostar per un enviar l’exèrcit al lloc que en aquells moments era refugi i santuari dels terroristes d’Al-Qaida vinculats als atacs. Durant aquests divuit anys, l’estratègia traçada pels nord-americans a l’Afganistan està molt lluny de poder ser descrita com un èxit, a més de ser considerada la guerra més llarga que ha lliurat el país.
conflictes interns
Actualment, els talibans controlen gairebé la meitat del país –altres fonts com la cadena britànica BBC eleva aquest domini del territori fins al 70%– davant d’un govern del cada cop més debilitat i qüestionat Ashraf Ghani, que s’ha d’enfrontar a unes eleccions presidencials d’aquí a uns mesos.
Les forces afganeses han estat lluitant durament per frenar l’expansió dels talibans, però el nombre de víctimes segueix sent molt alt. S’han plantejat preguntes sobre la falta d’un lideratge sòlid i inspirador i d’una logística adequada, així com sobre la presència d’una corrupció sistèmica. Les disputes entre els líders polítics i governamentals a Kabul també estan tenint un impacte negatiu en el bon funcionament del govern i la situació de seguretat. Les dues faccions que van formar el govern d’unitat nacional després de l’elecció presidencial del 2014 encara no s’han unit realment.
línies vermelles
Després de tots aquests anys, els Estats Units estan decidits a marxar del país, i és per aquest motiu que ja haurien començat a negociar amb els talibans, fet que ha fet saltar la desconfiança en l’executiu afganès. Una de les línies vermelles de l’administració Trump en aquestes converses amb els insurgents seria que Estat Islàmic o Al-Qaida no guanyessin terreny en aquesta zona, que ha estat un dels objectius principals dels Estats Units a la regió.
De fet, Occident temia que l’Afganistan es pogués convertir en una nova Síria, però les severes derrotes que ha anat patint l’organització liderada per Abu Bakr-al Bagdadi fan molt difícil que ara per ara Estat Islàmic es pugui fer fort en aquest país. Malgrat això, la marxa de les tropes nord-americanes i de les forces internacionals suposarà un gran desafiament per al país asiàtic.
L’Afganistan és un país que encadena gairebé quatre dècades de violència ininterrompuda, i les guerres internes també són un dels problemes que haurà d’afrontar: velles disputes entre els diferents grups (paixtus, tadjiks, hazares, uzbeks, turcmans) també estan ara sota l’atenta mirada del Pakistan, que s’ha convertit en un actor clau en l’intent de pacificar el país veí. De fet, Washington hauria iniciat converses amb Islamabad. Per la seva banda, Rússia també ha suggerit la possibilitat d’organitzar una intervenció militar a l’estil sirià a l’Afganistan si Estat Islàmic guanyés força i es convertís en una “amenaça seriosa” per a l’estabilitat dels països d’Àsia. Entre les preocupacions del Kremlin hi ha la possibilitat que una sortida desordenada de les tropes occidentals de l’Afganistan desestabilitzi les seves fronteres. Per aquestes raons, els funcionaris russos insisteixen que el conflicte afganès necessita una solució política, no militar. Per la seva banda, els talibans afganesos han estat lluitant contra EI a l’Afganistan i repetidament van assegurar als països veïns que la seva lluita armada es limita al país. L’Afganistan és un dels països més pobres del planeta i rep grans quantitats d’ajuda internacional. Diversos informes de l’ONU revelen que el país és el màxim productor mundial d’opi, amb un 80% del total. Es calcula que hi ha 400.000 hectàrees dedicades a aquest cultiu i aquest negoci tan lucratiu va generar gairebé 3.000 milions d’euros en ingressos. Els talibans van prohibir el cultiu d’aquesta planta, el cascall, l’any 2001, però es van fer enrere veient la ingent quantitat de diners que generava. El 54% de la producció d’heroïna es concentra al sud del país, en dues de les places fortes talibanes, les províncies de Qandahar i Helmand, on milers de quilòmetres quadrats situats a la frontera amb el Pakistan produeixen la major quantitat d’heroïna del món. D’altra banda, el cascall es cultiva en 21 de les 34 províncies afganeses, segons dades de les Nacions Unides. Els EUA han dedicat 8.600 milions de dòlars des del 2002 a la lluita contra les drogues a l’Afganistan, amb uns resultats força mediocres. De fet, el consum d’opiacis s’ha disparat als Estats Units, amb una epidèmia de sobredosis sense precedents. Al màxim país productor, es calcula que gairebé un milió de la població en consumeix.
Sembla difícil que amb un govern cada cop més feble i sense arribar a un acord de mínims amb els talibans –que en moltes zones del país tenen el suport de la població civil– el país pugui iniciar un procés d’estabilització. I és que és estrany el dia que no es produeix un atemptat contra les forces de seguretat afganeses. L’altre gran desafiament és la cooperació dels jugadors regionals. La pau a l’Afganistan, i a la regió en general, només es pot aconseguir a través d’un mecanisme multilateral que involucri els Estats Units i els principals actors regionals, inclosos el Pakistan, Rússia, l’Iran, la Xina, l’Índia i l’Aràbia Saudita. Al final, però, serà el diàleg entre els mateixos afganesos el que determinarà el futur polític d’un Afganistan devastat per la guerra.
ADELA GENÍS
agenis@lrp.cat