Tensió al desert
Una ofensiva del Front Polisario revifa el conflicte del Sàhara Occidental, latent des de fa dècades
PROTESTA
Els sahrauis consideren que Rabat viola els drets humans i saqueja els recursos naturals del seu territoriSUPORT
El Marroc té aliats potents que li fan costat, com ara França i els Estats UnitsDes de l’any 1991, el conflicte del Sàhara Occidental no vivia una crisi d’aquestes dimensions. Es tracta d’una escalada de la tensió que ha desembocat en uns enfrontaments entre el Front Polisario i l’exèrcit del Marroc. Per què és genera aquest episodi? Què ha portat a aquest trencament d’una treva que feia gairebé trenta anys que estava en vigor?
Hi ha diverses causes que expliquen l’explosió del conflicte. En l’espurna que ha esclatat els darrers dies, hi ha la llunyana promesa que va fer les Nacions Unides d’organitzar un referèndum d’autodeterminació d’aquest territori. Els sahrauis fa dècades que l’esperen, i la proposta ha quedat en paper mullat. Per expressar les seves protestes, un centenar de civils bloquejaven des de finals d’octubre el pas de Guerguerat, que connecta el Sàhara Occidental amb Mauritània. Denunciaven també les violacions de drets humans i el “saqueig massiu de recursos naturals”. Aquest pas és vital per al Marroc per fer arribar mercaderies a la veïna Mauritània, i l’acord militar estableix dues àrees restringides de 25 km al sud i a l’est, i de 30 km al nord i a l’oest del mur, de 2.720 km.
Arran d’aquest bloqueig, l’exèrcit marroquí i el Front Polisario –un grup armat que es va crear el 1973 per reivindicar la independència del Sàhara Occidental davant l’Estat espanyol– van protagonitzar un intercanvi de trets en què no es van produir danys personals. En els dies posteriors, el Front Polisario va anunciar que havia atacat diverses bases marroquines i que havia causat algunes víctimes mortals. El Marroc guarda silenci i no dona dades sobre aquest afer. De fet, en tot moment ha evitat la paraula guerra. Dilluns passat, el rei Mohammed VI va assegurar que el seu país mantenia el seu “compromís” amb l’alto el foc al Sàhara Occidental, tot i que el Front Polisario el donés per trencat. El monarca alertava, però, que es reaccionaria “amb major severitat a tota amenaça contra la seguretat i la quietud dels seus ciutadans”.
Des de fa temps, la situació dels sahrauis és desesperada. Segurament, aquest atac –el Front Polisario ha decretat l’estat de guerra– també ho és, i intenta ser una crida a la comunitat internacional davant d’una situació insostenible. El Front Polisario creu que l’ONU no exerceix degudament la seva tasca de mediació i permet que el Marroc mantingui i incrementi les seves transaccions comercials en un territori en disputa. Per a aquest grup, aquest comerç és un espoli dels recursos naturals del Sàhara Occidental. Aquest territori és molt ric en recursos naturals. En els 266.000 km² que ocupa, hi ha una gran quantitat de jaciments de fosfats. A més, té més de 1.000 km de costa –amb una gran riquesa pesquera– i una situació geogràfica estratègica. A la pràctica, el Marroc ha anat annexionant part d’aquest territori des de mitjans dels anys setanta del segle passat, i actualment es calcula que controla un 80% d’aquestes terres.
la marxa verda
Espanya va ser la potència colonial des de la fundació de Villa Cisneros (actual Dakhla) el 1884 fins a la Marxa Verda del 1975. El 6 de novembre del 1975, el rei Hassan II va impulsar el que es va anomenar la Marxa Verda cap al Sàhara, en què va aconseguir mobilitzar 350.000 civils marroquins. El règim de Franco agonitzava, i el rei alauita aprofitava aquesta situació per aconseguir uns territoris que Rabat ha considerat sempre que li pertanyen. Després d’aquella marxa, Madrid va cedir a Rabat el nord i centre del Sàhara Occidental, i a Mauritània, el sud.
Aquest pacte no ha estat reconegut per l’ONU, que segueix considerant el Sàhara Occidental com un territori en espera de la seva descolonització per part de la seva potència administradora, que és l’Estat espanyol, tot i que ja va renunciar formalment a aquest estatus. L’any 1976, el Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahraui Democràtica (RASD) i va començar una guerra contra el Marroc i Mauritània. En aquell moment, els sahrauis van disposar del suport d’Algèria, Cuba i també de Sud-àfrica.
els campaments
Els enfrontaments van provocar que molts sahrauis fugissin de les seves terres i s’establissin a Tindouf, al desert d’Algèria. Els refugiats fa dècades que viuen en aquests campaments, on ara ja hi ha edificis. Aquests refugiats sobreviuen gràcies a l’ajuda internacional. Amb unes temperatures extremes –a l’estiu en aquesta zona del planeta es pot arribar als 50 graus–, les condicions de vida d’aquestes persones són molt difícils. L’esperança cada vegada és més llunyana, perquè la majoria no poden accedir a una feina. Ja són diverses les generacions de sahrauis que viuen en aquests campaments esperant una solució del conflicte. Es calcula que des de fa més de trenta anys hi viuen més de 200.000 persones.
L’escenari geopolític que avui es presenta ha canviat en les darreres dècades. El Marroc ha anat guanyant terreny davant la comunitat internacional i té el suport de dos grans aliats: França i els Estats Units. A més, la Unió Europea té acords de pesca amb el Marroc, fet que provoca que des de Brussel·les tampoc es pressioni Rabat perquè desbloquegi la situació actual.
Rabat guanya amb l’statu quo perquè a la pràctica administra aquest territori. Per la seva banda, Israel també és un actor important que ha donat suport al Marroc.
Tradicionalment, Algèria ha donat suport a la causa sahraui, sobretot per evitar el contrapoder i el lideratge del Marroc a la regió, però en plena pandèmia i amb l’actual president ingressat per coronavirus, no sembla que en aquests moments hi hagi d’intervenir de manera decisiva.
la reacció
El govern espanyol del PSOE i Podemos es mira de reüll aquesta crisi. El país té un vincle inqüestionable amb el Sàhara Occidental, però ara també pesen els acords i les relacions que es tenen amb el Marroc. Primerament, hi ha la crisi migratòria, ja que es dona la circumstància que moltes de les pasteres que emprenen el rumb cap a les illes Canàries surten des de les costes del Sàhara Occidental, i el control depèn en bona part de les forces de seguretat marroquines.
De moment, l’executiu de Pedro Sánchez ha donat suport a l’ONU i ha instat les dues parts a rebaixar la tensió, fet que ha enutjat les associacions prosaharuis, que lamenten la tebior mostrada en els últims incidents, els més greus que es registren des de principis dels anys noranta.
