Internacional

Vint anys de l’inici del declivi

L’atac a les Torres Bessones va deixar entre els estatunidencs una sensació de vulnerabilitat com mai abans
Al-Qaida no perseguia la victòria militar, sinó desgastar l’adversari

Eren al vol­tant de les nou del matí (hora de Nova York) de l’11 de setem­bre (11-S) del 2001 quan el ter­cer mil·lenni va irrom­pre abrup­ta­ment a les pan­ta­lles de tele­visió de tot el món: un espec­ta­cu­lar incendi envol­tava els pisos supe­ri­ors de les tor­res del World Trade Cen­ter (WTC). Dues hores després, l’agressió més espec­ta­cu­lar que han patit els Estats Units en ter­ri­tori con­ti­nen­tal –l’atac japonès a Pearl Har­bor del 7 de desem­bre del 1941 va tenir lloc a més de 3.900 quilòmetres de la costa oest dels Estats Units i va pro­vo­car cinc-cen­tes vícti­mes menys que l’11-S–, el balanç d’aquell hor­ror era de gai­rebé 3.000 vícti­mes i, com asse­nya­lava un any més tard Joseph Nye, pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Har­vard i exas­ses­sor del pre­si­dent Bill Clin­ton en temes de segu­re­tat inter­na­ci­o­nal, una sen­sació de vul­ne­ra­bi­li­tat com mai abans havien sen­tit es va apo­de­rar dels esta­tu­ni­dencs.

Just després dels atemp­tats, alguns mit­jans de comu­ni­cació van inten­tar cons­truir un dis­curs interes­sat i van asse­nya­lar el con­flicte palestí (con­cre­ta­ment el Front Democràtic per a l’Alli­be­ra­ment de Pales­tina), obli­dant, però, que l’ante­ce­dent més imme­diat era l’atemp­tat d’extrema dreta de Timothy McVeigh del 19 d’abril del 1995, que havia fet explo­tar un camió bomba con­tra l’edi­fici de l’FBI a Okla­homa i havia cau­sat 168 morts. Final­ment, els ser­veis d’intel·ligència van asse­nya­lar Al-Qaida –que poc després va assu­mir l’auto­ria dels atemp­tats–, una orga­nit­zació radi­cal sun­nita, bres­so­lada pels Estats Units en el con­text de la guerra dels muja­hi­dins afga­ne­sos con­tra l’Exèrcit Roig i pràcti­ca­ment des­co­ne­guda més enllà del reduït cer­cle d’experts acadèmics i d’intel·ligència mal­grat que ja havia atemp­tat ante­ri­or­ment con­tra el WTD el 1993 i con­tra les ambai­xa­des dels Estats Units a Kenya i Tanzània el 1998 (224 morts), i que tenia evi­dents con­ne­xi­ons amb l’Aràbia Sau­dita (catorze dels dinou ter­ro­ris­tes eren sau­di­tes). Com a mesu­res de segu­re­tat, es va tan­car l’espai aeri del país –això no obs­tant, dese­nes de sau­di­tes van mar­xar, ja que Riad man­te­nia bones rela­ci­ons amb la família Bush gràcies als nego­cis petro­li­ers–, es va pro­mul­gar la Patriot Act –encara vigent amb modi­fi­ca­ci­ons– que con­fe­ria poders extra­or­di­na­ris als ser­veis de segu­re­tat per llui­tar con­tra el ter­ro­risme i es van res­trin­gir les lli­ber­tats dels ciu­ta­dans. Error i pri­mera victòria d’Al-Qaida. Dos anys més tard, l’informe del comitè con­junt del Senat i el Congrés adver­tia d’errors en els ser­veis de segu­re­tat, que no havien detec­tat la pre­pa­ració dels atemp­tats ni, sense citar-ne el nom, la impli­cació d’un país àrab. L’acadèmic nord-ame­ricà Jean-Paul Lede­rach adver­tia del que s’havia i no s’havia de fer: com­pren­dre la natu­ra­lesa del con­flicte, un con­flicte asimètric en què Al-Qaida no per­se­guia la victòria mili­tar, sinó des­gas­tar l’adver­sari i gene­rar con­tra­dic­ci­ons entre el seu sis­tema de valors i la seva actu­ació, i no caure en una res­posta de ven­jança cega que reforçaria la tesi d’Al-Qaida que els Estats Units pre­te­nien liqui­dar l’islam. Alhora, el filòsof John Gray recor­dava que voler posar fi al sis­tema mun­dial amb atemp­tats mediàtica­ment espec­ta­cu­lars és una fal·làcia, com també ho era creure que amb la força de les armes es pot impo­sar la moder­ni­tat i els valors democràtics. Tot va ser inútil, la radi­ca­lit­zació dels neo­con­ser­va­dors va por­tar a come­tre els errors que espe­rava Ossama bin Laden, i els Estats Units van ata­car i ocu­par l’Afga­nis­tan i l’Iraq. Això va ava­lar la tesi d’Al-Qaida i li va obrir un camp de bata­lla on col­pe­jar dia a dia els exèrcits ocu­pants i, de pas­sada, des­gas­tar el sis­tema de valors occi­den­tals: danys col·late­rals (vícti­mes civils), pràctica de tor­tu­res (Abu Ghraib), llimbs jurídics (Guantánamo), segres­tos i pre­sons secre­tes en països ali­ats (Egipte), res­tric­ci­ons de les lli­ber­tats, anti­oc­ci­den­ta­lisme en el món musulmà i isla­mofòbia i ascens de l’extrema dreta a Occi­dent... I els suc­ces­sors de Bush, obses­si­o­nats a sor­tir de la ratera de l’Afga­nis­tan i l’Iraq, no van saber rec­ti­fi­car ni els errors ni la deriva auto­ritària occi­den­tal. Poc impor­tava ajus­ti­ciar Sad­dam Hus­sein i exe­cu­tar Bin Laden, perquè Al-Qaida estava gua­nyant l’embat en la mesura que s’esmi­co­lava el soft power dels Estats Units i dels valors democràtics. Vint anys després, la sor­tida dels dar­rers sol­dats nord-ame­ri­cans de l’Afga­nis­tan ha posat de relleu la inu­ti­li­tat de dues dècades de guerra; que la feblesa d’Al-Qaida ha estat subs­tituïda pel nihi­lisme des­truc­tiu i molt més bru­tal d’Estat Islàmic, que ha con­ver­tit l’hor­ri­ble règim talibà en un mal menor; que per­sis­tei­xen la inse­gu­re­tat i la vul­ne­ra­bi­li­tat, i que la mal­des­tra res­posta a l’11-S pre­sa­gi­ava can­vis en l’hege­mo­nia mun­dial. Fa vint anys, una única potència mili­tar i econòmica, els Estats Units, una democràcia plena tot i que defec­tu­osa, segons els índexs de The Eco­no­mist, osten­tava l’hege­mo­nia mun­dial, amb el con­tra­punt d’una Unió Euro­pea que era un far de valors democràtics i de soli­da­ri­tat. Avui, el lide­ratge dels Estats Units està en qüestió, i una dic­ta­dura, la Xina, i un règim auto­ri­tari, Rússia, li dis­pu­ten el poder econòmic i la influència política i mili­tar, men­tre la Unió Euro­pea es debat entre acti­tuds popu­lis­tes i il·libe­rals que com­pro­me­ten seri­o­sa­ment el seu futur al compàs de l’arri­bada de nous refu­gi­ats.

En defi­ni­tiva, les res­pos­tes errònies als atemp­tats de l’11-S mar­ca­ven l’inici del declivi de l’hege­mo­nia occi­den­tal –els tali­bans tin­dran avui el suport de la nova potència, la Xina, que ambi­ci­ona les reser­ves de liti de l’Afga­nis­tan, fona­men­tals en el canvi de model energètic– i, ai las!, si no hi posem remei, pro­ba­ble­ment, l’inici del declivi dels valors democràtics.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor