“La reunificació de l’illa d’Irlanda és possible”

Depèn del que enten­guem per Estat d’Irlanda. Si ente­nem que un domini de la Com­monwe­alth britànica, una part de l’imperi britànic és inde­pen­dent, és la cele­bració de la inde­pendència irlan­desa. Quan fina­litza la Pri­mera Guerra Mun­dial, els irlan­de­sos, que just abans de començar la guerra ja tenien una tensió per la home rule (l’auto­no­mia), rei­vin­di­quen aquesta auto­no­mia d’Irlanda. Hi ha una guerra per la inde­pendència entre Irlanda i l’Imperi Britànic, entre l’exèrcit impe­rial i l’IRA, que el que fa és fer una guerra de guer­ri­lles, perquè els ha que­dat molt clar, després dels fets de Dublín del 1916, que no poden gua­nyar de cap manera una guerra con­ven­ci­o­nal, i aquesta guerra de guer­ri­lles al camp i ter­ro­rista a les ciu­tats resulta molt cos­tosa per a l’Imperi Britànic, de manera que final­ment pro­po­sen a l’IRA que accepti la divisió de l’illa, és a dir, que les zones pobla­des majo­ritària­ment per qui ori­ginària­ment havien estat colons d’Escòcia i britànics de religió pro­tes­tant es man­tin­gui vin­cu­lada al Regne Unit, que és la zona de l’Uls­ter, i que la resta es trans­formi en un domini com Austràlia, Nova Zelanda o el Canadà, que eren els prin­ci­pals ter­ri­to­ris vin­cu­lats al Regne Unit –i que en alguns casos encara hi con­ti­nuen vin­cu­lats–. Aquesta pro­posta, però, no va ser ben vista per part dels naci­o­na­lis­tes irlan­de­sos i va començar una guerra civil entre els inde­pen­den­tis­tes irlan­de­sos.

Hi ha una guerra civil entre els inde­pen­den­tis­tes favo­ra­bles a l’acord amb l’imperi i els que hi estan en con­tra. Hi ha una part que no està d’acord amb el que ha pac­tat un sec­tor majo­ri­tari del naci­o­na­lisme catòlic irlandès.

Es podrien pre­sen­tar com a antagònics, però pro­ba­ble­ment no ho eren. Són les dues figu­res de la inde­pendència irlan­desa. Mic­hael Collins és el cre­a­dor de l’IRA i, per tant, porta a terme la lluita que aca­barà amb la inde­pendència d’Irlanda. De Valera és el gran esta­dista naci­o­na­lista que por­tarà a la inde­pendència total d’Irlanda, que dei­xarà de dir-se Irlanda per pas­sar a ser la República d’Irlanda, tot i que serà un procés molt traumàtic que cos­tarà la vida a Mic­hael Collins. No el mata un sol­dat de l’exèrcit britànic, que podria haver estat molt pro­ba­ble, sinó que l’acaba matant un naci­o­na­lista irlandès. El cas de Collins és un exem­ple de real­po­li­tik, perquè va pas­sar de ser l’ene­mic ter­ro­rista número u de l’imperi britànic –encapçalava l’IRA– a ser –a través d’aquest acord que por­tarà la trans­for­mació d’Irlanda o la major part de l’illa en un domini de l’Imperi Britànic– gene­ral de la Com­monwe­alth.

D’això, se’n diu política. Quan els naci­o­na­lis­tes més radi­cals (no dic que Collins no ho fos) s’excla­ma­ven perquè havia accep­tat aquell acord, Collins els recor­dava que la major part dels seus amics eren morts. Sem­pre dic que a les guer­res no hi ha ni bons ni dolents: hi ha dolents i pit­jors. Els bons són tots morts. A les guer­res no hi ha res de bo, i Collins el que volia és que la guerra s’acabés. De vega­des diuen que un mal acord és millor que un no acord. A més, Collins no va acon­se­guir un mal acord, perquè va acon­se­guir la inde­pendència for­mal de l’illa, tot i que sí que és veri­tat que la cap d’estat con­ti­nu­ava sent la reina del Regne Unit. El 2021, la cap d’estat del Canadà, d’Austràlia o de Nova Zelanda és la reina britànica, i aquests països són abso­lu­ta­ment inde­pen­dents. Alguns són el grup d’estats més rics del món i pel fet que el Canadà sigui for­mal­ment una monar­quia i la seva cap d’estat sigui la reina de la corona britànica no es pot negar que és un estat inde­pen­dent. El que passa que per a un naci­o­na­lista encara més radi­cal haver de renun­ciar a una part del ter­ri­tori d’Irlanda i man­te­nir una certa vin­cu­lació amb l’imperi britànic podia ser vist com una traïció, i per això es van aca­bar matant entre ells. Amb la para­doxa que l’IRA, que sí que ja era l’Exèrcit Repu­blicà Irlandès, va aca­bar gua­nyant la guerra, però en un atemp­tat Collins va ser assas­si­nat per un naci­o­na­lista irlandès i, poste­ri­or­ment, De Valera va gua­nyar les elec­ci­ons democràtica­ment (ell va sobre­viure) i va lide­rar el procés que va por­tar a la sor­tida d’Irlanda de la Com­monwe­alth i que la va trans­for­mar en la República d’Eire. També De Valera va sobre­viure als fets de Dublín.

El naci­o­na­lisme radi­cal irlandès, en plena Pri­mera Guerra Mun­dial, va ini­ciar una insur­recció vin­cu­lada amb l’imperi germànic, que volia apro­fi­tar per deses­ta­bi­lit­zar un dels seus prin­ci­pals ene­mics. Van pro­cla­mar la inde­pendència, for­mal­ment com si fos un exèrcit, i van aca­bar dete­nint tots els que coman­da­ven aquest supo­sat exèrcit. Els van fer un judici de guerra i els van afu­se­llar a tots menys a Eamon de Valera. Per què no van afu­se­llar De Valera? Perquè era ciu­tadà nord-ame­ricà. Havia nas­cut a Nova York, de pare porto-riqueny i mare irlan­desa. En plena guerra mun­dial, afu­se­llar un ciu­tadà nord-ame­ricà –quan els EUA encara no havien entrat en guerra– no hau­ria estat gaire favo­ra­ble per als interes­sos britànics, i per aquest motiu no van afu­se­llar De Valera, que en aquells moments ja era un diri­gent del naci­o­na­lisme irlandès i que con­si­de­rava Collins un traïdor.

Quan pen­sem en el Blo­ody Sun­day pen­sem en el del 1972, però el pri­mer va ser el 1920. L’IRA feia una guerra de guer­ri­lles al camp i acci­ons ter­ro­ris­tes a les ciu­tats. Sobre­tot mata­ven fun­ci­o­na­ris i poli­cies. Hi havia una poli­cia irlan­desa for­mada per irlan­de­sos de religió pro­tes­tant, i els mata­ven en atemp­tats ter­ro­ris­tes. En aques­tes cir­cumstàncies, es va orga­nit­zar un grup anti­ter­ro­rista que actu­ava de la mateixa manera amb els naci­o­na­lis­tes irlan­de­sos. Després d’un atemp­tat, l’exèrcit britànic va entrar en un estadi on s’estava dis­pu­tant un par­tit de fut­bol gaèlic entre dos equips catòlics i van començar a dis­pa­rar indis­cri­mi­na­da­ment els espec­ta­dors. Hi va haver catorze morts i entre sei­xanta i vui­tanta ferits. Això va pas­sar durant la guerra de la inde­pendència (1919-1921). Davant de la situ­ació en què es tro­bava l’Imperi Britànic, el govern –que en aquells moments era dels libe­rals i on hi havia Wins­ton Churc­hill– va deci­dir que havien d’arri­bar a un acord. Des de la seva pers­pec­tiva, també era millor un mal acord que man­te­nir una guerra que els estava cos­tant molts diners i que no els per­me­tia recu­pe­rar-se de la duríssima Pri­mera Guerra Mun­dial. Hi ha una anècdota sobre la firma d’aquest acord: Mic­hael Collins va arri­bar tard, i el nego­ci­a­dor britànic li va etzi­bar que com podia ser que en un dia tan impor­tant arribés tard. Collins li va repli­car que els irlan­de­sos feia segles que espe­ra­ven que els britànics sig­nes­sin el que aquell dia havien de sig­nar. Per als naci­o­na­lis­tes irlan­de­sos, els britànics feia molt més temps que arri­ba­ven tard a aque­lla reunió.

S’esta­bi­litza la situ­ació, i quan arriba la Segona Guerra Mun­dial, Irlanda es manté en una posició neu­tral. La violència tor­narà quan els catòlics de l’Uls­ter vul­guin la reu­ni­fi­cació i tor­nin a llui­tar con­tra les tro­pes de l’Imperi Britànic o con­tra la poli­cia, que torna a estar for­mada per irlan­de­sos pro­tes­tants. I els irlan­de­sos pro­tes­tants creen l’equi­va­lent de l’IRA (grups para­mi­li­tars lle­ia­lis­tes) que també faran acci­ons ter­ro­ris­tes con­tra els irlan­de­sos catòlics.

En ple segle XX, hi ha un període en què pre­ci­sa­ment hi va haver pro­ces­sos de des­co­lo­nit­zació que van ser vio­lents. Un dels exem­ples és la inde­pendència d’Algèria de França, que es va pro­duir de manera extre­ma­da­ment vio­lenta. Alguns grups, que acos­tu­ma­ven a ser d’extrema esquerra, pen­sa­ven que l’única manera d’acon­se­guir els seus objec­tius era a través de la violència, que en aquell moment ells pre­sen­ta­ven com a revo­lu­cionària. En aquest sen­tit, van sor­gir grups com ETA, per par­lar d’una orga­nit­zació sem­blant al nou IRA. I de grups que pen­ses­sin que l’Europa Occi­den­tal havia de can­viar els seus sis­te­mes polítics, n’hi va haver molts: el FRAP, el GRAPO. A França es va crear un grup d’extrema dreta; a Itàlia, les Bri­gade Rosse; a l’Ale­ma­nya Occi­den­tal, la Wei­der Men­hof. Els irlan­de­sos no van ser una excepció.

D’esce­nes vio­len­tes quan els oran­gis­tes (pro­tes­tants) sur­ten al car­rera fer les seves des­fi­la­des, n’hi ha hagut sem­pre, perquè van a pro­vo­car els catòlics. A l’Uls­ter, tot i que legal­ment no hi hagi un apart­heid, hi és. Els catòlics no viuen bar­re­jats amb els pro­tes­tants i els pro­tes­tants no viuen bar­re­jats amb els catòlics.

És una pos­si­bi­li­tat. Els irlan­de­sos catòlics mai han renun­ciat a la uni­fi­cació de l’illa, al que van renun­ciar és a la violència. Si hi ha una reu­ni­fi­cació de l’illa, no serà de manera vio­lenta, d’això n’estic con­vençut. També estic bas­tant con­vençut que si l’IRA va aca­bar la lluita armada i va fer cas del seu braç polític, el Sinn Féin, és perquè es van ado­nar que amb la violència no ana­ven enlloc. L’objec­tiu dels catòlics, i em sem­bla que és públic i notori, és que quan siguin majo­ria a l’Uls­ter hi hagi un referèndum d’uni­fi­cació i el gua­nyin.

Demogràfica­ment, els catòlics, que són més pobres que els pro­tes­tants, tenen molts més fills. I sem­bla que pot haver-hi un dia en què els irlan­de­sos catòlics a l’Uls­ter siguin més que els pro­tes­tants, i si acon­se­guei­xen que hi hagi un referèndum a l’illa és pos­si­ble que Irlanda es reu­ni­fi­qui pacífica­ment. Impos­si­ble, no ho és.