URSS, la darrera estocada

El 31 de desembre del 1991 es va dissoldre formalment la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), setanta-quatre anys després d’aquells deu dies que van trasbalsar el món (John Reed) i que van donar lloc al primer règim comunista de la història. Una setmana abans, el dia de Nadal, Mikhaïl Gorbatxov havia dimitit de la presidència de l’URSS, que, de facto, havia deixat d’existir uns mesos abans, a mesura que les diferents repúbliques soviètiques proclamaven la independència: Lituània, el març del 1990; Geòrgia, l’abril del 1991; Estònia, Letònia, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia i el Kirguizistan, l’agost del mateix any; l’Uzbekistan, el Tadjikistan i Armènia, al setembre; l’Azerbaidjan i el Tadjikistan, a l’octubre, i, finalment, al desembre, el Kazakhstan.

Com indica Conor O’Clery (2012) el col·lapse de la potència comunista va deixar unitats de l’exèrcit soviètic, la marina i la força aèria als nous països independents i, per tant, en els mesos següents va caler supervisar la retirada de les tropes de nacionalitat russa i els arsenals nuclears de “l’estranger pròxim” (expressió que actualment utilitza Vladimir Putin per referir-se a les línies vermelles que delimiten les fronteres dels interessos geoestratègics i la zona d’influència russa). En suma, si abans de la implosió, el camp d’operacions de les forces armades de Moscou s’estenia a través de gairebé 14 milions de quilòmetres quadrats, des del Pacífic fins a l’Europa Occidental, a principis del 1992, s’havia reduït a menys d’11 milions de quilòmetres quadrats. Tots els mapes operatius havien quedat desfasats. Moscou havia perdut Estònia, Letònia i Lituània, amb els ports estratègics del Mar Bàltic; Moldàvia, Bielorússia i Ucraïna, al cor d’Europa, i els estats del Caucas i les repúbliques de l’Àsia Central. Poc abans, el 28 de juny del 1991, el Consell d’Assistència Econòmica Mútua (COMECON), creat el 1949, havia celebrat la seva darrera reunió a Budapest i l’1 de juliol d’aquell mateix any s’havia dissolt oficialment el Pacte de Varsòvia, organització sorgida el 1955 com a resposta a la fundació de l’OTAN el 1949. Tampoc el darrer i desesperat intent per refer una nova entitat territorial, la Comunitat d’Estats Independents (CEI), impulsada pel nucli dur de l’antiga Unió Soviètica (la Federació Russa, Ucraïna i Bielorússia), creada el 7 i 8 de desembre del 1991, va sobreviure a l’ensulsiada provocada per l’aparició de nous conflictes en i entre els antics territoris de l’URSS al Caucas, a l’Àsia Central, a Moldàvia, a Txetxènia, etc.

El declivi, però, havia estat progressiu i havia començat molt abans. El 1985, Gorbatxov va heretar un país tècnicament en fallida econòmica: productivitat del treball a la baixa des de feia més d’una dècada i obsolescència tecnològica dels sistemes productius i, al mateix temps, desgastat per una guerra impossible de guanyar (l’Afganistan) i que per a alguns autors va precipitar la fi de l’URSS, immers en una cursa d’armament que no podia seguir i que el 1983 Ronald Reagan va portar al límit amb la Iniciativa de Defensa Estratègica (IDE), popularment denominada “guerra de les galàxies”, i amb unes obligacions de lideratge respecte als seus aliats que no podia assumir durant més temps.

Per salvar la situació, el setè secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) va promoure una política de transparència, de liberalització del sistema polític i dels mitjans de comunicació (glàsnost) i va posar en llibertat els presos polítics. Al mateix temps, va intentar reestructurar el sistema econòmic i fer les reformes indispensables (perestroika) per fer-lo competitiu i eficaç, retirar les tropes de l’Afganistan i renunciar explícitament a la cursa d’armament i a intervenir militarment per evitar canvis als països aliats, com s’havia fet a Hongria el 1956 o a Txecoslovàquia el 1968. A més, va assegurar que Moscou reconeixeria tots els canvis que adoptessin lliurement els països del Pacte de Varsòvia. És el que de manera jocosa el Ministeri d’Afers Exteriors va denominar la doctrina Sinatra, en al·lusió a la lletra de la popular cançó My Way (‘a la meva manera’) del cantant nord-americà. Va ser com obrir la capsa dels trons i, molt aviat, Polònia i Hongria van iniciar un procés de transició política que un rere l’altre van seguir tots els països de l’Europa de l’Est entre el 1989 i el 1991. El 1990 es reunificava Alemanya, Iugoslàvia s’esquarterava a les guerres dels Balcans i Txecoslovàquia, Hongria i Polònia entraven a l’OTAN el 1999 (Romania i Bulgària ho feien el 2004) i a la Unió Europea el 2004 (i el 2007).

A l’URSS, les eleccions al Congrés dels Diputats del Poble del 1989, les primeres relativament lliures –i les últimes abans de la dissolució del 1991–, realitzades segons el sistema electoral més representatiu adoptat amb la reforma del 1988, van marcar un camí de no retorn en què a Gorbatxov se li va fer cada cop més difícil controlar els esdeveniments. A partir d’aquell moment, les successives reformes –insuficients per a uns i massa agosarades per a d’altres– van provocar creixents enfrontaments entre els reformistes radicals i la majoria conservadora de l’aparell del partit, però van tenir l’efecte d’obrir una escletxa entre la població, que perdre la por al poder omnipotent del partit únic.

El 1990, la crisi política i les limitacions de les reformes ja es percebien clarament. El projecte de Gorbatxov semblava esgotat, i els errors i la corrupció van desembocar en un carreró sense sortida de crisi econòmica, mercat negre, pobresa i tensió social. El mes de març, el Soviet Suprem de Lituània proclamava la independència, tot i que la reacció de Moscou i de l’exèrcit soviètic van aconseguir que no es fes efectiva fins al referèndum del febrer del 1991. En altres repúbliques (Letònia, Estònia i Moldàvia) les successives eleccions als parlaments republicans també van donar majories favorables a la independència. El mes de maig del 1990, el reformista radical Boris Ieltsin, enfrontat ja definitivament a Gorbatxov, va ser escollit president del Soviet Suprem de Rússia. Poc després, va tenir lloc el XXVIII i últim Congrés del PCUS. Tot i que sovintejaven les crítiques a la perestroika i a la gestió de Gorbatxov, aquest en va ser reelegit secretari general. La primavera del 1991, la tensió va pujar de to, les revoltes van atènyer el cor de l’imperi, una vaga de miners va paralitzar el país i centenars de milers de treballadors van marxar sobre Moscou. Finalment, el 19 d’agost del 1991, mentre Gorbatxov estiuejava a Crimea, els sectors més conservadors del PCUS i de l’exèrcit van intentar un cop d’estat per revertir els canvis econòmics i, sobretot, polítics introduïts per la perestroika. Ieltsin liderava la resistència al cop i, enfilat a un tanc, cridava “a la vaga i a la desobediència civil”. Els soldats, però, van contravenir els seus comandaments colpistes i no es van mostrar disposats a obrir foc contra la població civil que protegia el Parlament. El dia 21, l’intent de cop d’estat havia fracassat, i Gorbatxov tornava a Moscou. Però ja no hi havia marxa enrere: l’Estat soviètic s’esfondrava irremissiblement i l’intent de cop d’estat accelerava els processos d’independència de les repúbliques soviètiques. A partir d’aquests moments, el mandat de Gorbatxov, que va dimitir de la secretaria general del PCUS el 24 d’agost, tenia els dies comptats i la pervivència del règim comunista, també. La ironia de tot plegat, com escriu Robert Service (1998), és que “Gorbatxov, per intentar evitar el col·lapse del sistema en una crisi general, va resultar decisiu per desencadenar aquesta crisi i la destrucció de l’URSS”.