Sàhara, una Realpolitik poc explicable (o incomprensible)

L’1 de novem­bre del 1975, el cap de l’Estat espa­nyol en fun­ci­ons (el futur rei Joan Car­les I) pro­nun­cia al Casino d’Ofi­ci­als d’Al-Aaiun unes parau­les sobre els com­pro­mi­sos de l’Estat espa­nyol amb els drets legítims del poble sah­rauí que no han estat profètiques. Cinc dies després, comença l’ano­me­nada Marxa Verda (el color de l’islam) amb què Has­san II pretén con­tra­res­tar el dic­ta­men del Tri­bu­nal Inter­na­ci­o­nal de Justícia de la Haia que decla­rava que ni el Mar­roc ni Mau­ritània podien al·legar drets de sobi­ra­nia sobre el Sàhara Occi­den­tal mal­grat reconèixer alguns lli­gams jurídics històrics abans de la colo­nit­zació. Tam­poc afa­vo­reix el Mar­roc l’informe de la Comissió de l’ONU que visita el ter­ri­tori la pri­ma­vera del 1971, que afirma que els sah­rauís desit­gen la inde­pendència i que el Front Poli­sa­rio (Front Popu­lar per a l’Alli­be­ra­ment de Sakia-el-Hamra i Río de Oro) gau­deix del suport majo­ri­tari de la població en detri­ment del Par­tit de la Uni­tat Naci­o­nal Sah­rauí (PUNS), creat a instàncies de Madrid.

El 6 de novem­bre, dese­nes de milers de mar­ro­quins amb un Alcorà a la mà tra­ves­sen la fron­tera per Tah i pene­tren uns quilòmetres en ter­ri­tori dels Sàhara fins als camps de mines dis­po­sats per l’exèrcit espa­nyol. Henry Kis­sin­ger ja havia estat adver­tit pel Mar­roc, i Manuel Prado y León de Car­va­jal –per indi­cació de Joan Car­les– viatja als Estats Units per sol·lici­tar la medi­ació del secre­tari d’Estat nord-ame­ricà. Al mateix temps, el minis­tre de la Pre­sidència, Anto­nio Carro, s’entre­vista a Aga­dir amb Has­san II. Poc abans ho ha fet el minis­tre secre­tari gene­ral del Movi­mento, José Solís Ruiz, repre­sen­tant dels nego­cis de Has­san II a l’Estat espa­nyol, per fixar els ter­mi­nis de l’entrega de la colònia al Mar­roc, i el gover­na­dor gene­ral del Sàhara Occi­den­tal, Gómez de Sala­zar, s’entre­vista amb el secre­tari gene­ral del Front Poli­sa­rio, El Uali Mus­tafa Sayed, per rei­te­rar-li la volun­tat de Madrid de pro­ce­dir a la inde­pendència de la colònia. El minis­teri d’Afers Exte­ri­ors, impul­sor del con­tracte per impor­tar gas algerià, i els coman­da­ments mili­tars del ter­ri­tori eren par­ti­da­ris de la inde­pendència, però s’imposa el nucli dur de pre­sidència i del Movi­mi­ento, que ges­ten tota una ope­ració mediàtica amb la con­nivència del Mar­roc, perquè “la marxa verda era una cober­tura magnífica per al govern espa­nyol, que tro­bava així un pre­text sufi­ci­ent per a la nego­ci­ació i el lliu­ra­ment del Sàhara, sent-li pos­si­ble lla­vors donar un viratge com­plet a la política seguida ante­ri­or­ment que l’obli­gava davant els sah­rauís, davant l’ONU i davant l’opinió interna i inter­na­ci­o­nal” (Ramón Diego Aguirre). Qua­tre dies després se sig­nen els Acords Tri­par­tits de Madrid, que cedei­xen l’admi­nis­tració de la colònia al Mar­roc i a Mau­ritània. Un gir de cent vui­tanta graus res­pecte al referèndum d’auto­de­ter­mi­nació que defensa l’ONU.

En el pro­grama elec­to­ral del PSOE de les legis­la­ti­ves de l’abril del 2019, es defensa encara una solució del con­flicte del Sàhara Occi­den­tal ajus­tada a les reso­lu­ci­ons de les Naci­ons Uni­des i al “dret d’auto­de­ter­mi­nació del poble sah­rauí”. A les anti­ci­pa­des del novem­bre d’aquell mateix any ja no es fa cap menció al Sàhara Occi­den­tal. Una pre­mo­nició del canvi de posició del PSOE que es recull en la carta que el pre­si­dent del govern espa­nyol, Pedro Sánchez, envia al rei Moha­med VI el 13 de març pas­sat en què, després de reconèixer “la importància que té la qüestió del Sàhara Occi­den­tal per al Mar­roc i els esforços seri­o­sos i creïbles” que ha fet aquest país, “en el marc de les Naci­ons Uni­des, per tro­bar una solució mútua­ment accep­ta­ble” (accep­ta­ble per a qui? Per als sah­rauís?), con­si­dera que la “pro­posta mar­ro­quina d’auto­no­mia” del 2007 és una base “seri­osa, creïble i rea­lista” per resol­dre les diferències. En “aquest nou con­text”, Sánchez asse­gura que “Espa­nya actuarà amb trans­parència” i que “sem­pre com­plirà els seus com­pro­mi­sos i la paraula”. Déu-n’hi-do!

És cert que després de quinze anys de guerra (1976-1991) entre el Front Poli­sa­rio i el Mar­roc; l’ocu­pació del ter­ri­tori útil de l’excolònia per aquest dar­rer i l’arri­bada, esti­mu­lada per la inversió i les aju­des esta­tals, de cen­te­nars de milers de mar­ro­quins al ter­ri­tori; la cons­trucció del mur que limita la capa­ci­tat ope­ra­tiva del Front Poli­sa­rio, i la repressió de les dife­rents pro­tes­tes i revol­tes que tenen lloc a Al-Aaiun i en altres loca­li­tats, el man­te­ni­ment de l’statu quo ha afa­vo­rit Rabat. D’una banda, el cens espa­nyol del 1974 (74.000 per­so­nes) ja no és l’única referència vàlida, ni tam­poc l’actu­a­lit­zació que en fa la MINURSO (Missió de les Naci­ons Uni­des pel Referèndum al Sàhara Occi­den­tal) en els anys noranta, que dona un total de més de 84.000 per­so­nes resi­dents al ter­ri­tori de l’antiga colònia i als cam­pa­ments de refu­gi­ats de Tin­duf, i unes 140.000 al·lega­ci­ons de per­so­nes que també recla­men el dret a votar. Ras i curt, el pro­blema no és tècnic, sinó polític: si el referèndum es fa d’acord amb el cens de la MINURSO, surt la inde­pendència; si s’adme­ten els recur­sos del Mar­roc, gua­nya l’annexió. De l’altra, han sor­git dis­sidències al Front Poli­sa­rio, com ara el Movi­ment Sah­rauís per la Pau (MSP), fun­dat el 2020 per mili­tants històrics que denun­cien la deriva auto­ritària i anti­de­mocràtica del Front Poli­sa­rio, l’esgo­ta­ment del pro­jecte, la falta de capa­ci­tat de reno­vació, així com: “La volun­tat d’obrir-se a idees o a ini­ci­a­ti­ves noves que tre­guin el nos­tre poble del túnel on es troba i l’enca­mi­nin cap a un futur millor, un futur de lli­ber­tat i de progrés.”

El gir de la política exte­rior espa­nyola trenca una neu­tra­li­tat de mig segle i es decanta de part, per molt que la decisió hagi estat pre­ce­dida de reu­ni­ons bila­te­rals amb la sub­se­cretària d’Estat dels EUA, Wendy Sher­man, tant amb el minis­tre espa­nyol d’Afers Exte­ri­ors, Unió Euro­pea i Coo­pe­ració, José Manuel Alba­res, com amb el del Mar­roc, Nas­ser Bou­rita. I no és casual quan el pre­si­dent del govern espa­nyol, Pedro Sánchez, afirma que el pla d’auto­no­mia del Mar­roc sem­bla “seriós, creïble i rea­lista”.

El govern espa­nyol no ha expli­cat quins han estat els motius per fer un gir que dona l’esquena al pla de pau de les Naci­ons Uni­des del 1991. Les parau­les sobre el com­promís amb la història i la pro­tecció dels drets dels sah­rauís del 1975 que va dei­xar anar el rei emèrit se les ha endut el vent. També el que deia el PSOE el 2019 sobre una solució “justa, defi­ni­tiva... i res­pec­tu­osa amb el prin­cipi d’auto­de­ter­mi­nació del poble sah­rauí [que afa­vo­reixi] el diàleg entre el Mar­roc i el Front Poli­sa­rio, amb la par­ti­ci­pació de Mau­ritània i Algèria, socis clau d’Espa­nya”. Ara, ni tan sols els socis clau no han estat con­sul­tats. Tam­poc els socis de govern –Uni­das Pode­mos–, ni els par­tits que li donen suport par­la­men­tari, ni l’opo­sició, ni la ciu­ta­da­nia. Tot­hom s’ha assa­ben­tat del gir del govern gràcies a la fil­tració, sor­gida de l’entorn reial mar­roquí!, de la carta envi­ada per Sánchez a Moha­med VI.

S’argu­menta que l’Estat espa­nyol s’ali­ena així amb la posició dels EUA i de la UE, ja que França sem­pre ha fet cos­tat al Mar­roc. El pro­blema és que les res­pon­sa­bi­li­tats històriques de l’antiga metròpoli no són les matei­xes que les d’altres països. El que es fa és abju­rar de tot com­promís històric amb els sah­rauís, des­mar­car-se de les reso­lu­ci­ons de l’ONU i cedir a les pres­si­ons del Mar­roc. Això genera reac­ci­ons de rebuig fins i tot en alguns diri­gents soci­a­lis­tes, i hom es pre­gunta: tot ple­gat a canvi de què? Pel que s’ha dit fins ara, sem­bla que a canvi de gai­rebé res, més enllà de les bones parau­les i pro­me­ses incon­cre­tes. Sánchez afirma que s’ha tan­cat la crisi diplomàtica oberta amb el Mar­roc arran de l’hos­pi­ta­lit­zació per covid-19 de Bra­him Gali, pre­si­dent de la República Sah­rauí Democràtica (RASD), en un hos­pi­tal de Logro­nyo el 2021. Ha des­ta­cat que s’obre una nova etapa diplomàtica amb el Mar­roc “basada en el res­pecte mutu i la inte­gri­tat ter­ri­to­rial (sic) dels dos països” que per­metrà for­nir “les bases d’una relació molt més sòlida i forta... [que garan­tirà] la segu­re­tat i el con­trol migra­tori”. Pura retòrica, men­tre a l’altre cantó de la balança fan de con­trapès la crei­xent irri­tació d’Algèria –ai, ai! el gas– i la denúncia per traïció del Front Poli­sa­rio. Pot­ser hi ha raons ocul­tes de molt de pes i una exigència de la real­po­li­tik, però ara per ara més aviat sem­bla un nyap polític.