Sota el jou soviètic
Trenta anys després de la dissolució de l’URSS, l’ombra del gegant soviètic continua sent molt allargada. Ucraïna, Bielorússia i Geòrgia en són exemples
TENDÈNCIA
Rússia vol influir cada vegada més en l’espai que abans havia ocupat l’URSSLa invasió russa que pateix Ucraïna des de finals del mes de febrer passat posa de manifest el poder que encara vol exercir Rússia sobre els seus antics dominis. Amb tota la cruesa i la força d’un exèrcit, Moscou ha estripat les cartes i ha mostrat al món que trenta anys després de la dissolució de la Unió Soviètica vol tornar a tenir un paper preponderant en l’escenari internacional. Amb la caiguda de la Unió Soviètica, moltes minories ètniques d’aquestes regions van quedar atrapades en nous països que no sentien com a seus, i això va provocar guerres d’independència que encara estan latents. De fet, entre els principals estats independents de facto que hi ha al món sense reconeixement internacional, sis es troben a l’espai postsoviètic: l’Alt Karabakh, Abkhàzia, Ossètia del Sud, Transnístria i ara s’hi afegeixen Donetsk i Lugansk.
Ucraïna és des de fa temps una de les obsessions del president rus, Vladímir Putin. Des del 2014, hi ha un conflicte obert a la zona del Donbass, i el mes de febrer passat explotava amb la invasió i l’arribada de l’exèrcit rus fins a Kíiv. L’acostament que Ucraïna ha fet en els darrers anys a Europa no han agradat gens el mandatari rus, ni tampoc les peticions per entrar a l’OTAN. Quan van començar les protestes del moviment social conegut com a Euromaidan, Putin ja se les va mirar amb recel. De fet, pocs mesos després va iniciar la batalla a l’est del país, amb les milícies prorusses enfrontant-se a l’exèrcit i, posteriorment, es va fer l’annexió de la zona de Crimea per part de Rússia. Putin ho va afirmar en un article d’ara fa tot just un any: considera que Ucraïna no és una nació, sinó que forma part de la gran Rússia. I aquí rau una de les claus de la qüestió. Vladímir Putin fa vint anys que ocupa el poder i bona part de les seves intencions aspiren que Rússia recuperi l’aura, el poder i la importància que un dia va tenir la Unió Soviètica. L’entrada en diferents conflictes armats, per exemple el sirià, és una estratègia més per recuperar poder i posicionar-se com un actor clau en l’escena internacional. Si hi ha una cosa que no ha deixat de fer mai Rússia és fabricar armes, i precisament la guerra siriana li va servir per posar a prova tot l’armament que ara empra a Ucraïna.
L’aliat bielorús
Des de la seva independència, Bielorússia ha tingut com a president Aleksandr Lukaixenko. Aquest mandatari, considerat per molts l’últim dictador d’Europa, funciona com un satèl·lit de Moscou, sobretot des de l’estiu del 2020, quan l’oposició es va començar manifestar per un suposat frau electoral en les eleccions presidencials.La repressió exercida contra la població arran d’aquestes protestes va ser molt dura, i les mostres de rebuig van ser aniquilades en poques setmanes. Organitzacions humanitàries van denunciar tortures a les presons contra els opositors. La incipient revolta blanca que va tenir una rellevant participació de les dones va quedar ràpidament esclafada. L’ajuda de Rússia va ser evident. Les tensions que havien mantingut els dos líders en algun moment del passat van quedar totalment enrere, i ara Bielorússia és pràcticament un apèndix de Moscou. Rússia ha ajudat econòmicament el règim de Lukaixenko, i aquest ha respost amb una fidelitat acèrrima que ha suposat la mobilització de les seves tropes a la frontera ucraïnesa
el cas de transnístria
Imagineu-vos un lloc on s’ha aturat el temps. Un lloc on encara es veneren els símbols soviètics i on hi ha estàtues i fotografies de Stalin i Lenin. El de Transnístria és un dels conflictes postsviètics més oblidats. Es troba en una zona de Moldàvia, a la riba del riu Dnièster, i va proclamar la seva independència l’any 1990, un anunci que no va rebre resposta. De fet, aquesta regió ha quedat com un petit enclavament soviètic, i a la seva bandera encara oneja la falç i el martell. Ningú no l’ha reconegut, ni tan sols Moscou, i tot i que a la pràctica funciona com un país independent, té l’ajuda econòmica de la mare Rússia. Moscou injecta grans quantitat de diners que es tradueixen en el fet que aquest territori pugui funcionar gairebé de manera autònoma. Serveix per pagar les pensions i els funcionaris. Rússia també els subministra el gas. És un territori prorús enclavat en una Moldàvia que ara lluita per mirar cap a Europa. Transnístria és allò que s’anomena un conflicte latent, és a dir que en qualsevol moment podria esclatar. De fet, fa només unes setmanes un seguit d’explosions en aquest territori van encendre totes les alarmes. Per què un atac just quan es desencadenava el conflicte a Ucraïna? Quin era l’objectiu? Transnístria té des de fa dècades un desplegament de soldats russos al seu territori –Moscou hi té destinats gairebé 2.000 soldats– i, a més, hi ha grans quantitats d’armament soviètic: unes 20.000 tones emmagatzemades des de la guerra freda, un arsenal que des de sempre ha preocupat molt Moldàvia i, de retruc, la Unió Europea. De fet, els passos que ha anat fent la seva presidenta, Maia Sandu, per acostar-se a Brussel·les també són vistos amb recel pel president rus.
geòrgia
El que va passar a Geòrgia l’estiu del 2008 té certes similituds amb les estratègies de Putin i l’episodi que Ucraïna viu aquests dies. En aquell moment, però, l’exèrcit rus va poder plantejar una guerra curta que segurament era l’aposta que el president rus tenia plantejada per a Ucraïna. Geòrgia va aconseguir la independència el 1991 i el seu acostament a Europa i a l’OTAN va provocar que Putin donés suport (una altra vegada) a les regions separatistes d’Ossètia del Sud i Abkhàzia, que van tenir un ampli suport de les tropes russes. Geòrgia va ser dividida, i avui dia aquestes repúbliques són només reconegudes per Rússia i els països afins a Moscou.
L’alt karabakh
La guerra de l’Alt Karabakh va esclatar el setembre de l’any passat. A la pràctica, el conflicte es va allargar durant sis setmanes i ha suposat l’expulsió de la població d’origen armeni que hi vivia fins aleshores. Aquest enclavament muntanyós se’l disputen des de fa dècades Armènia i l’Azerbaidjan. D’aquesta última batalla del conflicte, Erevan en va sortir clar vencedor. En aquest conflicte, Rússia ha estat amatent i intentant evitar que s’allargués en el temps. Si bé és cert que històricament Moscou ha tingut molt bones relacions amb Armènia, Putin no es vol buscar un enemic poderós al costat de casa que manté excel·lents relacions amb Turquia. L’Azerbaidjan s’ha erigit en els últims temps com un gran productor de petroli i ha demostrat una gran potència armamentística.
La petjada russa és evident en tots aquests països. Tot i que fa trenta anys que l’URSS es va esfondrar hi ha regions que viuen en un etern conflicte derivat de dècades sota el jou soviètic. A més, en els darrers anys, Rússia ha anat en la direcció d’influint cada vegada més en l’espai que abans havia ocupat l’URSS. La tensió en aquests països està servida, i els conflictes van esclatant. Ucraïna n’és la darrera mostra.