L’AMÈRICA CENTRAL I GUATEMALA: QUAN LA CRISI NO ÉS NOTÍCIA

L’Amèrica Central va celebrar l’any passat el bicentenari de la seva independència immersa en una triple crisi. Una primera de caràcter polític, derivada d’una involució democràtica i de drets humans; una altra de sanitària i econòmica, arran del llegat de la pandèmia de la covid-19, i una tercera com a conseqüència del canvi climàtic global. En aquest context, el present article assenyala com aquesta triple crisi ha colpejat les cinc repúbliques de la regió i, sobretot, les del nord: Guatemala, Hondures, el Salvador i Nicaragua.

El cas més conflictiu, sens dubte, és el nicaragüenc. Des de la tornada al poder de Daniel Ortega el 2007 s’ha anat instaurant al país un règim personalista que, si a l’inici podia qualificar-se d’híbrid, des de les protestes del mes d’abril del 2018, ha derivat en un sistema autoritari tancat i repressiu. Aquesta lògica de perpetuació al poder del clan Ortega va tenir el seu penúltim episodi el gener del 2022, quan va simular una plàcida victòria electoral amb la qual ha iniciat un quart període presidencial consecutiu. Una victòria, sense cap mena de legitimitat, que va ser el resultat d’un control més gran de les institucions electorals i d’una intensa i sistemàtica repressió (i expulsió) de l’oposició.

Ara bé, els problemes polítics a la regió no són exclusius de Nicaragua. Les institucions polítiques a Hondures, el Salvador i Guatemala també han experimentat un important i progressiu deteriorament. Al Salvador, quasi tothom sap que hi ha un jove president amb gorra de beisbol i amant de les criptomonedes, Nayib Bukele, que va crear una formació confeccionada pels seus familiars –anomenada Nuevas Ideas–, i des de les darreres eleccions presidencials i legislatives controla el país a cop de Twitter. Aquest personatge s’ha aliat amb els sectors més durs de l’exèrcit i ha impulsat una guerra “contra el crim organitzat” (articulat a través de les maras o pandillas) que ha suposat l’empresonament de menors, les restriccions a la llibertat d’expressió i l’estat d’excepció permanent. Això ha significat l’empresonament, des de l’any passat, de més de 30.000 joves acusats de pertànyer a les maras i la creació d’una macropresó d’alta seguretat que ja està sobrecarregada.

De tota manera, aquestes darreres dues setmanes les notícies més rellevants se les han emportat Hondures i Guatemala. A Hondures perquè el dia 20 de juny, al centre penitenciari anomenat Centro Femenino de Adapatación Social, que està a 20 quilòmetres de la capital, Tegucigalpa, i on hi ha un miler de dones recloses, es va viure un atac per part de membres de les maras Barrio 18 i Salvatrucha que es va saldar amb 47 dones mortes (cremades o a trets) en una situació d’absoluta indefensió. Aquesta acció, qualificada de motí per l’actual presidenta, Xiomara Castro, va suposar la destitució del ministre de Seguretat i l’impuls d’una nova política de seguretat que segueix els passos del que fa un parell d’anys va fer Nayib Bukele: decretar un estat de setge permanent i treure els militars al carrer. Amb tot, cal dir que aquest fet (els motins en presons extremadament deficients i sense cap cura pels drets dels interns) no és nou a la regió, sinó que és un tràgic, macabre i recorrent malson des de fa –com a mínim– tres dècades. La novetat a Hondures és que des del desembre del 2021 hi ha una presidenta (Xiomara Castro, esposa de deposat Mel Zelaya) que no pertany a cap dels partits tradicionals i que la ciutadania va rebre amb una certa esperança i il·lusió. Avui, però, després d’un any i mig de mandat, sembla que tot torna a ser el mateix: la inseguretat es continuarà combatent a cop de fusell, els militars tornaran a tenir un paper protagonista al país i els partits tradicionals han tornat a controlar el legislatiu. En aquest context la nova presidenta observa com el seu país no baixa del top 5 del rànquing de països amb més morts per cada 100.000 habitants sense cap guerra declarada.

Però la notícia més sonada de la setmana ha estat la celebració de les eleccions generals a Guatemala diumenge passat, 25 de juny. Unes eleccions on hi havia en joc la composició del Congrés, la primera volta de les eleccions presidencials, les eleccions municipals i les eleccions al Parlament Centreamericà, que no es van desenvolupar en un context de normalitat. Al contrari, la votació es va dur a terme en el marc d’un llarg procés de desmantellament de les institucions encarregades de lluitar contra la corrupció, que havien estat dissenyades amb el suport de la comunitat internacional després dels processos de Pau del 1996, i de la politització (i control) del sistema de justícia ordinària i de control polític. En aquestes circumstàncies, les eleccions es van desenvolupar –com ja és tradició– en un lògica de competició partidària caòtica i desarticulada, ja que el sistema de partits polítics de Guatemala està profundament erosionat i fragmentat i mostra un dels nivells de menor institucionalitat (juntament amb el Perú) de tot l’Amèrica Llatina. Una mostra d’això és que en l’actual contesa electoral hi van participar 26 partits polítics, la majoria sense programa ni ideologia, i fins i tot amb algunes formacions vinculades a xarxes del negoci il·legal que, des de fa anys, tenen interessos compartits amb alguns aparells de l’estat. Però si això no fos suficient, poc abans de la celebració de les eleccions, la Cort de Constitucionalitat (una espècie de Tribunal Constitucional) va apartar de la competició –sense gaires arguments– els tres candidats a la presidència que encapçalaven les enquestes.

Partint d’aquesta base, al final, la competició per la presidència va quedar en mans de 23 candidats, entre els quals els més coneguts eren Sandra Torres, del partit de centre UNE, que era la tercera vegada que s’hi presentava –el seu marit ja va ser president–; Zury Ríos, de l’aliança VALOR-Unionista, que també havia estat candidata i que és filla del militar colpista, expresident i genocida Efraín Ríos Mont, i Bernardo Arévalo, del partit esquerrà Moviment Semilla, que és fill de l’expresident del govern democràtic de la revolució del 1944, Juan José Arévalo Bermejo.

Finalment, els resultats van donar algunes dades que cal destacar. La primera és que la l’opció més votada va ser el vot nul, amb un 17,3% del sufragis; si hi sumem el 7% de vots en blanc, suposa que gairebé una quarta part de les persones que es van desplaçar per anar a votar ho van fer per mostrar el seu descontentament. La segona és que els dos candidats més votats, Sandra Torres i Bernardo Arévalo, i que passaran a la segona volta (que se celebrarà el dia 20 d’agost) han obtingut, respectivament, un 15,7% i un 11,8%, és a dir, que el proper president de Guatemala serà un candidat amb un ínfim suport popular. Si a això se li afegeix que en les eleccions legislatives i municipals hi va haver una absoluta dispersió del vot, gairebé es pot garantir que en el proper mandat serà impossible crear cap majoria legislativa que doni suport a l’executiu, i que haurà de governar o a cop de decret o a través de la compra o cooptació de diputats trànsfugues. Tot plegat, no fa preveure res gaire bo per al país de “l’eterna primavera”. Un país que ha patit massa i que té tots els números de considerar-se un estat fallit. A l’Amèrica Central, però, sovint les crisis i els desgavells no són notícia.