L’AMÈRICA CENTRAL I GUATEMALA: QUAN LA CRISI NO ÉS NOTÍCIA

L’Amèrica Cen­tral va cele­brar l’any pas­sat el bicen­te­nari de la seva inde­pendència immersa en una tri­ple crisi. Una pri­mera de caràcter polític, deri­vada d’una invo­lució democràtica i de drets humans; una altra de sanitària i econòmica, arran del lle­gat de la pandèmia de la covid-19, i una ter­cera com a con­seqüència del canvi climàtic glo­bal. En aquest con­text, el pre­sent arti­cle asse­nyala com aquesta tri­ple crisi ha col­pe­jat les cinc repúbli­ques de la regió i, sobre­tot, les del nord: Gua­te­mala, Hon­du­res, el Sal­va­dor i Nica­ra­gua.

El cas més con­flic­tiu, sens dubte, és el nica­ragüenc. Des de la tor­nada al poder de Daniel Ortega el 2007 s’ha anat ins­tau­rant al país un règim per­so­na­lista que, si a l’inici podia qua­li­fi­car-se d’híbrid, des de les pro­tes­tes del mes d’abril del 2018, ha deri­vat en un sis­tema auto­ri­tari tan­cat i repres­siu. Aquesta lògica de per­pe­tu­ació al poder del clan Ortega va tenir el seu penúltim epi­sodi el gener del 2022, quan va simu­lar una plàcida victòria elec­to­ral amb la qual ha ini­ciat un quart període pre­si­den­cial con­se­cu­tiu. Una victòria, sense cap mena de legi­ti­mi­tat, que va ser el resul­tat d’un con­trol més gran de les ins­ti­tu­ci­ons elec­to­rals i d’una intensa i sis­temàtica repressió (i expulsió) de l’opo­sició.

Ara bé, els pro­ble­mes polítics a la regió no són exclu­sius de Nica­ra­gua. Les ins­ti­tu­ci­ons polítiques a Hon­du­res, el Sal­va­dor i Gua­te­mala també han expe­ri­men­tat un impor­tant i pro­gres­siu dete­ri­o­ra­ment. Al Sal­va­dor, quasi tot­hom sap que hi ha un jove pre­si­dent amb gorra de beis­bol i amant de les crip­to­mo­ne­des, Nayib Bukele, que va crear una for­mació con­fec­ci­o­nada pels seus fami­li­ars –ano­me­nada Nue­vas Ideas–, i des de les dar­re­res elec­ci­ons pre­si­den­ci­als i legis­la­ti­ves con­trola el país a cop de Twit­ter. Aquest per­so­natge s’ha aliat amb els sec­tors més durs de l’exèrcit i ha impul­sat una guerra “con­tra el crim orga­nit­zat” (arti­cu­lat a través de les maras o pan­di­llas) que ha supo­sat l’empre­so­na­ment de menors, les res­tric­ci­ons a la lli­ber­tat d’expressió i l’estat d’excepció per­ma­nent. Això ha sig­ni­fi­cat l’empre­so­na­ment, des de l’any pas­sat, de més de 30.000 joves acu­sats de pertànyer a les maras i la cre­ació d’una macro­presó d’alta segu­re­tat que ja està sobre­car­re­gada.

De tota manera, aques­tes dar­re­res dues set­ma­nes les notícies més relle­vants se les han empor­tat Hon­du­res i Gua­te­mala. A Hon­du­res perquè el dia 20 de juny, al cen­tre peni­ten­ci­ari ano­me­nat Cen­tro Feme­nino de Ada­pa­tación Social, que està a 20 quilòmetres de la capi­tal, Tegu­ci­galpa, i on hi ha un miler de dones reclo­ses, es va viure un atac per part de mem­bres de les maras Bar­rio 18 i Sal­va­trucha que es va sal­dar amb 47 dones mor­tes (cre­ma­des o a trets) en una situ­ació d’abso­luta inde­fensió. Aquesta acció, qua­li­fi­cada de motí per l’actual pre­si­denta, Xio­mara Cas­tro, va supo­sar la des­ti­tució del minis­tre de Segu­re­tat i l’impuls d’una nova política de segu­re­tat que segueix els pas­sos del que fa un parell d’anys va fer Nayib Bukele: decre­tar un estat de setge per­ma­nent i treure els mili­tars al car­rer. Amb tot, cal dir que aquest fet (els motins en pre­sons extre­ma­da­ment defi­ci­ents i sense cap cura pels drets dels interns) no és nou a la regió, sinó que és un tràgic, maca­bre i recor­rent mal­son des de fa –com a mínim– tres dècades. La nove­tat a Hon­du­res és que des del desem­bre del 2021 hi ha una pre­si­denta (Xio­mara Cas­tro, esposa de depo­sat Mel Zelaya) que no per­tany a cap dels par­tits tra­di­ci­o­nals i que la ciu­ta­da­nia va rebre amb una certa espe­rança i il·lusió. Avui, però, després d’un any i mig de man­dat, sem­bla que tot torna a ser el mateix: la inse­gu­re­tat es con­ti­nuarà com­ba­tent a cop de fusell, els mili­tars tor­na­ran a tenir un paper pro­ta­go­nista al país i els par­tits tra­di­ci­o­nals han tor­nat a con­tro­lar el legis­la­tiu. En aquest con­text la nova pre­si­denta observa com el seu país no baixa del top 5 del rànquing de països amb més morts per cada 100.000 habi­tants sense cap guerra decla­rada.

Però la notícia més sonada de la set­mana ha estat la cele­bració de les elec­ci­ons gene­rals a Gua­te­mala diu­menge pas­sat, 25 de juny. Unes elec­ci­ons on hi havia en joc la com­po­sició del Congrés, la pri­mera volta de les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als, les elec­ci­ons muni­ci­pals i les elec­ci­ons al Par­la­ment Cen­tre­a­me­ricà, que no es van desen­vo­lu­par en un con­text de nor­ma­li­tat. Al con­trari, la votació es va dur a terme en el marc d’un llarg procés de des­man­te­lla­ment de les ins­ti­tu­ci­ons encar­re­ga­des de llui­tar con­tra la cor­rupció, que havien estat dis­se­nya­des amb el suport de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal després dels pro­ces­sos de Pau del 1996, i de la poli­tit­zació (i con­trol) del sis­tema de justícia ordinària i de con­trol polític. En aques­tes cir­cumstàncies, les elec­ci­ons es van desen­vo­lu­par –com ja és tra­dició– en un lògica de com­pe­tició par­tidària caòtica i des­ar­ti­cu­lada, ja que el sis­tema de par­tits polítics de Gua­te­mala està pro­fun­da­ment ero­si­o­nat i frag­men­tat i mos­tra un dels nivells de menor ins­ti­tu­ci­o­na­li­tat (jun­ta­ment amb el Perú) de tot l’Amèrica Lla­tina. Una mos­tra d’això és que en l’actual con­tesa elec­to­ral hi van par­ti­ci­par 26 par­tits polítics, la majo­ria sense pro­grama ni ide­o­lo­gia, i fins i tot amb algu­nes for­ma­ci­ons vin­cu­la­des a xar­xes del negoci il·legal que, des de fa anys, tenen interes­sos com­par­tits amb alguns apa­rells de l’estat. Però si això no fos sufi­ci­ent, poc abans de la cele­bració de les elec­ci­ons, la Cort de Cons­ti­tu­ci­o­na­li­tat (una espècie de Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal) va apar­tar de la com­pe­tició –sense gai­res argu­ments– els tres can­di­dats a la pre­sidència que encapçala­ven les enques­tes.

Par­tint d’aquesta base, al final, la com­pe­tició per la pre­sidència va que­dar en mans de 23 can­di­dats, entre els quals els més cone­guts eren San­dra Tor­res, del par­tit de cen­tre UNE, que era la ter­cera vegada que s’hi pre­sen­tava –el seu marit ja va ser pre­si­dent–; Zury Ríos, de l’aliança VALOR-Uni­o­nista, que també havia estat can­di­data i que és filla del mili­tar col­pista, expre­si­dent i geno­cida Efraín Ríos Mont, i Ber­nardo Arévalo, del par­tit esquerrà Movi­ment Semi­lla, que és fill de l’expre­si­dent del govern democràtic de la revo­lució del 1944, Juan José Arévalo Ber­mejo.

Final­ment, els resul­tats van donar algu­nes dades que cal des­ta­car. La pri­mera és que la l’opció més votada va ser el vot nul, amb un 17,3% del sufra­gis; si hi sumem el 7% de vots en blanc, suposa que gai­rebé una quarta part de les per­so­nes que es van des­plaçar per anar a votar ho van fer per mos­trar el seu des­con­ten­ta­ment. La segona és que els dos can­di­dats més votats, San­dra Tor­res i Ber­nardo Arévalo, i que pas­sa­ran a la segona volta (que se cele­brarà el dia 20 d’agost) han obtin­gut, res­pec­ti­va­ment, un 15,7% i un 11,8%, és a dir, que el pro­per pre­si­dent de Gua­te­mala serà un can­di­dat amb un ínfim suport popu­lar. Si a això se li afe­geix que en les elec­ci­ons legis­la­ti­ves i muni­ci­pals hi va haver una abso­luta dis­persió del vot, gai­rebé es pot garan­tir que en el pro­per man­dat serà impos­si­ble crear cap majo­ria legis­la­tiva que doni suport a l’exe­cu­tiu, i que haurà de gover­nar o a cop de decret o a través de la com­pra o coop­tació de dipu­tats trànsfu­gues. Tot ple­gat, no fa pre­veure res gaire bo per al país de “l’eterna pri­ma­vera”. Un país que ha patit massa i que té tots els números de con­si­de­rar-se un estat fallit. A l’Amèrica Cen­tral, però, sovint les cri­sis i els des­ga­vells no són notícia.