Pare, fill i esperit sant
Sovint dues notícies separades, si no en el temps tal volta en l’espai, s’estenen millor. Així, aquests últims dies, el general espanyol Juan Chicharro Ortega, president de la mai prou ponderada Fundación Francisco Franco, ha hagut de recordar en primera persona a Felip VI la veritat més incòmoda de la democràcia i el constitucionalisme espanyol. “Si no hagués estat per Franco, vostè no estaria al tron.” Fins i tot els feixistes la poden clavar de tant en tant. Chicharro Ortega és, a més, un fanàtic de la monarquia i del franquisme. No pot separar, i fa bé, una cosa de l’altra. De fet, en la seva etapa castrense va ser ajudant de camp de Joan Carles I, amb qui l’uneix una bona amistat. Tot en ordre.
La declaració institucional de la Fundación Francisco Franco ha coincidit amb les últimes revelacions de Corinna Larsen, que en la seva imperdible entrevista amb Eduardo Inda ha parlat, precisament, de la relació entre Franco i Joan Carles I, però no dels vincles oficials –el primer va nomenar el segon–, sinó de la relació personal. L’examant del rei emèrit admet que Joan Carles compartia molts valors de Franco perquè li va fer pare i mestre durant bona part de la infantesa, tota l’adolescència i sobretot mentre preparava l’ascens al tron. Fins i tot li va arreglar el matrimoni amb Sofia per aquesta cosa tan catòlica que havia d’estar casat amb una senyora de bé i tenir els fills que calguessin, sobret un àngel exterminador de comunistes i separatistes.
Joan Carles I mai ha denunciat el règim de Franco per allò de no mossegar la mà que li va donar de menjar, però tampoc ho ha fet Felip VI. La línia de successió pot ser molt fina, segons alguns, o molt gruixuda, segons els altres, però que existeix és un fet irrefutable, tant aquí com a la Xina Popular. Que ens ho recordin Chicharro o Corinna només és, com es diu ara, fact checking d’estar per casa.
Felip, Joan Carles i Francisco Franco, la santíssima trinitat de la monarquia espanyola
Una droga
Un dels secrets més mal guardats de la monarquia és com s’ho ha fet Sofia els últims quaranta anys per dissimular la cornamenta que arrossega per tot el món. A banda de viure sempre sola i a Londres, la seva única feina ha estat anar obsessivament de compres amb el xofer privat. Els que l’han acompanyada no donen crèdit, mai més ben dit.
El gran souvenir
En l’última benvinguda dels barcelonins a Felip VI, parent llunyà de Lluís XVI, vam tornar a gaudir de la presència d’un objecte que els Borbons no van inventar, però que van dur per sempre més a la fama: la guillotina. Els francesos en van ser grans aficionats, sobretot Robespierre, i en l’imaginari popular sempre ens quedarà com la revolució francesa va crear els seus valors republicans. És clar que Lluís XVI i Maria Antonieta, també és mala sort, no van saber defensar la seva inviolabilitat davant dels tribunals. Un dia els reis d’Espanya també seran jutjats per una guillotina més efectiva i neta: la història del futur.
El patge reial
Aquesta és una nova figura cada vegada més estesa en la política espanyola, que és tot un pessebre. Els podem identificar normalment per la seva afiliació a l’extrema dreta, un ventall que va des de Valls fins a Bono passant per jutges i fiscals. Són patges, o si voleu peons, que el rei i els seus assessors mouen en el seu tauler amb un dels pocs objectius clars de la seva existència: regalar cada dia als nens una Espanya unida i lliure. La imatge d’un senador del PP amb corona, bandera i foto del rei n’és una prova més.