‘La quimera de l’or’

Com que la feien gai­rebé cada set­mana al cine on més anava, que era aquell on feien les pel·lícules “aptes”, La qui­mera de l’or és la pel·lícula que més vega­des he vist a la meva vida. El cine on més anava es deia Modern i era el més vell i atro­ti­nat de la ciu­tat. La sala de pro­jec­ci­ons estava situ­ada a l’antic pati o jardí inte­rior d’una casa des­ha­bi­tada. El sos­tre era d’ura­lita i les cadi­res, de fusta. Quan plo­via, entrava aigua. Quan no, hi entrava el sol. Però jo només veia les pel·lícules. Si hagués vist la pluja i el sol hau­ria pen­sat el que penso ara: que la bar­raca que ens aco­llia era igual que la que sor­tia a la pel·lícula i que en un dia de rie­rada aca­ba­ria llis­cant per l’aigua com la de Char­lot es des­plaça per la neu. La casa des­ha­bi­tada que con­te­nia el cine tenia història. En el segle XVIII era la cons­trucció més sòlida de la ciu­tat, un palau, i el seu pro­pi­e­tari hi va aco­llir durant unes dies la reina Eli­sa­bet Cris­tina de Brunswick-Wol­fenbüttel, que anava camí de Bar­ce­lona per reu­nir-se per pri­mer cop amb el seu marit, Car­les VI. Per rebre la senyora, la ciu­tat va tirar la casa per la fines­tra. A la plaça es va ins­tal·lar una font que rajava vi. Hi va haver tres nits de cas­tells de focs. Quan la reina se’n va haver anat, tot eren deu­tes i cap bene­fici. Però això és una altra pel·lícula, això és Bien­ve­nido Míster Mars­hall. La casa i el cine van anar a terra fa molts anys i s’hi va ins­tal·lar un Zara. Ara el Zara ha tan­cat per reple­gar-se a Mataró Parc, com­plex comer­cial de l’extra­radi on també s’han anat a con­cen­trar tots els cines. Si els observéssim bé veuríem que igual­ment són com bar­ra­ques, cons­truc­ci­ons pen­sa­des per ser subs­tituïdes per altres comerços així que el cine no sigui negoci. Quan plou, se sent la pluja per­cu­dir a la teu­lada. Els trons cor­res­po­nen a la sala del cos­tat, on en fan una d’encara més acció.

Char­lot cou una bota en una estufa i se la menja. Els cor­dons són els fideus i la sola, el bis­tec. En aque­lla casa, Eli­sa­bet Cris­tina havia inge­rit pular­des. Les seves fal­di­lles i ena­gos havien arros­se­gat les vores per aquell pati o jardí inte­rior ocu­pat gai­rebé cada set­mana per l’apedaçat Char­lot. Però jo la seqüència que pre­fe­ria era una que m’entris­tia molt. Totes eren tris­tes, perquè men­jar-se una sabata no pro­du­eix ale­gries, o eren mig tris­tes i mig còmiques, com­bi­nació en què es basa el geni de Char­lot. L’escena que dic és quan ell va al bar seguint la seva ena­mo­rada, que no el cor­res­pon però ha fet que es faci il·lusi­ons. La troba a la barra, i s’hi enganxa a un pam del cla­tell. Ella es gira. Mira a dreta i a esquerra del local bus­cant un home que li agrada, i passa la vista per la cara de Char­lot sense veure’l, com si fos trans­pa­rent. Alguna veu que no va fallar em deia que mol­tes vega­des tin­dria la mateixa con­dició d’invi­si­bi­li­tat, també amb les noies.