Lletres

PETITES EDITORIALS, GRANS LLIBRES

El gran nombre d’editorials independents que han nascut en els darrers anys, algunes impulsades només per una sola persona, ha capgirat el panorama editorial en català. L’especialització, la reducció de les despeses i la recerca de la innovació i la qualitat literària són els tres puntals d’aquests segells editorials

UN MERCAT QUE BULL
“L’aparició de nous segells ha comportat una feina dinamitzadora molt important”
LLIBERTAT
“En una editorial petita, nosaltres som els que decidim, sense estar lligats a l’actualitat del mercat”
SENSE AVENÇOS
“L’impacte d’un llibre, malgrat la tecnologia i la democratització de la lectura, continua sent el de fa un segle”
SINGULARS
“Les editorials petites fem un tipus de llibre que les editorials grans no fan”
ESTALVI
“Les editorials petites se sostenen a còpia d’autoocupació; de fer pocs llibres però ben triats”
JUNTS
“Només si treballem conjuntament ens en podem sortir”
POCS LECTORS
“Sobre la falta de lectors, mentre no s’abordi el problema de fons que ja hi ha des de les escoles, no ens en sortirem”
EN CATALÀ, MENYS
“Només el 25% dels lectors llegeix en català. Tenim un doble problema: de falta de lectors i de dificultat pel català”

Amb un ordi­na­dor i un telèfon ja pots ser edi­tor. Amb això i, és clar, amb un pro­jecte lite­rari ben defi­nit que ocupi un espai deter­mi­nat i que con­necti amb els lec­tors. Ho explica Ale­xan­dra Cua­drat, advo­cada de pro­fessió i escrip­tora de novel·la negra, que l’any 2015 va posar en marxa amb una sòcia, Anna­bel Encon­tra, l’edi­to­rial Apos­troph. El pro­jecte ha cons­truït durant tres anys un catàleg en què pre­do­mi­nen una línia literària dedi­cada a la ficció de mis­teri i una altra dedi­cada a les guies literàries (n’han publi­cat una sobre el Qui­xot en ter­res cata­la­nes; una altra sobre l’estada de Hemingway, Orwell, Dos Pas­sos i Saint-Exupéry durant la guerra del 36, i n’estan pre­pa­rant una ter­cera sobre Fede­rico García Lorca). Al cap de tres anys, la petita edi­to­rial mun­tada des del poble d’Alco­letge, al Segrià, ha acon­se­guit con­ver­tir-se en un pro­jecte econòmica­ment sos­te­ni­ble i ha rebut ofer­tes de com­pra. Aquesta set­mana han arri­bat a un acord amb Ber­nat Ruiz.

És només un exem­ple del gran nom­bre de peti­tes edi­to­ri­als inde­pen­dents, algu­nes de les quals impul­sa­des fins i tot per una sola per­sona, que s’han creat durant els dar­rers anys a Cata­lu­nya. L’aba­ra­ti­ment del cost de la tec­no­lo­gia d’impressió, unit a la pos­si­bi­li­tat d’exter­na­lit­zar cadas­cun dels diver­sos ser­veis pro­fes­si­o­nals que inter­ve­nen en el procés de cre­ació d’un lli­bre (infor­mes de lec­tura d’ori­gi­nals, cor­rec­ci­ons, tra­duc­ci­ons, dis­seny gràfic, il·lus­tra­ci­ons, impressió i dis­tri­bució) ha faci­li­tat que molts edi­tors empren­gues­sin l’aven­tura de crear el seu propi segell edi­to­rial i llançar lli­bres al mer­cat guiats per la seva pròpia aposta literària, sense la neces­si­tat de dotar-se de la gran estruc­tura empre­sa­rial dels grups edi­tors tra­di­ci­o­nals. Segells com Peris­copi, Males Her­bes, Labreu, Ade­si­ara, L’Altra, Frag­menta, Raig Verd, Lli­bres del Delicte, el Cep i la Nansa, Edi­ci­ons Sidillà i el rellançament de Club Edi­tor per part de Maria Bohi­gas, neta del seu fun­da­dor, Joan Sales, l’any 2005, són, entre molts d’altres, l’exem­ple d’un feno­men que des de fa una dècada, i espe­ci­al­ment en els dar­rers cinc anys, ha cap­gi­rat el pano­rama edi­to­rial en català i li ha donat una forma dife­ren­ci­ada que s’està con­so­li­dant.

LA FUSIÓ EN GRANS GRUPS

El 2006 va ser un any clau. En aquell moment, el sec­tor edi­to­rial va viure una gran sac­se­jada amb la cre­ació del Grup 62, fruit de l’entrada de Pla­neta i el Grup Enci­clopèdia Cata­lana en l’acci­o­na­riat. Els segells Edi­ci­ons 62, Proa, Pòrtic, Empúries, Columna i Des­tino van que­dar agru­pats dins del grup Pla­neta. Prèvia­ment, el grup RBA havia absor­bit La Magrana, men­tre que Ran­dom House Mon­da­dori va con­cen­trar pro­ducció en cas­tellà amb únic segell en català, Rosa dels Vents. El sec­tor del lli­bre en català que­dava així cons­tituït en grans grups, fora del qual encara res­ta­ven segells com Qua­derns Crema, Edi­ci­ons de 1984, i fir­mes impul­sa­des des dels seus res­pec­tius ter­ri­to­ris com ara Cos­setània, Arola, Bro­mera, Pagès Edi­tors i la coo­pe­ra­tiva Ara Lli­bres, cre­ada l’any 2002.

A par­tir d’aquell procés de con­cen­tració, en els dar­rers deu anys s’ha produït un feno­men d’implosió de nous pro­jec­tes inde­pen­dents, alguns dels quals han asso­lit èxits de ven­des remar­ca­bles o han con­so­li­dat un espai edi­to­rial propi, ja sigui amb la tra­ducció d’obres que fins ara no esta­ven a l’abast del públic lec­tor en català, amb la ree­dició de clàssics, o la des­co­berta de noves veus literàries. “En una edi­to­rial petita nosal­tres som els que deci­dim, sense estar lli­gats a l’actu­a­li­tat del mer­cat”, explica Josep Gelonch, un dels dos socis de l’edi­to­rial Fonoll, nas­cuda a les Gar­ri­gues i espe­ci­a­lit­zada en poe­sia, tra­duc­ci­ons de nar­ra­tiva euro­pea (un dels dar­rers l’excel·lent Joven­tut sense Déu, d’Ödön von Horváth) i pro­duc­tes lite­ra­ris d’àmbit local que han tin­gut èxit comer­cial des­ta­ca­ble com Lo nou dic­ci­o­nari llei­datà i el lli­bre sobre el con­flicte creat al vol­tant de l’art de Sixena, obra de Fran­cesc Canosa, Sixena: la cro­ada de la memòria. “Això no treu que cada pro­jecte esti­gui lli­gat a una anàlisi de la seva via­bi­li­tat econòmica, evi­dent­ment, però ens podem con­cen­trar en allò que ens agrada més com a edi­tors sense neces­si­tat de cobrir unes obli­ga­ci­ons de ren­di­bi­li­tat dins d’un gran grup.” Fonoll, per exem­ple, com­bina la publi­cació de lli­bres d’ambició comer­cial local i encàrrecs ins­ti­tu­ci­o­nals amb una curosa col·lecció de poe­sia i lli­bres de nar­ra­tiva cata­lana i estran­gera de qua­li­tat en què el ren­di­ment econòmic pot que­dar en un segon terme.

VEUS QUE NO HI SERIEN

Peris­copi també va néixer amb la volun­tat de dos socis d’ocu­par un espai propi, bus­cant en el seu cas nar­ra­tiva con­tem­porània inter­na­ci­o­nal que no s’havia vist mai en català i que no havia tin­gut altres canals d’arri­bar al mer­cat català. Han acon­se­guit així èxits espec­ta­cu­lars, com por­tar al català David Fos­ter Wallace, veus nar­ra­ti­ves com la de Wajdi Mouawad i noves veus cata­la­nes com Joan Bene­siu. Una aposta per la qua­li­tat que també han fet Ade­si­ara, Raig Verd i Labreu, entre d’altres, amb lli­bres de poe­sia, nar­ra­tiva i tra­duc­ci­ons de nar­ra­tiva estran­gera que difícil­ment hau­rien arri­bat a les nos­tres lli­bre­ries amb els segells tra­di­ci­o­nals.

Algu­nes de les noves edi­to­ri­als han apos­tat clara­ment per un sec­tor molt con­cret de públic. Frag­menta es va fun­dar després d’obser­var un dèficit de publi­ca­ci­ons en assaig i no-ficció cata­lana, men­tre que Crims.​cat i Lli­bres del Delicte s’han con­cen­trat en la publi­cació de gènere negre en català. “Quan vaig publi­car la meva pri­mera novel·la, vaig que­dar molt dece­but del suport de l’edi­to­rial, i vaig conèixer més autors i tots coin­ci­dien a valo­rar que les edi­to­ri­als no dona­ven el suport neces­sari a l’escrip­tor”, explica Marc Moreno, que fa cinc anys va fun­dar tot sol un segell edi­to­rial, Lli­bres del Delicte, que ja ha publi­cat 31 obres, algu­nes d’autors con­so­li­dats com ara Mar­ga­rida Arit­zeta i d’altres de nous valors. “Aques­tes edi­to­ri­als peti­tes fem un tipus de lli­bre que les edi­to­ri­als grans no fan, no s’hi fixen; i hi ha lec­tors que els estan bus­cant”, diu Moreno.

NO TOT­HOM ÉS IGUAL

Tam­poc es pot esta­blir de manera automàtica que l’edi­to­rial petita i les micro­e­di­to­ri­als apor­ten inno­vació i qua­li­tat literària, men­tre que les per­ta­nyents a grans grups són més con­ser­va­do­res i comer­ci­als. Així ho creu Maria Bohi­gas: “Seria un pre­ju­dici pen­sar això: també hi ha peti­tes edi­to­ri­als que publi­quen amb un cri­teri opor­tu­nista i medi­o­cre i amb l’ull més posat en les sub­ven­ci­ons que en la qua­li­tat, men­tre que només cal posar l’exem­ple d’algu­nes apos­tes arris­ca­des de Proa, per citar-ne només un, que demos­tren que també hi ha ambició en els grans.” Bohi­gas, que va rellançar Club Edi­tor amb la publi­cació de clàssics cata­lans (Sales, Rodo­reda, Víctor Català) i la recerca de noves veus que esta­blis­sin un diàleg i una tera­nyina amb els nos­tres clàssics (s’ha apun­tat un dels grans èxits edi­to­ri­als del 2018, Per­ma­gel, d’Eva Bal­ta­sar), pre­fe­reix no par­lar de boom ni de revo­lució de les peti­tes edi­to­ri­als. “El que hi ha hagut és un canvi con­si­de­ra­ble amb l’apa­rició de nous segells que han fet una feina dina­mit­za­dora molt impor­tant i han enri­quit d’una manera bas­tant impres­si­o­nant l’oferta amb la publi­cació d’obres que fins ara eren con­si­de­ra­des impos­si­bles de tenir en català.”

SOM ON ÉREM FA CENT ANYS

Per Bohi­gas, la causa de la pro­li­fe­ració d’edi­to­ri­als peti­tes té a veure amb els límits de la reper­cussió comer­cial del lli­bre en català. “Em vaig tro­bar una cosa molt curi­osa repas­sant la cor­res­pondència que va tenir Víctor Català amb els seus edi­tors: li deien que, en prosa, cada lli­bre podria ven­dre uns mil exem­plars, men­tre que en poe­sia entre 300 i 400. Són xifres del pri­mer decenni del segle XX, i ara ens tro­bem exac­ta­ment al mateix lloc.” Segons l’edi­tora, la pro­ducció ha aug­men­tat, “però l’impacte d’un lli­bre, mal­grat la tec­no­lo­gia i la demo­cra­tit­zació de la lec­tura, con­ti­nua sent el de fa un segle, i són unes xifres que fan extra­or­dinària­ment com­pli­cat que una edi­to­rial tin­gui una dimensió d’empresa forta.”

UNITS, MÉS FORTS

Fa cinc anys, nou d’aques­tes peti­tes i mit­ja­nes edi­to­ri­als van deci­dir unir esforços per inten­tar fer-se més visi­bles. Va ser l’edi­tora Laura Huerga, de Raig Verd, qui es va posar en con­tacte amb altres segells per plan­te­jar-los la idea de crear una pla­ta­forma con­junta de difusió, per com­par­tir ser­veis, neguits i pos­si­bles acci­ons de millora del sec­tor. Així va néixer l’asso­ci­ació d’edi­to­ri­als inde­pen­dents Lle­gir en Català, avui dia inte­grada per –a més de l’edi­to­rial impul­sora– Alrevés/Crims.​cat, Bira­biro, Peris­copi, Sal­do­nar, Les hores, L’Avenç, Sem­bra Lli­bres i Tigre de Paper. “Vam pen­sar que hi havia mol­tes coses que podíem fer ple­gats. La idea ini­cial era fer un bloc sobre lite­ra­tura, par­lant dels lli­bres que publicàvem. Però aviat vam veure que això ens que­dava petit i que en rea­li­tat del que estàvem par­lant era de fer pro­mo­ci­ons con­jun­tes, d’anar a fires, de par­lar amb bibli­o­te­ca­ris i lli­bre­ters, amb totes les asso­ci­a­ci­ons del sec­tor... Ara el model fun­ci­ona”, explica Núria Iceta, pre­si­denta de Lle­gir en Català. “Vull posar l’accent en la feina con­junta que fem, entre nosal­tres i amb el con­junt del sec­tor. Només si tre­ba­llem con­jun­ta­ment ens en podem sor­tir”, rebla.

El mer­cat que es repar­tei­xen és petit, però la pos­si­ble com­petència es deixa al marge perquè els bene­fi­cis de tre­ba­llar ple­gats són potents: “No ens veiem com a com­petència; el que veiem és que entre tots cons­truïm o fem créixer més el mer­cat. Les acci­ons que puguem empren­dre no les veiem com a com­petència entre els uns i els altres, sinó que si ens donem a conèixer tots, l’un estira l’altre i on no arriba un, hi arriba un altre”, des­taca Iceta. Molts segells d’aquesta pla­ta­forma també for­men part de l’Asso­ci­ació d’Edi­tors en Llen­gua Cata­lana (AELLC), que a par­tir d’ara es fan dir Edi­tors.cat, i d’aquesta manera poden tre­ba­llar millor les inqui­e­tuds com­par­ti­des. La relació entre una i altra asso­ci­ació és molt estreta, i un dels edi­tors de Lle­gir en Català també està a la comissió exe­cu­tiva de l’AELLC.

FALTA DE VISI­BI­LI­TAT

Els pro­ble­mes prin­ci­pals que com­par­tei­xen les micro­e­di­to­ri­als són dos. D’una banda, la falta de visi­bi­li­tat. Per això enti­tats com Lle­gir en Català i mol­tes altres que hi ha en el sec­tor –com ara Con­tra­ban­dos, una asso­ci­ació d’edi­to­ri­als de lli­bre polític– han deci­dit empren­dre acci­ons con­jun­tes de pro­moció. De l’altra –i aquest és un pro­blema no exclu­siu dels més petits–, la pre­ca­rit­zació del sec­tor: “Tro­bem difi­cul­tats amb els ajuts públics i amb mil coses més”, asse­nyala Núria Iceta. Aquesta pre­ca­rit­zació s’incre­menta en les empre­ses peti­tes: “No és que publi­quem menys –que també–, sinó que els matei­xos edi­tors pro­pi­e­ta­ris són els matei­xos que hi tre­ba­llen. Les edi­to­ri­als se sos­te­nen a còpia d’auto­o­cu­pació; de fer pocs lli­bres, però ben tri­ats. Això no vol dir fer-ho en pit­jors con­di­ci­ons, sinó que sen­zi­lla­ment reduïm des­pe­ses de comu­ni­cació i de màrque­ting, que fem nosal­tres direc­ta­ment”, explica la res­pon­sa­ble de Lle­gir en Català, que també és edi­tora de L’Avenç.

Han de triar molt perquè si publi­quen poc s’han d’asse­gu­rar que sigui bo “i que tin­gui una coherència dins del catàleg”: “No tenim el peatge de les grans edi­to­ri­als que han d’engrei­xar la màquina de treure nove­tats cons­tant­ment, perquè el cir­cuit comer­cial fun­ci­oni. En el nos­tre cas, par­lem de deu, quinze o màxim vint lli­bres a l’any, com a molt. També és cert que l’àmbit que toquem és més res­trin­git; no fem lli­bre gene­ra­lista; són catàlegs amb molta per­so­na­li­tat”, des­taca Iceta.

La dis­tri­bució és un altre cavall de bata­lla: “Costa molt arri­bar a les lli­bre­ries. I a més, el nos­tre sis­tema, que per­met les devo­lu­ci­ons gai­rebé imme­di­a­tes, fa que hi hagi un trànsit de lli­bres anant i tor­nant de les lli­bre­ries molt gran. Per part dels lli­bre­ters, diuen que no poden assu­mir la gran quan­ti­tat de nove­tats que hi ha cada any. D’alguna manera ens agra­da­ria que ens poguéssim asseure tots (edi­tors, lli­bre­ters, res­pon­sa­bles polítics, dis­tribuïdors...). Hi ha alguna ini­ci­a­tiva sobre la taula, però crec que s’hau­ria de fer de manera més sis­temàtica, per veure com podem actuar tots des del nos­tre lloc per fer que el sis­tema sigui molt més efi­ci­ent”, reco­mana.

POCS LEC­TORS

El pro­blema de base del sec­tor con­ti­nua sent el baix nom­bre de lec­tors i, mal­grat que sovint es diu que hi ha massa lli­bres per a tant poca demanda, els edi­tors ho tenen clar: “No és tant un pro­blema de massa lli­bres, sinó de massa pocs lec­tors”, diu Iceta. Els intents de l’admi­nis­tració pública per cap­gi­rar aquesta situ­ació són cons­tants, però no se n’aca­ben de sor­tir: “Veiem que cada govern que arriba torna a res­ca­tar la idea de fer un pla de lec­tura. Cada cop que ens cri­din, nosal­tres hi tor­na­rem a anar i tor­na­rem a expli­car les matei­xes coses. Cre­iem que això, o s’aborda d’una manera glo­bal i des de totes les àrees de govern, o sem­pre serà anar posant pedaços.” Per Iceta, aquesta és una cursa de fons: “Ha de ser un pro­jecte a molt llarg ter­mini i molt coor­di­nat. I totes dues coses acos­tu­men a fla­que­jar, perquè es dema­nen resul­tats imme­di­ats. És més fàcil fer una cam­pa­nya publi­citària que un pla a llarg ter­mini de bibli­o­te­ques esco­lars, per exem­ple, perquè això val molts més diners i molt més temps. Els resul­tats no són imme­di­ats i no es veuen, i per això s’inten­ten abor­dar coses que siguin més asse­qui­bles. Però men­tre no s’abordi el pro­blema de fons que ja hi ha des de les esco­les no ens en sor­ti­rem”, lamenta l’edi­tora. I al dèficit de lec­tors, s’hi afe­geix un altre fet: “No par­lem només d’un pro­blema de lec­tura, sinó de lec­tura en català. Només el 25% dels lec­tors lle­gei­xen en català. Tenim un doble pro­blema: de manca de lec­tors i de difi­cul­tat pel català”, asse­nyala Iceta.

Mal­grat tot això, aques­tes edi­to­ri­als que tre­ba­llen amb pocs mit­jans humans i econòmics tenen clar que apor­ten un valor afe­git: “El lec­tor reco­neix una manera de fun­ci­o­nar dife­rent. El nos­tre tret iden­ti­tari és pre­ci­sa­ment que el fet d’estar en tot el procés d’edició del lli­bre fa que puguem tre­ba­llar con­jun­ta­ment tots els pro­ces­sos de pro­ducció i que la nos­tra relació amb l’autor, el tra­duc­tor, l’impres­sor, el dis­se­nya­dor, el lli­bre­ter... sigui molt pro­pera. De seguida també tenim accés a conèixer els nos­tres lec­tors i a saber què els pot interes­sar més; això és un gran avan­tatge com­pe­ti­tiu res­pecte dels grans. Nosal­tres cre­iem en aquest model: que els lli­bres no van sols, sinó que els podem acom­pa­nyar.” No es tracta, afe­geix Iceta, només de ven­dre lli­bres.

CON­TRA­BAN­DOS

L’edició inde­pen­dent té un altre nom: Con­tra­ban­dos. És una asso­ci­ació d’edi­to­ri­als agru­pa­des sota el parai­gua del “pen­sa­ment crític” i l’acti­visme cul­tu­ral. En for­men part, entre d’altres, Lo Dia­ble Gros; Bauma; Sal­do­nar; Pis­cina, un petit oceà; Veus amb veu, Godall, i Sem­bra Lli­bres. Aquesta enti­tat, que en els dar­rers mesos es troba en un moment de letar­gia, amb poca acti­vi­tat, també ha impul­sat l’Espai Con­tra­ban­dos, una lli­bre­ria amb seu a Bar­ce­lona, ges­ti­o­nada per la coo­pe­ra­tiva Pol·len Edi­ci­ons. Al final, tot suma per donar pro­jecció a tot un munt d’empre­ses edi­to­ri­als que fun­ci­o­nen més amb el cor que per l’interès econòmic.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.