Escapar-se de la vida

Kava­fis deia que no hi ha cap nau que t’allu­nyi de tu mateix. Hi he pen­sat en relle­gir Kat­he­rine Mans­fi­eld, aque­lla “pobra noia vin­guda de les colònies” que, per poder ser ella mateixa i poder escriure sobre Nova Zelanda i sobre la gent que esti­mava, va anar a viure a Lon­dres i a la Pro­vença, i a dife­rents bal­ne­a­ris d’Itàlia i de Suïssa, un cop la malal­tia la va gua­nyar. En aquesta vida hi ha per­so­nes com Mans­fi­eld a qui escau aquell vers de Kava­fis, per­so­nes que, per poder-se que­dar, pri­mer se n’han d’anar. Avui, tenim la sort de poder lle­gir en català pràcti­ca­ment tot el que va escriure: els Dia­ris, a L’Avenç (traduïts per Marta Pera) i Tots els con­tes, a Proa (traduïts per Pep Julià, Anna Llis­terri i Marta Pera). Hi ha, doncs, els con­tes de Feli­ci­tat i de La festa al jardí, les dues úniques obres que Mans­fi­eld va donar per bones; els d’En una pensió ale­ma­nya i Una mica infan­til, que no va voler ree­di­tar; els sis d’Un niu de tórto­res amb els quinze que no va poder o no va saber o no va voler aca­bar. No tots són igual de bons. Pel·lícules i El canari m’han sem­blat massa obvis. Però a tots, també en aquests, hi podem apli­car el que escriu Aenone Fell al seu pro­fes­sor de cant a Un dia del senyor Regi­nald Pea­cock perquè Mans­fi­eld “ense­nya el món a esca­par-se de la vida”. Ella se n’esca­pava escri­vint, cen­trant-se en la seva imba­ti­ble capa­ci­tat de detall i d’obser­vació. Com Txèkhov, el seu mes­tre, sabia que en tot conte n’hi ha com a mínim dos. I que per escriure n’hi ha prou amb des­criure i sug­ge­rir. Allò que voldríem dir que tre­gui el cap només un moment, com un esqui­rol en un bosc. He relle­git amb satis­facció Pre­ludi, Feli­ci­tat, La mosca, Un matri­moni modern i A la badia. Un “ramat de bens sal­ti­ro­nant”, passa per la badia de Cres­cent de mati­nada, “col­gada sota una calitja blanca”, men­tre tot­hom dorm. Tor­narà a pas­sar-hi la mati­nada vinent. I, pot­ser, altres ove­lles, altres pas­tors i altres gos­sos hi con­ti­nu­a­ran pas­sant quan cap d’ells ja no hi sigui. “Res de llocs nous –ni de coses noves–. No em fan falta”, escriu en els seus Dia­ris.